Mort de poble

Us oferim un conte inèdit de l'historiador i escriptor Miquel Barceló Perelló (Felanitx, 1939-2013), autor del llibre El cercle de Felanitx (Anagrama).

Na Carriona, na Maria Carriona, tot s’ha de dir, aquella dona petita i prima, que solia caminar amb els ulls baixos, guardava, en dues cases diferents, quatre parents vells. En una, en el carrer d’en Soler, per sa Creu Nova, hi tenia els sogres, i a l’altra, cap al final del carrer des Horts, els seus, son pare i sa mare. Anar d’una casa a l’altra era llarg. Ella i el seu home vivien al començament del carrer des Forats, una de les costes, prop de s’Arraval, per on la vila davalla abruptament.

Per anar a fer net, a dur menjar o vetllar, tant li feia començar per uns vells com pels altres. Tanmateix, havia d’omplir la senalleta i endur-se-n’ho tot amunt i avall, sempre una altra vegada. Anar, arreglar-ne uns i refer el camí cap a cals altres. Sort tenia encara que la feina estava a prop, al magatzem de can Segura, en un dels Quatre Cantons, per on també la vila començava a davallar.

Al magatzem, del carrer, s’hi pujava per una escaleta de dos graons de fusta, que l’amo a hores convingudes treia i posava. Ella, allà, pesava pebre bo, adesava els caixonets d’arengades i apuntava en una plagueta de paper quants n’hi havia i els que es venien, pesava els paquets de sucre blanc per comprovar si pesaven el que tocava, repassava les llaunes de sardines per veure si hi havia les que deia la llibreta. Avisava, també, si el sac de sucre moreno, que cada dia havia de fermar abans d’anar-se’n i tornava a desfermar l’endemà de matí, havia minvat i mirava si la mesura, sempre dins el sac, estava neta, comptava les pastilles de xocolata cada horabaixa per veure quantes se n’havien venudes i si se n’havien d’encarregar.

Duia comptes. L’escrúpol li agradava. Tenia una tauleta en un racó del magatzem i allà hi posava tots els papers i plaguetes ben ordenats. I quan l’amo li demanava de noves, sobre, per exemple, si ja havien duites les paneres de safrà o el sac de panses i on els havien posat, ella, tot d’una, li mostrava papers del dia i hora exactes en què havien arribat, qui els havia duit i el lloc del magatzem on eren ara. La diligència era tal que tots dos quedaven satisfets i els ulls els lluïen.

Fins i tot, va estar contenta quan l’amo li va dir que no havia de dur cap senalleta a la feina, que al magatzem s’hi entrava mans plegades i se’n sortia igual. Ella, si hagués estat ell, hauria fet el mateix.

Però això, tan recte, l’obligava que en el seu anar i venir de cals vells s’hagués d’aturar a ca seva per deixar la senalleta, perquè no tots menjaven igual, eren molt triats, sobretot els de la part d’ell, de l’home, i quasi sempre havia de fer dos menjars, que no cabien dins la senalleta, i per això s’havia d’aturar sempre pel camí, entre ca d’uns i cals altres, i deixar la senalleta a ca seva abans d’entrar a la feina.

Hi entrava d’hora al dematí i quan ho feia ja havia anat a deixar el dinar a ca uns vells, quins eren depenia del menjar. De preferent, solia anar als del carrer d’en Soler, a ca ell, a cals pares d’en Tomeu Fideví, fill únic, que feia vint anys que era el seu home, aveciat, malaltís i de poques paraules. Al principi els deixava el menjar damunt la taula de la cuina. Normalment, en aquelles hores, estaven encara dins el llit, en aquell quartet, entrant a la dreta, de la casona amb un sol aiguavés. Ella els cridava en sortir «Vos he deixat es dinar dins sa cuina». I des del carrer tornava a tancar la porta amb clau.

A vegades, però, només la vella era qui estava, a les fosques, dins el llit i ella, que no sabia si hi eren tots dos o no, quan es trobava l’home, en Fideví en persona, assegut, amb l’esquena ben recta, en una cadireta baixa, dins la cuina, en un racó, menjant un tros de formatge, tenia un esglai i després de retrobar l’alè cridava: «Què hi feis aquí, tan d’hora? Que no teniu son?». L’amo en Fideví no contestava mai aquelles preguntes fetes, tanmateix, per no ser contestades i seguia rovegant el formatge dins la tenebra de la cuina, tan de matí.

