Paraules a mitges

    —Aquella nit jo era fora... vivia a Ripoll.
    No ho puc assegurar però m’ha semblat que el meu germà s’ha posat vermell. De tota manera, la Nina sí que hi era... Ella devia ser-hi... Callem tots dos fins que arriba la nostra germana amb el mossèn. Se sent una remor a l’escala de baix, l’escala antiga, i després el capellà treu el cap per la porta. Ens diu Déu vos guard i s’afanya a entrar a l’habitació del malalt.
    —Mare de Déu, no pensava pas... —diu només de mirar-lo. I sentencia— L’hem d’extremunciar.
    El pare obre un ull i el veu:
    —Mossèn, he matat un home...
    El mossèn fa veure que no s’altera gens pel que li diuen.
    —Ara m’ho expliqueu. Tranquil, Déu ho perdona tot...
    —Jo no crec en Déu, però és que he matat un home...
El pare sembla que hagi reviscolat quan ha vist el capellà al seu davant. El mossèn es gira i ens mira:
    —Si ens deixeu sols... És secret de confessió, això.
    —No, no! —es queixa el pare de sobte— vull que es quedin... Han de saber-ho tot... tot.
    A mi no em fa gràcia saber res d’aquella nit. No vull recordar-la. No s’han de recordar les esperes que no tenen final feliç. Només s’ha de recordar allò que al final s’ha pogut solucionar o que, d’alguna manera, ens ha proporcionat plaer. I no hi ha res pitjor que esperar sense esperança, que esperar sense futur. L’Albert agafa la Nina i se l’endú a un racó. Endevino que li demana si sap res del que el pare diu del 23F. Quan tornen, neguen tots dos amb el cap. O sigui que la Nina tampoc no en sap res. Potser el noi... ui, però el noi, si havia nascut ja, era molt petit i encara no venia per casa.
    Ara me n’aniria, però el pare vol que siguem aquí. I a mi, tot i que m’intriga aquesta història que ell assegura que és tan macabra, no em ve gens de gust sentir-la. La pobra Nina, abans d’asseure’s a mirar-se el pare amb uns ulls com unes taronges, ha posat una altra ampolla de plàstic amb un líquid transparent penjant d’aquesta perxa amb tubs que van a parar al braç del moribund.
    —Així estarà més tranquil —ha fet amb un petit somriure.
    La Nina, quan era una adolescent, volia ser monja, amb gran escàndol del pare. Però què us passa, a les dones d’aquesta família, que a totes us ve de gust portar l’hàbit, remugava. Ho deia perquè a la mare la va enxampar quan ja era novícia al convent de Vic. Havia de passar-li precisament a ell. Durant un temps anava a dinar al convent, com feien molts homes que no tenien lloc on anar a migdia, i, allà hi havia una novícia que cada dia li servia el menjar, una novícia que ell coneixia perquè també era del poble, una novícia angelical que li va arrencar un somriure. Itenint en compte que arrencar un somriure al pare era un fet insòlit, això volia dir molt i tenia molt de valor. La novícia, que era la mare, la germana Isabel, cada dia li acariciava els cabells amb les mànigues del vestit. I al pare se li posaven els pèls de punta. Després ja no l’acariciava amb les mànigues del vestit sinó amb l’hàbit, tot sencer. Eren insinuacions lleus, subtils, un no-res que per a ells dos significava tot un llenguatge diferent fet a base de mirades i de gestos, de petites tremolors i de posar-li a ell més menjar que als altres, o de guardar-li la millor ració de postres. L’hàbit d’ella s’enganxava a la roba del meu pare. I tant s’enganxava, que un dia va saltar. Són coses que passen, i mai ni els meus germans ni jo vam saber exactament què va succeir, però el cas és que l’atractiva novícia del convent, al cap de poc es casava amb el meu pare, i jo vaig néixer poc temps després. Diuen que vaig ser vuitmesona.
    El pare es va endur la mare aquí, a la casa pairal d’on ell era l’hereu, aquí on som ara. Però m’has de permetre que doni als nostres fills una educació cristiana, es veu que li va dir ella al pare. I el pare li va dir que sí, que fes el que ella volgués, que ens fes tan cristians com li vingués de gust. El que no s’esperava, però, és que una filla, la petita, volgués ser també monja, com la mare. Sort que li va marxar del cap, va exclamar el pare quan la Nina es va fer enrere. Però ara és ell qui ha fet avisat el mossèn. Jo vaig poc a missa, però me n’han parlat prou bé. Me’l miro de reüll, és una persona de mitjana edat i sembla assenyat. I ara que es disposava a escoltar, ara que tots ens disposàvem a escoltar la confessió del pare, ara el malalt s’ha tornat a quedar adormit. A veure si es mor i no ens ho explica, desitjo de sobte. Perquè, què dirà, què ens explicarà. Vés a saber si ha estat una fantasia que s’ha inventat ell o que s’ha tret de la màniga perquè ara no té res més a fer que morir-se i treure’s coses de la màniga.
