Redacció
Foto: Daniel Wehner
El col·lectiu Pere Quart m’insta perquè escrigui entorn de la literatura i la seva importància en els plans d’estudi contemporanis. L’enunciat ja és en ell mateix complicat i contradictori. Els plans no l’observen. La contemporaneïtat escolar no hi inverteix. No hi veu la utilitat laboral i econòmica. Des d’aquest punt de vista banal, les humanitats són empeses a la fossa fantasmal del futur de la humanitat. Això si nosaltres no ho aturem. L’economia i el poder no volen invertir en literatura. En llengua, sí, però sense passar-se. Saber parlar és imprescindible. Però el just. No fos que els homes del futur sabessin parlar i escriure i pensar tant i tan bé que els mateixos polítics i poderosos i els seus sequaços temessin d’adreçar-s’hi.
El col·lectiu Pere Quart em proposa que parli de la literatura, però fent una mena de gir, a través de la importància dels professors que m’ensenyaren literatura. N’hi ha d’haver un bon munt. Certament no els recordo a tots. Em ve la imatge d’una ombra d’una senyoreta prima d’uns trenta anys o menys, del nom de la qual no me’n queda ni un petit vestigi. Però sí em queden els versos que vaig aprendre de memòria. I que avui encara em sé. I el record d’altres textos que em van emocionar. Després ja recordo una dona prenyada d’uns trenta llargs, a l’institut, el nom de la qual també és a la fossa de l’oblit, però no així els versos que en vaig aprendre, de memòria també, i aquella generació del 98, eixarrancada entre l’un i l’altre segle. O La desheredada de Galdós, que em va trencar l’ànima, per citar algun dels bons llibres que em feien llegir. No puc passar de llarg davant dels professors de clàssiques. Aquí els noms rutilen sols: Solà i Cerezo, llatí i grec respectivament, amb els seus bells textos traduïts i les seves faules i els seus mites que em deixaven bocabadada. És cert que tota la instrucció la rebia en espanyol, ja que era un pla d’estudis d’un govern de la dictadura. I fent de substituta de la professora prenyada, a l’entremig, com un regal enviat del cel, la joveníssima Anna Caballé duent-me poemes, obres, d’ una de les meves obsessions literàries, Lorca, i de tots els magnífics poetes de la Generació del 27.
Era l’època del franquisme. La literatura catalana no va arribar a les meves orelles fins que ja tenia uns 19 o 20 anys. Me’n van privar els primers 20 anys de la meva vida. En endavant ja recordo perfectament tots els professors de literatura de la universitat. Els que m’agradaven i el que no. I els que eren uns plastes. Els que eren uns plastes no s’apassionaven per la literatura, semblaven funcionaris diligents en una guixeta. Un d’aquests plastes gairebé em va fer avorrir Foix i Riba a la Central. Més enllà d’aquests records i d’altres, el tema del professor de literatura sembla un tema d’una redacció d’aquelles d’abans de l’ensenyament secundari. És un tema adequat per a l’emotivitat, l’ubi sunt i d’altres tòpics. Però jo sé que estic parlant d’una cosa molt seriosa, d’un tema d’estat.
Les masses, els pobles, s’eduquen a les escoles. L’obligatorietat per a tota dona que pareix de dur el seu o els seus fills a l’escola, i tants anys, és una qüestió de l’últim segle. Els treballadors són educats per primera vegada seguint les directrius de l’estat, perxò els plans d’estudi són un Tema d’estat, tan important o més que l’exèrcit. Dels plans d’estudi, d’allò que l’estat decideixi que cal aprendre, es formaran els milions d’éssers que ara corren per les guarderies i escoles i que són el futur de la humanitat. No és cap broma. Però de fa uns anys ençà, l’estat ha decidit anar traient, moltes vegades sense que ni es noti, les humanitats d’aquest plans. Per què, em pregunto jo i ens preguntem molts.