Deixava la senalleta buida a ca seva, al carrer des Forats, pegava un crit a en Tomeu Fideví, que encara dormia, entrava a la cuina i preparava un tassó de llet de cabra que el vespre abans havia bullit perquè, quan ell s’aixecàs, el pogués beure, i després sortia al carrer tancant fort la porta i amb passes curtes i ràpides pujava la costa del carrer per girar, a la dreta, i arribar a dalt del turonet per on es davalla cap als Quatre Cantons.

L’amo ja havia posat l’escaleta de fusta per accedir al magatzem. Ella la pujava amb tanta satisfacció que, a vegades, no es contenia i li sortia un ai del cos.

Quasi sempre l’amo l’esperava, discretament dret, en un dels costats d’aquella entrada en forma de gran finestra rectangular per carregar i descarregar carros. El cap li penjava, a l’amo, i feia difícil veure-li els ulls. Ella, però, bé pel posat o l’entonació un poc alterada del «bon dia», sabia tot d’una si la primera feina que havia de fer era posar el mall a la bàscula de pesar. L’amo sempre s’estalviava aquesta feina. Ella, en això, feia i desfeia tota sola. Tampoc, exactament, l’havia mai manada; era, de fet, una ordre només insinuada, com un tacte efímer.

El mall sempre estava allà mateix, en un racó del magatzem on hi havia altres eines, càvecs, aixades, paletes de picapedrers o barres de ferro. L’eina per tomar parets o rebentar pedres feia prop de dos quilos i na Carriona l’agafava pel mànec i el duia en una mà, amb el braç estirat, a la bàscula de pesar que hi havia devora la gran finestra. Era una bàscula en forma d’angle recte de fusta verda i ella tenia prou manya per aixecar la post on es posaven les coses que s’havien de pesar. Qualcú, un dia, havia clavat dos claus ganxos a la part de baix, dos pams separats en diagonal, de tal manera que el mall hi encaixàs. Després ella tornava a posar la post al seu lloc, espolsava la bàscula i llestos.

L’amo en Segura no va posar mai les mans en l’operació. Una vegada que na Carriona, deien que havia dit, es va trabucar un poc, l’amo es va excusar de no ajudar-la movent el cap cap enrere al·ludint que la gepeta que tenia li impedia de fer esforços.

I així, aquell dia, tots els vilatans que passaven pel magatzem a carregar adobs o llavors que menestessin ser pesades se n’enduien prop de dos quilos menys del que pertocava.

Na Carriona no intervenia en les operacions de posar i treure de damunt la bàscula, però des d’un cantell del finestral vetllava les cares dels vilatans per si hi apareixien signes de sospita, en les mirades, a la boca, a les celles o fins i tot en el refrenar-se de dir una paraula que, finalment, no surt però que havia començat un instant de no res a fer moure la llengua.

Acabada de passar la cua de vilatans amb el carro, na Carriona esperava que el mosso, que ajudava a carregar i descarregar la bàscula, se n’anàs i llavors ella mateixa, tota sola, tornava a alçar la post on es posaven els sacs i treia el mall i ho deixava tot compost una altra vegada. El mall en el seu lloc, entre les eines i la bàscula, allà al finestral, ben espolsada, neta i verda.

Quan es trobaven, després, pel magatzem, que anaven i venien, l’amo en Segura i ella es miraven confortats i s’estalviaven de comentar res. Qualque pic, tanmateix, l’amo no podia més i demanava «Quants han estat, avui?» i ella, amb un dir falaguer, comentava: avui, tants o tants d’altres. I s’ocupaven cadascú de les seves coses.

Ben passades les campanades del migdia, na Carriona, havent enllestit plaguetes, factures i comptes, i sense dir res a ningú, ni a l’amo ni als mossos, sortia del magatzem i amb aquella passa curta i ràpida se n’anava cap a ca seva.

Ell no hi era, en Fideví. Havia deixat el llit sense fer. Ella, amb un parell de grapades el va fer. Després travessà els dos petits aiguavessos i, a la cuina, es posà a aguiar i fer bullir coses, per dur sopar als vells.

A un la verdura no li agradava, l’altre no podia menjar porc i, per tant, ella no podia posar costella ni un tros de botifarró al bullit, els altres havien de menjar sense sal. Ous, pocs. Quasi sempre, al final, sopa fina de brou o pancuit.