    Me’l miro amb pena. Com hem d’acabar tots. O això, o morim de cop. O ens maten de pena. El pare porta una agulla clavada al braç que el comunica a l’ampolla que li ha posat la Nina sota les ordres, suposo, del metge que va venir quan ell va dir que no volia anar a l’hospital. Va ser fa tres dies. Em va trucar la Nina, Annabel, això s’acaba, vine. I jo vaig deixar-ho tot i hi vaig córrer. El marit, els fills, els nens de l’escola, tot. I ara em trobo vetllant els últims sospirs del meu pare. Amb la mare no va anar així, perquè ella va morir de cop. Era jove encara, deu fer deu anys que un dia va caure a terra i ja va estar. La vaig plorar molt, la mare. Ens vam vendre la botiga de perfums que, de tota manera, no donava el que havia donat en altres temps, i ara que el pare es mor, hem de veure què en queda d’això. De la granja, ja fa temps que se n’ocupa el noi. Ha vingut avui amb el cap baix. Se’l veia trist. També devia patir per si conservarà la feina. Tal com estan les coses...
    No és com abans. Quan jo vaig aterrar a Barcelona per estudiar per mestra, hi havia feina, i tant que n’hi havia. Jo necessitava temps per anar a classe i per enterrar-me en els llibres, però tot i així vaig acabar fent de cambrera a les tardes a can Mauri, que acabava d’estrenar la seva secció de saló de te, que feia olor de xocolata i que semblava destinada a fer tornar bojos tots els que hi creguessin profundament com jo, que no sé si m’hi vaig quedar per l’atracció de l’olor o perquè m’interessava la feina.
    —S’ha tornat a adormir —fa el mossèn girant-se cap a nosaltres amb un sospir resignat. I fa una proposta— Li administraré ara l’extremunció i, si es desperta, ja ens explicarà això del... del... en fi, del que diu que ha matat.
    Tots tres assentim silenciosament. El mossèn es posa en situació, es vesteix una estola i treu un potet amb un oli amb què mulla el seu dit gros. Després, fa el senyal de la creu sobre el front del pare, mentre diu alguna cosa relacionada amb l’Esperit Sant, la Santa Unció, la malaltia i els pecats i amén . Amén, responem tots d’esma. El sagrament no fa miracles i el pare continua igual, inconscient, panteixant. Li acostem una cadira al mossèn perquè s’assegui.
    —M’esperaré una mica... —fa, amb un to que vol dir que, si el pare no reacciona de seguida, se n’anirà perquè té una altra feina.
    Deu haver-hi més moribunds per visitar. El poble és gran i qui sap si aquesta lletania l’haurà de repetir avui una altra vegada. El mossèn no deu pensar en el que diu quan ho diu. Ni quan fa misses. M’agradaria demanar-li en què pensa quan recita aquestes convencions. Jo, quan treballava a can Mauri, tampoc no era conscient del que deia a la clientela, què hi posarem, i de repetir fil per randa, mentre ho apuntava, el que em responien ells, i sobretot elles, perquè les tardes eren plenes de senyores elegants i perfumades que parlaven castellà entre elles i que jo envejava secretament per aquells suïssos que es prenien mentre discutien sobre els seus problemes familiars i perquè tenien tota la tarda per fer-ho, quan jo anava de bòlit, però ben bé de bòlit. Al matí a classe, a la tarda a Mauri, a la nit a estudiar, i encara, els caps de setmana, em tancava al poble també per estudiar. Sortia ben poques vegades. Filla, no cal que treballis, em deia la mare, ja et donaré jo els diners que necessitis.
    Però jo no ho volia, això. Els pares ja em pagaven l’habitació llogada en un pis d’estudiants on hi havia dues noies més de la comarca que no coneixia de res. Jo volia disposar dels meus diners, dels que guanyés jo. A més, sabia que a casa no hi havia diners infinits. El pare tenia cura de la granja, però ell no n’era l’amo. I la mare s’havia posat a ajudar l’àvia a la perfumeria quan ella es va posar malalta, i, després, l’àvia es va morir i la mare es va quedar de mestressa de la botiga, això sí, però la botiga no donava per a tant.