Apuntava ja a l’inici l’excusa lerrouxiana de la utilitat pràctica, responent a la demanda i l’oferta, amb què l’estat elabora els seus plans d’adoctrinament de masses, dits també plans d’estudi. El fet que hagi tret ja per complert llatí i grec, que hagi apartat la història de l’art, la filosofia i la literatura, ens hauria de fer plantejar quin boicot espiritual està dirigint l’estat contra l’ànima del poble. Amb quins motius l’estat ha decidit que tot això ja no és necessari. Que no és necessari educar en l’ètica i l’estètica; sinó a través d’una mirada funcional i pràctica. Hauria de fer preguntar-nos per què els interessa que l’home no desenvolupi la seva humanitat sinó la seva practicitat i utilitarisme. Les respostes fan temor.
Les respostes democràtiques posen els pèls de punta. Fan feredat. 1984, i altres faules futuristes es tornen reals. La perversitat de l’estat a l’hora d’educar els seus fills, retallant els pressupostos, i sobretot allunyant els éssers de la part que cultiva el seu esperit em sembla un dels retrocessos més greus que estem vivint les últimes dècades. També una gran manipulació a l’hora de crear una massa a imatge i semblança d’allò que vol l’estat: un ésser laboral, nul en la seva feblesa humanista i intel·lectiva, un home que produeixi beneficis. Un home que valori, i només sigui valorat, per allò que pot adquirir amb diners o pels diners que pot produir. El coneixement humanístic, tanmateix, no es pot adquirir amb diners, és un procés personal, les eines del qual les proporcionen els professors, els mestres. Aquest coneixement vol ser negat a les generacions futures no dotant-los d’eines, ni de memòria d’allò que va ocórrer. És un cop del poder de l’estat democràtic a la mateixa democràcia. Una manera de reprimir la igualtat entre els homes i de mantenir un poder sense fissures, llunyà, anònim i extremadament còmode. Tots educats en els mateixos valors.
És perxò que els professors de literatura del passat prenen relleu: per dos motius bàsics. El primer motiu fóra l’ús de la memòria com a eina fonamental d’aprenentatge. No podem consentir un Alzheimer literari, filosòfic, humanístic dins de la nostra comunitat. Sense memòria no existeix cap jo, tampoc cap poble. Ni cap literatura. El segon motiu és el fet que aquests professors del passat mai ens feien llegir obres banals. Perquè no es tracta de llegir. De cap manera es tracta de llegir sigui com sigui, tal i com donen a entendre algunes puerils, tedioses i kumbaiàs campanyes de lectura. El mal gust literari omple les aules i les butxaques de les editorials que hi envien els seus escriptors, en campanya de simpatia i empatia amb alumnes que no diferencien cabra de marrà, de granota. No es tracta de llegir. Es tracta de llegir les grans obres, d’aprendre, d’entrar, d’enfonsar-se dins l’ànima d’aquestes grans obres. Els meus mestres ho sabien. Mai haguessin posat colze per colze March, Rodoreda i Abelló, perquè en sobra una. I perquè és maliciós i perniciós confondre el gust literari dels joves amb aquestes equiparacions.
Memòria i saber i bon gust literari a l’hora de triar els llibres o fragments a llegir, eren i són bàsics. Els meus mestres no pretenien entretenir-nos ni divertir-nos, sinó interessar-nos. S’hauria de desplaçar la funesta noció de “diversió”, aquesta noció barata i tan aplicada a la babalà, per la noció d’interès. Molt més profund i enriquidor. S’hauria de canviar la manera d’ensenyar literatura a les escoles. Repensar-ho tot profundament. Al poder li fa por l’home que pensa, recorda i sap. La literatura, en particular, juntament amb la filosofia i totes les arts ajuden a fer aquest home que el poder tem. No és d’estranyar que en una societat on l’individu té cada cop més accés a tot, els estats intentin, ja que no poden disminuir l’excés d’informació, disminuir la capacitat d’aquells que la rebin. Una manera d’ensinistrar a la contra. Però nosaltres volem que torni al literatura i totes les humanitats al cor i la ment i la memòria dels homes. No volem educar homes castrats, sinó lliures.
* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.
Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.
