Foto: Jon Tyson
He llegit No-arribo-a-tot a Catorze. L’escriu la Marta Pallarès. He pensat que té molta raó: ni ella, que no conec, ni suposo que ningú ho atrapa tot. Jo tampoc, per descomptat. No-arribem-a-tot és una frase que hauríem d’estudiar a l’escola. Podria ser una lliçó, el nom d’una assignatura, o millor el de tot un projecte, perquè així ho aprendríem de manera més viva. Fins i tot podria arribar a ser el nom d’un curs. En lloc de segon de batxillerat, per exemple. No caldria tenir els adolescents durant nou mesos estudiant per aprovar selectivitat. Podrien passar el curs aprofundint en aquesta idea. Ben mirat, l’adolescència és una edat idònia per explorar aquest terreny. I amb tota l’experiència apresa durant el curs, al juny es podrien presentar a la prova que els donaria pas a la universitat. Evidentment, seria una prova molt diferent de la que és ara, però de ben segur que casaria millor amb els desitjos de cadascú.
Estic convençut que, si ho pensem bé, el tema donaria per a molt. Sobretot perquè ataca un dels pilars fonamentals amb què creixem. De ben petits ja ens ho repeteixen un cop i un altre: si ens esforcem, arribarem a tot. L’esforç es converteix en el peatge que hem de pagar per aconseguir tot allò que volem, o que ens diuen que volem. I aquí comença molts cops el camí de la frustració, de la infelicitat i de moltes malalties. No sempre és cert que si ens esforcem, ho aconseguim. Passa que a vegades no tenim la capacitat ni l’habilitat ni la sort per arribar a segons quins llocs. A més, el lloc on volem arribar l’hem decidit nosaltres? O és allò que passa tan sovint, que et trobes caminant cap a un destí que en realitat no t’interessa. I per acabar-ho d’adobar, i encara més important: per què carai hem d’arribar a tot?
M’agrada la frase de la veïna del balcó que la Marta Pallarès cita al text. És ben bé saviesa quotidiana, el que aprenem vivint. Vindria a ser: no t’hi escarrassis, que ara estàs per altres coses, i per molt que ho intentis, no te’n sortiràs. I és ben cert. La vida ens acompanya al llarg dels anys, i mentre arribem a unes experiències, no arribem a d’altres. Però totes deixen un pòsit en nosaltres: les que fem i també les que deixem de fer, que a vegades són tan importants com les primeres. Jo he viscut molts anys pensant que arribar-a-tot és una forma de ser: la forma de l’èxit, de les coses grans. Però fa un temps em va donar per explorar el territori del no-vull-arribar-a-tot, i ara sé que m’agraden més les coses petites, senzilles i properes, com les flors que vaig plantar al balcó tot just abans de la pandèmia, i que encara resisteixen.