    Quan hi entraves, a la botiga, sempre feia tota mena de flaires intenses. La mare, que venia del convent, havia estat educada, malgrat tot, en el món de les olors, i les coneixia bé. Tot i la seva vocació idevoció religioses, per a ella era indispensable fer bona olor, i deia que cadascú tenia l’adequada, que se li havia de trobar. A la botiga hi havia perfums, colònies, sabons, xampús, gels, tota mena de productes que feien les delícies de les dones del poble que volien semblar de ciutat i que tenien la sensació que, per semblar-ho, havien de gastar aquelles ampolletes caríssimes.
    La veritat era que la botiga de la mare tenia un cert renom a tota la comarca, i aviat van venir dones de tot arreu que n’havien sentit a parlar, sobretot perquè la mare va decidir començar a fer ofertes que en altres perfumeries de la ciutat més pròxima no es permetien de fer. Em quedo menys marge, deia, tot fent una ganyota de conformitat forçada davant de la clienta, però així us deixo contentes, perquè no pot ser que un perfum valgui tants i tants diners. Així les convencia. De passada els regalava unes mostres de sabó i d’una colònia, i elles sortien al carrer com si haguessin passat els Reis.
    A mi, la mare sempre em donava una ampolleta petita amb colònia perquè m’endugués a Barcelona, i em deia, posa’t aquesta, és suau i agradable. I em somreia d’aquella manera dolça, amb el mateix somriure tranquil que ara té la Nina, i jo m’enduia l’ampolleta i la feia servir i és cert que més d’una de les meves companyes de classe i de feina m’havien dit, mmm, quina olor més bona que fas, i m’havien demanat per la marca de l’essència, i jo no en tenia ni idea. I va ser precisament l’olor del perfum el que va atreure en Jean-Paul.
    El mossèn tus una mica i demana adreçant-se a tots tres:
    —Teniu una mica d’aigua?
    M’aixeco jo.
    —Vingui, vingui, que estarà més tranquil allà...
    Sortim tots dos, anem a la sala. La sala no fa pudor de mort, només està neta i airejada, com a punt per rebre visites de funeral. Ho deuen saber, les parets i les finestres de les cases, que es mor la gent que les habita. Quantes generacions deuen haver mort, aquí, em pregunto. I, en veu alta, demano:
    —Vol aigua o potser una mica de vi? També en tenim...
    El mossèn em mira amb aire culpable, i acaba acceptant:
    —Doncs mira, ja que tens vi, no et diré que no...
    El mossèn i jo acabem asseguts a taula, cara a cara, amb dos gots i una ampolla al mig. El serveixo i ell en tasta una mica, just per mullar-se els llavis. Després fa la pregunta justa que jo esperava:
    —Creus que de debò va matar algú, el teu pare?
    —No ho sé... Potser va tenir un accident i no ho sabem... però diu que és l’any del cop d’estat, i nosaltres ja érem grans i no recordem res...
    —Ja... Bé, a veure si diu alguna cosa...
    Faig un somriure trist:
    —Això si es torna a deixondir...
    Tot just ho acabo de dir, una tremolor em recorre tota l’espina dorsal. Una tremolor que em sacseja per fora i per dins; una d’aquelles tremolors que molt poques vegades a la vida et provoquen els forats que se’t fan al cor, a l’estómac, al fons de tot de la teva capacitat d’estimar i de ser tu, i de ser persona i de ser dona.
    Els efluvis del vi em recorden la meva primera joventut, els dissabtes a la nit i els diumenges a la tarda amb els companys d’institut, quan ens tancàvem a casa d’un que aquell dia estava sol i els pares no sabien què hi fèiem. Algú portava vi o cervesa, i, una mica entonats, quan havíem buidat el que hi havia a dintre de l’ampolla, jugàvem precisament al joc de l’ampolla. Primer la fèiem girar amb els homes, i després amb les dones, o a l’inrevés. I els dos a qui els tocava, s’havien de fer un petó. Era una gran emoció i l’escena despertava tota mena d’escarafalls i riallades, tot i que el petó en qüestió finalment acostumava a ser una escorrialla de no res, un tocar-se els llavis i girar-se de pressa i marxarcorrents, això sí, amb tots dos protagonistes vermells fins a l’arrel dels cabells. I, quan et tocava amb el que t’agradava, aleshores tothom et xiulava, perquè tothom ho sabia, i el joc esdevenia perillós, perquè aquell petó, aquell toc subtil, suau, imperceptible, del llavi sobre llavi, quedava enganxat per sempre a la teva imaginació, i aquella nit i moltes altres nits el feies gran en somnis. Al costat, a casa, els pares i els germans eren en una altra galàxia, la família només era la família, el lloc d’on se surt i on, al capdavall, es va a parar si tens algun mal o si les coses no et funcionen. La família és un punt de suport. La resta... és a fora.