Però no agradava gaire. Un dels vells, de fet, es negava a menjar-ne perquè tenia dificultat amb la boca i el brou li regalimava per la barra. Pa amb oli, idò, amb figues seques. Aquesta protestant, que era una de la part d’ell, la dona d’en Fideví pare, maldament tenir la boca estirada cap a un costat degut a un atac de feridura que li afectà la part esquerra del cos, era la més sana de tots. No tenia res d’interior tocat, pulmons, fetge, ronyons, budells, estómac, li funcionaven bé, tenia gana, i això se li reflectia en els ulls amb una lluentor d’alerta, d’entèmer-se’n de tot i de mostrar rebuig vers el tracte estricte que li donava la seva nora.

Com que xerrava malament per mor de la boca estirada, na Carriona, quan volia, podia fer veure que no l’entenia i l’hi feia repetir tres o quatre vegades fins que l’altra se’n cansava, però, tanmateix, li quedava dins la mirada el retret, l’angúnia de no ser escoltada, la por a la temible fredor de la nora.

Tampoc, na Fidevina, no havia acabat de tenir sort. Si la feridura li hagués pegat un poc més a la dreta i no tant pel mig del cos, sentiria el cul, podria estrènyer i no hi perdria. No gaire però hi perdia, de tal manera que na Carriona, al vespre, quan duia el sopar, li havia de treure l’empastifada i, després, li mirava els ulls i deixava clar que s’apuntava aquella servitud i que la faria valer per no escoltar-se-la quan ella amb el trau tort de la boca intentàs dir-li qualque cosa, demanar ajuda, o dir només «ai!».

En Tomeu Fideví es presentava puntual a la seva, al carrer des Forats, a les dues, oferint-se per dinar. S’ho menjava tot, sense fer mai senyal clar de si li agradava o no, de fet, ella no ho sabia. L’única exigència era que hi hagués sempre damunt la taula un platet d’envinagrat.

Ella el duia, l’envinagrat, del magatzem, d’uns pots de vidre verd que hi havia en un prestatge del rebostet on es guardaven els albercocs secs, les barres de codonyat, les panses i altres menjars esquius. Amb escrúpol calculava quant se n’enduia i deixava els cèntims damunt el taulell de l’amo en Segura, si ell no hi era, i després, quan el veia, li recordava que aquells doblers eren seus per l’envinagrat.

Després de dinar, en Tomeu se n’anava a seure en un balancí, tant si era estiu com hivern, al quarto petit del primer aiguavés, entrant a l’esquerra, allà, amb les persianes tancades, cercant penombres com feia son pare.

Na Carriona, llavors, sortia, prenia cap amunt fins al carrer de sa Porteria, a una setantena de passes, i tombava a la dreta, pel cantó on s’estreny el carrer i, de cop, també a la dreta, davallava fins a arribar al magatzem. L’amo en Segura ja havia posat l’escaleta de fusta per pujar-hi. Ella sempre hi anava d’hora per poder sortir amb temps per començar a fer la ronda de sopars i neteja de vells.

Als horabaixes, al magatzem, hi anava poca gent. La feina era, sobretot, espolsar, ordenar el gènere, comprovar que el que havia sortit i entrat quedava tot per escrit en les plaguetes i deixar apuntat el que faltava i s’havia de demanar.

La feina de l’amo en Segura consistia a vigilar que ella fes la seva i rebre homes que, tancats en el seu despatxet, li demanaven coses, a vegades amb veu alterada.

Fos el que fos, na Carriona, havent-ho deixat tot enllestit, només començar el capvespre, sortia escapada cap a ca seva. Allà, a la cuina, posava l’olla i la greixonera, amb el menjar que havia fet, dins una o dues senalletes, depenia del que era, i se l’enduia cap als seus vells primer, al final del carrer des Horts, relativament prop de ca seva. Si, com a vegades passava, era molt el que se n’havia de dur, perquè hi afegia pa o un gerro de llet, anava i tornava de ca son pare i sa mare per recollir el que pertocava, després, als vells d’en Fideví.

En Carrió vell no es podia posar dret. Un mal dolent li havia anat doblegant l’espinada, progressivament. De primer, només anava un poc acalat i podia continuar fent feina a la secretaria de l’ajuntament, duent papers amunt i avall o fent els encàrrecs que li manaven.

Era de veure aquell homenet doblegat amb papers a les mans sortint per una porta de la sala i entrant per l’altra, pujant l’escala o anant a cal notari, just a devora, per una de les costes. Aquella tara, mig cos cap endavant rígidament, conferia al seu caminar deliberat, primer un taló, després l’altre, assegurant el pas, un aire quasi marcial.