    Els somnis de l’institut al poble em pinçaven el cor, me’l rebregaven una mica, però no me’l trencaven. Rèiem i ploràvem amb companys i amics, i ara ens barallàvem amb aquest, i adés amb l’altre. Això fins que es va acabar l’edat de la innocència. Havia arribat el moment de marxar.
    Em va costar adaptar-me a Barcelona. No havia sortit mai de casa, jo. Quan em vaig veure enmig de tanta gent vinguda de tot arreu, em vaig sentir intimidada. Quan hi penso, somric. Segurament també hi havia pares de companys meus que tenien cura de les vaques i, fins i tot de les ovelles, als seus pobles, però jo em sentia única. Hi havia els altres, i jo. I tots els altres eren intel·ligents i cultes. Jo, en canvi, era una arreplegada. No podia fer res per deixar-me de sentir així, però afortunadament, tampoc no em mirava ningú gaire fixament, així que vaig deduir que devia passar força inadvertida. Al capdavall, jo, com tots ells, havia aconseguit aprovar la selectivitat i entrar a la universitat. I davant dels ulls dels professors, tots érem iguals.
    Aquell, però, era un altre món i a mi al començament no em feia cap gràcia. No tenia amics, enyorava els de l’institut i corria a veure les amigues els divendres quan tornava a ser al poble. Llavors anàvem a fer el cafè o el tallat, i em demanaven com m’anava per Barcelona. I jo em sentia admirada només per ser-hi. De les meves amigues, no n’hi havia anat a parar cap. Dues estudiaven puericultura a Vic, i l’altra no tenia ni el graduat escolar. Jo somreia i els explicava que tot anava molt bé, que les classes eren molt interessants i que aprenia moltes coses. No els parlava, però, de les meves pors, de la meva sensació de sentir-me diferent i del fet que, a la nit, trigava tant a adormir-me perquè tenia por que alguna d’aquelles noies amb qui compartia pis, entrés a la meva habitació i em fes mal. Fins que un dia elles, les del pis, em van dir, ei, tu, no dius mai res, sopa un vespre amb nosaltres. I aquell dia vam començar a parlar, i aquell dia em vaig sentir una mica més còmoda. Només una mica.
    Ofereixo una mica més de vi al mossèn. Sempre deu ser millor recitar lletanies si un va ben entonat. Ell no s’hi nega. Caram, aquest deu buidar les ampolles de vi de missa. Espero que no sigui com el mossèn que hi havia abans, que va morir de delírium trèmens.
    —D’on l’heu tret, aquest vi? És bo... —fa, tot llepant-se els llavis.
    —És d’aquí, del celler. Al pare sempre li ha agradat tenir bon vi...
    Quan dic la paraula pare, sento una angúnia al cor. No és una pena profunda, com la de la mort de la mare, que va ser sobtada i ens va agafar a tots desprevinguts. No és això, és un sentiment més estrany. Al pare sempre l’hem vist poc i mai s’ha ocupat gaire de nosaltres. No hi havíem jugat, amb el pare. Ell només jugava amb les vaques, i només parlava amb elles. A casa callava i escoltava, i només remugava si la mare o la Nina començaven a parlar de capellans o de Déu. Jo també havia remugat, a mi aquestes coses m’importaven poc i, quan vaig tenir edat de decidir, vaig dir que no aniria més a l’església perquè no creia que les misses servissin per res. Ho vaig anunciar un dia a la mare i es va escandalitzar. Però va ser als quinze anys que vaig dir prou, i ja no em va poder obligar més a anar a l’església, perquè sabia que, si ho feia, jo m’aniria a queixar al pare. S’havien acabat els sants, les comunions, els sermons.