Finalment, però, acabà per no poder seure a cap taula, ja que l’encorbament era tal que la post del pit li fregava damunt la fusta. Se’n va haver d’anar de l’ajuntament perquè ja no servia. Ara, a ca seva, seia tot el temps, a la cuina o al quartet de davant, i li costava mirar enlloc que no fos en terra.

Tan doblegat, encara menjava tot sol. Ella li havia posat, dins la cuina, un piló de tallar llenya que tenia defora, en el corralet, a tres pams de la cara del vell, cap endavant, perquè pogués moure bé els braços i dur-se el menjar a la boca, i rovegava i rovegava sense alçar mai el cap.

Qualque pic en Fideví jove apareixia a la porta de la cuina i es mirava el vell Carrió, el sogre, que estirava els braços cap endavant i amb una mà agafava la forqueta i s’acostava el menjar a la boca, mentre que amb l’altra mà estesa, com fent de plat, acompanyava, just per davall, l’altra, per no tacar en terra i evitar la renyada. En Fideví no solia dir res. Tal com havia aparegut se n’anava.

Cagar, en canvi, requeria per part de na Maria una operació més complicada. En Carrió, tal com havia quedat doblegat, no cabia, per poc, dins l’excusat que hi havia en el corral, pensat per a gent que anava dreta. Ho havia de fer en un orinal que ella, un poc acotada, aguantava per l’ansa.

En Carrió, a més de fer, col·laborava mantenint-se la busca, amb els dits d’una mà, dins el cèrcol de l’orinal. Quan en Carrió havia acabat de fer, i ho deia, na Carriona li torcava el cul amb un full retallat d’un paper de diari. Això passava quasi sempre en el corral o la cuina, depenent del temps.

Tots adesats els seus vells, na Carriona, amb la senalleta a la mà, bé se n’anava a ca seva a agafar més menjar i coses, bé enfilava, carrer des Horts amunt, cap al carrer d’en Soler, passada la plaça de sa Font, prop de sa Creu Nova.

Aquest és el camí que feia sovint. Podia, però, anar-hi per darrere, no pujar per la costeta del carrer des Horts, sinó agafar el passeig i passar per la plaça de s’Abeurador. Com que s’havia d’aturar cada parell de dies a l’apotecaria del final del carrer Major, tocant a la plaça de sa Font, na Carriona s’havia estimat més triar aquell camí, i no el que, en principi, era més discret.

De fet, el passeig i s’Abeurador venien a ser com el final de la vila, els afores. Hi passava poca gent, per allà. Justament per això, na Carriona no podia, així com així, començar a anar per allà sovint o en preferència. Tothom sabia que na Carriona venia pel carrer des Horts amunt i avall, que passava per la plaça de sa Font i que s’aturava, dia si, dia no, a l’apotecaria. I se sabia a les hores en què ho feia. No era, però, que se sabés positivament, ningú no ho deia. Si ho hagués deixat de fer, sí que s’hauria notat tot d’una i qualcú hauria acabat per comentar-ho i demanar de noves: «Com és que na Maria ara va a cals sogres per darrere, pel passeig...».

Per altra banda, no podia deixar d’anar a comprar les medicines a aquella apotecaria. Era l’única que venia de pas. Les altres dues que hi havia a la vila estaven més amunt del carrer Major. Una estava en el cantó del carrer de sa Torre, una cinquantena de passes abans de la costa, i l’altra era quasi al final del carrer on el Cafè del Perú feia enfront i començava a pujar el carrer de sa Mà, llarg i recte.

Sense motius coneguts, na Carriona no podia canviar d’apotecaria i la de sa Font era part del camí. A més, l’apotecari ja coneixia tots els medicaments que prenien els vells. Això feia més fàcil la seva adquisició. Les receptes inicials les havia fet el metge Felip, qui era el que visitava els vells malalts. Si no hi afegia cap pastilla o xarop nou, el metge Felip ja no feia receptes i li deia a na Carriona que seguís com sempre.

Naturalment, el metge era amic de l’apotecari i aquest des del principi sabia l’abast de les malalties que, una darrere l’altra, havien reclòs els vells a les seves cases i que na Maria Carriona havia aparegut com l’enllaç exclusiu amb el veïnat, amb la vida organitzada per carrers, places i portals que duien, finalment, a llocs obscurs, a corralets, a enfonys sense sol, humits.

Cada dia, na Carriona, a certes hores determinades, solia aparèixer al final del carrer des Horts, o en el seu començament, de fet, costa avall, on hi ha les dues escales abruptes, la del Castellet primer i la d’en March després, per on es davalla del turó esquerp on, un temps, hi havia hagut l’alqueria de moros.

Sempre topava gent, en aquell tros de carrer, fins a arribar a Can Llonga, tan notori, amb les senalles, covos i forques de ventar gra i garbells penjats de claus a la façana o damunt la vorera ben col·locats, i de dins sortia olor d’espart. I els coneguts l’escometien i li demanaven «I ton pare què fa?» o «Que hi afegeix, encara?» o «Llàstima de la sogra, mirau, tanta empenta i salut que tenia».

Sempre hi havia qualcú que no sabia exactament el que volia saber i demanava detalls de coses que havia sentit a dir. O qualcuna que, després de pegar-li un copet amb la punta dels dits damunt el braç, la mirava fixa i anunciava «Què t’ha tocat, Maria, tan bé que estaves», i ella, llavors, na Carriona, que anava carregada amb senalletes, les deixava en terra doblegant un poc els genolls, en un inici de reverència, com volent dir «Ara, començarem a xerrar», i exposava el seu cas encapçalat per un contundent però íntim «Ai sí, filleta, m’ha vengut tot de cop...».

I ho contava, cent vegades repetit tot, les paraules, cada pic més justes, el to i les inflexions de veu més assajades, les mirades més deliberades, sobretot l’aguantar bé la mirada escrutadora de l’altra, els silencis ben repartits, la punta de la llengua que mulla els llavis, l’alè fort abans de reprendre un altre episodi d’aquella història de misèria, d’aquell trastorn, d’aquella feina sense fi.

I l’altra que deia «Però, Maria, si Déu no els crida, què has de fer?». «Aguantar i servir, ves què has de fer», responia na Maria, mirant en terra.

Després d’un silenci, ara sí, aguantant-se les mirades, l’altra li deia «Ei, que deus tenir pressa, Maria, i no et vull entretenir», i feia una passa per anar-se’n mentre na Carriona s’acotava un poquet per tornar a agafar les senalletes i de cop s’aturava i la refeia, la passa, i exclamava «Ai, Maria, on mos hem de veure» i amb la mà indicava que se n’anàs en direcció a sa Font, allà mateix. Na Carriona, carregada ja amb les senalles, movia el cap com dient que no i partia. L’apotecaria li quedava en front, a l’esquerra, a un poc més d’un centenar de passes.

Des de darrere els vidres del finestral de la rectoria que mirava a la plaça a l’altura del capdamunt de la gran escala que en forma de ventall desplegat duia a l’església altíssima, havien vist l’escena que passava sovint, a mig horabaixa, o qualque pic entrada de fosca, na Maria Carriona xerrant amb una veïnada que l’havia aturada per demanar-li de noves sobre aquella maledicció de vells que, deien, li havia caigut a damunt. Na Carriona pareixia contar qualque cosa tan pròpia, tan exclusiva, que l’altra dona escoltava fent capades, com si no gosàs mai interrompre o fer repetir.

També ho veia l’amo en Pere Llevadora des de la finestra de ca seva, a set pams d’en terra, just davant de l’escalinata de l’església. Ho veia sempre, assegut a la camilla amb una bufanda negra al coll, immòbil, amb el cap baix tot sol, o amb la madona asseguda a un costat, fent randa. De l’amo en Pere Llevadora deien que no li passava res per alt. Qualque dissabte a vespre i molts de diumenges de matí, vilatans i foravilers acudien a ca seva, que ara tenia dos cantons per mor que havien obert, feia poc, el carrer Nou, que permetia anar amb dues-centes passes de la plaça de sa Font a la de s’Abeurador. Així, sovint, hi havia homes a tots dos cantons que esperaven torn per fer la consulta.

En Llevadora era sobretot un estimador de terres, «això val tant» i «allò d’allà, que és més prim, no passa de tant». Però també sabia de resoldre plets, garantia paraules donades, feia de testimoni de préstecs monetaris, coneixia el parentiu de la gent i el lloc d’on provenien. Deien, per posar un exemple de la seva memòria portentosa, que se’n recordava de quants de carros havien fet cua al Sindicat per buidar-hi les portadores de raïm per fer vi, cada temporada, i quin havia estat l’ordre de la fila.

Na Carriona passava cada dia almenys quatre vegades per davant la finestra de can Llevadora, i sempre devers les mateixes hores. Qualque pic s’hi girava, on mig veia dins la penombra el bust immòbil d’en Llevadora, i movia el cap en senyal breu de salutació.

Ara ja era devora l’apotecaria, a punt d’entrar-hi. Havia de posar en terra una senalleta per girar amb la mà el mànec de la porta vidriera i empènyer. Al fer-ho sonava el timbre. Si hi havia gent, l’apotecari, que despatxava, alçava les celles i li somreia. Ella amb posat seriós, modestíssima, esperava el seu torn, dreta, amb la senalleta en terra o, si veia que anava per llarg, s’asseia, amb els genolls ben junts, en una de les dues butaques de cuiro que hi havia i posava els ulls en els prestatges de vidre, tan transparents, on hi havia col·locades les capses i botelles de medicaments. Un ai fluixet, breu, confusible amb un alè un poc massa fort.

L’apotecari despatxava i dient «Qui és ara?» atenia el torn. Quan li tocava a ella, l’apotecari, amistós, li demanava «Què te falta, Maria?». I ella, que ja se sabia de cor els noms complicats de les medicines, deia «D’això i d’allò». L’apotecari, llavors, anava aquí i allà, les cercava i embolicant-les, cada una, amb paper blanc fi, les posava damunt el taulell i anunciava el preu.

Na Carriona treia els doblers d’una bosseta de cuiro mala d’obrir, els deixava damunt el taulell i agafava, després, les medicines. L’apotecari els contava i posava els bitllets de banc dins el cofí de la dreta del calaix i les peces de moneda dins el de l’esquerra. I demanava: «I què, com estan, Maria?». I na Carriona per aquella boqueta que era una ferida deixava anar: «No se mouen, ni cap endavant ni cap endarrere. Pareix que estan estancats».

L’apotecari aconsellava paciència i misericòrdia i solia afegir un enigmàtic «Sol durar molt això, Maria».

Na Carriona, a continuació, agafava senalletes i se n’anava. Tot sortint, tombava pel primer carrer, a l’esquerra.

De la barberia que hi havia en el cantó venia olor de net. El carrer Nou, antic des de feia dos anys, quan n’obriren un altre, el segon, tomant una casa i que duia de sa Font a s’Abeurador, era un carrer llarg, ben recte, amb veïnats temibles, cal notari, o ca aquell de qui deien que era aviador, rossenc, que vivia amb germanes, o aquell altre cenyut que caminava amb el cap baix com si li pesàs, de jove, ja el mal de coll horrorós que, finalment, el se’n dugué.

Ara sí, en aquest tram del camí, que na Carriona es com estirava, feia les passes més curtes i procurava anar pel bell mig del carrer. Saludava els que topava amb un moviment concís del cap i els altres responien a la salutació amb un gest similar o alçant la mà d’aquell costat. Eren gestos d’encontres repetits desenes de vegades, per les mateixes hores. Tothom sabia cap a on anava l’altre i a què fer.

Finalment, na Carriona, quan arribava als Quatre Cantons on s’empina de valent el carrer cap a sa Creu Nova, on hi ha, en el cantó de la dreta, la botiga obscura de Ca sa Conquera, allà, ella voltava i una cinquantena de passes després agafava, a la dreta, un carrer curt, el d’en Soler, i al final de tot hi havia la caseta estreta, d’un sol aiguavés, de can Fideví, els seus sogres, son pare i sa mare d’en Tomeu Fideví mateix, aquell que contemplava passar els dies i les setmanes sense fer mai exactament res.

Només d’entrar ja li venia el baf de vell. Era una pudor com d’animal de ploma, d’ocells grossos engabiats. La mollor dels seus cossos contrastava amb la fredor lineal de les mirades i els moviments curts i constants dels caps per fixar els ulls.

Era una pudor persistent, antiga. Només obrir la porta i ja s’ensumava i et feies quatre passes endins, fins al quartet de vora la cuina, i s’havia tornat, la pudor, com qualque cosa viva, de la teva mateixa alçada i que t’alenava a la cara, aferradíssima.

Els dos vells estaven asseguts en unes cadires, escalfant-se els peus amb un maridet de ferro.

Ell, en Fideví pare, tenia el pit esfondrat i li regalimava saliva de la boca. Respirava a poc a poc i mirava enfora, que no podia ser molt lluny perquè el sostre era baix amb clapes de rovell. Feia prop d’un mes que ja no es movia.

En canvi, madò Fidevina, una que era de per devers Cas Concos i que ningú sabia de precís com havia anat a pegar a la vila per casar-se amb aquell homenet, sí que afinava amb els ulls. La mirava fixament, a na Carriona. Pareixia vigilar-la quan treia de la senalleta les greixoneres amb el menjar o el pa, o les tallades de meló dins un plat embolicat amb un pedaç fi. I li mirava el foradet de la boca quan na Carriona deia, com de passada, «Bon vespre, com estau?».

Madò Fidevina contestava «Com vols que estiguem, Maria?». I na Carriona protestava: «Jo no vull res, madona. Només demanava».

Sense més paraules, na Carriona començava a donar sopar, amb escrúpol. Primer a la madona. Aquesta encara es podia valdre d’una mà i si la cosa era espessa, tot i la tremolor, no li gotejava la cullera i conservava l’eima per acalar el cap i acostar la boca. Si era carn, rovegava de pressa i amb certa compostura. A vegades li quedaven penjats dels llavis, quan en menjava, que era sovint, fils de moniato groc i llavors movia el cap de baix a dalt i grunyia un poc per cridar l’atenció i que els hi traguessin.

Na Carriona es torbava a fer-ho i la mirava dins els ulls fixament, però no a la pupil·la sinó als bessons, que, un temps tan blancs, havien tornat, ara, groguencs. I així evitava també trobar-se amb la mirada recriminatòria de la madona, que a força de ser ignorada es convertia, finalment, en llagrimosa.

Just llavors, na Carriona s’avenia amb el dit mestre d’una mà a despenjar-li el fil de moniato groc que li penjava de la boca.

Després na Carriona treia de la cuina un ribell d’aigua i començava les operacions per rentar-li el cul a la madona. La madona es deixava fer, però, mentre durava allò que na Carriona duia a terme amb enginy, celeritat, aigua, sabó fluix i pedaços, tenia els ulls clucs.

Tampoc xerraven, els alenars se sentien, pim, pam, pim, pena, na Carriona ho enllestia. Després, s'enduia el ribell d’aigua bruta a tirar a l’excusat que hi havia en un racó de la cuina. En posava de neta d’una gerra, i tornava a entrar al quartet per donar de sopar, primer, i escurar després, a l’amo en Fideví.

Com que, sense dents ni queixals, mastegava amb les genives, na Carriona li donava coses blanes, sobretot verdura bullida i qualque truita. Sempre feia el mateix grunyir i no hi havia manera de sabre si el menjar li agradava o no. Venia a ser com omplir un barral. Na Carriona li posava una mà al front aguantant-li el cap enrere i amb l’altra li donava el menjar a la boca. L’amo quasi no rovegava i el menjar li entrava a trossos pel canyó. Quan li donava aigua li posava el coll dret perquè l’empassàs bé i, tot i així, qualque pic, n’hi sortia pel nas.

En acabar, li torcava la boca amb un pedaç i, a continuació, li descordava els calçons i els hi treia. Qualque regalim de merda li havia arribat al genoll i, fins i tot, qualque pic, ja estava seca i a part de fregar amb el pedaç l’havia de rascar amb una ungla. Li escurava tots els baixos. Li posava roba neta. Tot això amb manades precises que detonaven pràctica i reflexió.

S'enduia la roba bruta a la cuina. Tornava a tirar l’aigua dins l’excusat. Posava plats i greixoneres brutes dins la senalleta.

I ara havia arribat l’hora dels xarops i de les pastilles, dissoltes en aigua perquè no s’entrebancassin per la gargamella. Amb l’amo havia d’anar amb esment especial perquè el xarop li quedava penjat i li havia d’engronsar el cap perquè l’empassàs.

Na Carriona s’hi havia de fixar bé perquè, justament, donava les medicines a qui no tocava, canviant-les cada dia i procurant no equivocar-se i donar aquell xarop o l’aigua blanquinosa de les pastilles a qui corresponia. Per això traginava sempre, en el fons de la senalleta, per davall de plats i greixoneres de menjar i qualque fruita, les medicines dels seus propis vells per tenir-les sempre mesclades i a punt.

I en virtut de la seva disciplina, tan apreciada per l’amo en Segura en el seu magatzem, na Carriona duia perfectament els comptes equivocats i les variacions que havia de fer cada dia en el desordre de les medicines.

Des del començament va anar mesclant els xarops i les pastilles per aconseguir que tenguessin el mateix gust i que cap dels vells notàs variacions entre presa i presa. Cap ho va notar, pareix a ser.

L’enverinament no va tenir un inici clar, pròpiament parlant. Va ser un dia, dels curts, de final d’agost que donant medicines als seus propis vells es va equivocar en una de les cullerades de xarop. La segona vegada, però, ja va ser a posta. Llavors començà a tramar com havia de compondre el desordre de fer prendre les medicines, dosis justes, abans o després de menjar, a l’hora d’anar a dormir i alerta amb això i allò altre. Tot ben fet, escrupolosament. Ni madò Fidevina se’n va témer, que el que prenia no era per a ella i que no li convenia.

D’aquesta manera, les botelles de xarop, els tubs de pastilles i els catxets, que amb tanta diligència preparava l’apotecari, s’acabaven quan corresponia i ningú, ni el metge Felip, l’apotecari o ella, na Carriona, es descomptava i no hi havia mai forats de temps. Només feia falta disciplina en el fons fosc de les dues cases i ella l’exercia amb severitat.

Així, aquell vespre va fer, a cals Fideví, el mateix exactament que havia fet l’anterior. Primer, arrossegant la cadira, se’n dugué la madona al quarto de dormir, tot d’una entrant, a la dreta de l’aiguavés, l’acostà a la vorera del llit i empenyent-la amb suavitat la va fer caure damunt el matalàs. Després, per les aixelles la pujà un poc cap a dalt fins que el cap reposàs damunt el coixí. La posà, com sempre, de costat perquè no la miràs pus quan dugués, arrossegant també la cadira, l’altre, que deixà damunt l’altre costat del llit mirant de cara a la paret. Els cobrí amb una manta de llana i una altra de cotó. Tot això ja a les fosques.

Dins la cuina encara hi havia encesa la llum del quinqué. Se n’anà cap allà a recollir la senalleta. Va llevar ble del quinqué, alçà un poc el tub i bufà dues vegades fins que es va apagar la flamadeta. Va sentir, per un instant, dins tota aquella pudorada d’animals grossos de ploma, l’olor de petroli que va fer el fum negre i espès.

Sense topar amb res va fer les onze passes que hi havia fins a la porta. Tot en silenci. Sense cap paraula. Sortí. Tancà la porta i va rodar la clau, que posà dins la senalleta.

Arribà aviat al carrer Nou. Anà cap a sa Font, pel bell mig del carrer, amb passes curtes, de persona enfeinada tot el dia i que torna a ca seva carregada. Lluny, en el cantó de ca l’amo en Pere Llevadora, hi havia un fanal encès que feia llum groguenca.

Distreta, no va veure na Miquela de cal notari, que li venia en contra, fins que la tingué damunt. Va tenir temps, però, de compondre la seva actitud i pansir un poc la seva cara.

«Ai, Maria, no fa falta dir d’on vens! Fins ara...», digué na Miquela.

«Sí, filleta, i el que m’espera encara», comentà na Maria.

«Vols dir que el bon Jesús no tendrà misericòrdia?», demanà na Miquela.

«No ho sabem, això, Miquela», advertí na Maria.

«I com estan, Maria, hi ha cap millora?», demanà na Miquela, i afegí: «A vegades sol durar molt, això».

«No, no se mouen, estan estancats», respongué na Maria.

Na Miquela reprengué el camí, però, a les tres passes, s’aturà per dir: «Me sents, Maria, això de tornar vell no és bo per a ningú, sobretot per a ells».

«Bona nit», digué na Maria.

Plaça de sa Font. Tot tancat i llums a les cases. Carrer des Horts avall, arribà finalment, a l’embocadura del carrer des Forats, on en una caseta, a la dreta, esperava en Tomeu Fideví, assegut en penombres, que li donassin sopar.

Ni l’apotecari ni na Miquela de cal notari l’encertaren. Els vells no varen durar. Les seves morts es produïren al llarg d’aquell mateix hivern de l’any del Senyor de 1947. Primer, moriren els dos de can Carrió, després la madona Fidevina, aquella que procurava mirar-ho tot, i finalment l’amo, quasi un esquelet en vida.

Successivament, na Carriona i en Tomeu Fideví acomiadaren el dol amb la gravetat que pertoca a la cerimònia.

Ningú no va saber el que na Maria Carriona havia fet. O, almenys, ningú no ho va dir mai. Que consti, ara, però.

28 d’abril de l’any 2011