    Qui parlava de capellans i de misses eren aquelles senyores de can Mauri. Fent el desmenjat, mirava d’escoltar les seves converses, que trobava fascinants. Jo ja portava uns mesos a la ciutat, ja no tenia por de dormir al pis, i ja començava a tenir algunes amistats a la facultat. Tot plegat m’havia donat una seguretat a l’hora de moure’m que es veu que va convèncer els que m’havien de contractar. Necessitaven un reforç entre setmana per a l’estona de més feina, de cinc a vuit del vespre. Era un horari perfecte per a mi, i vaig dir que sí ben de pressa. Les senyores que berenaven cada dia tenien el seu món social en aquella casa i en misa. El diumenge anterior, en misa hi havia algú que després, als berenars de can Mauri, es podia criticar impunement. Podia ser qualsevol, des del capellà amb el seu sermó fins a la senyora X que s’havia quedat sola perquè el seu marit li havia marxat amb la secretària. Escoltar-les era com seguir un serial. Aquesta mena de senyores venien per grups normalment un cop per setmana i totes semblaven tallades pel mateix patró. Totes parlaven castellà, totes repassaven de dalt a baix d’altres senyores i capellans, i totes havien estat en misa . Als homes, ni els esmentaven. Es veu que els homes no eren criticables. Només es demanaven com era que un senyor Tal havia pogut fer tal cosa a la pobreta senyora Qual. Ara que ella també... i aquí començava la crítica, sempre constructiva, contra aquesta víctima de berenars Mauri, i de l’home ja no se’n parlava més.
    Jo somreia quan sentia segons què. A mi ja em tenien simpatia, perquè jo sempre atenia les mateixes taules, les grans, les seves. I totes les senyores, sens falta, m’havien demanat si era de poble, així que m’havien sentit parlar castellà. Doncs sí, contestava jo, primer una mica avergonyida, però després vaig anar veient que això els feia gràcia, que m’agafaven afecte perquè em veien com desubicada, i que havien acabat adoptant-me com a cambrera-mascota.
    En Jean-Paul també va venir a seure on hi havia aquelles senyores. L’acompanyaven dues dones i un home que, entre ells parlaven català. En Jean-Paul, de català, ni un borrall. Quatre paraules en castellà i encara gràcies. La resta era en francès. La gent amb qui va seure no tenien res a veure amb les senyores de les altre taules. Se’ls veia ben vestits, però sense cap escarafall ni cap joia. Semblaven mestres o botiguers. Aquell era un dia especialment fred del mes de març. Ja era fosc i, quan vaig anar a demanar-los què volien, vaig notar com ell em repassava de dalt a baix. Tenia uns ulls foscos, brillants i incisius, i vaig tenir la sensació que em despullava, sobretot quan em va mirar per dir-me en un castellà del tot afrancesat, que li venia de gust prendre una orangina . O sigui, un refresc de taronja, vaig pensar, perquè no era la primera vegada que em trobava amb francesos que volien el mateix.
    Aquell dia va ser el primer. Van marxar tots i es va quedar ell sol. Vaig sentir que murmurava una excusa per quedar-se, i jo vaig notar com se m’envermellien les galtes, perquè ja veia que allò tenia alguna cosa a veure amb mi. Llavors em va demanar una altra orangina i després si li podia dir on eren els jardinets de Gràcia. Faltaven cinc minuts perquè jo acabés de treballar i semblava que ell no m’entenia. Feia realment cara de no entendre res. I jo vaig cometre l’error de dir-li, si t’esperes cinc minuts, t’ensenyo on és. Jo vivia al costat dels jardinets de Gràcia, i no sé com em va sortir allò de cop. Devien ser els seus ulls, que em van hipnotitzar. Segur que van ser els seus ulls. Fos el que fos, vaig fer un tros de trajecte amb ell, i allò va ser el principi de tot.
    El mossèn s’aixeca.
    —Em penso que me n’aniré. Us deixo el número del mòbil i, si em reclama, m’aviseu... Però digueu-li que ja té el sagrament administrat i que està absolt d’antuvi, que no pateixi, que Déu l’acollirà en els seus braços, hagi fet el que hagi fet.
    —D’acord, així ho farem, mossèn.
    L’acompanyo a la porta. L’home s’acomiada amb un simple fins ara i un somriure. Què vol dir, fins ara. Vol dir fins que torni perquè es vol confessar, o fins que ens trobem al funeral, o fins què. Tanco la porta suaument, la veritat és que no ho sé.
    A en Jean-Paul no li vaig tancar la porta, però no va ser aquella vegada que l’hi vaig obrir de bat a bat, sinó la següent. Va trigar un mes llarg a tornar a aparèixer. Aquell primer vespre, quan el vaig acompanyar, em va explicar que venia a Barcelona un cop cada mes, que hi tenia negocis. No vaig gosar demanar quins negocis, i ell em va demanar llavors si feia gaire temps que treballava de cambrera. Jo li vaig contestar que no, que, de fet, vivia a Barcelona només entre setmana perquè estava estudiant magisteri. Va fer com si li semblés meravellós, com si ser mestre fos el millor que li pogués passar a algú. M’agraden molt els nens, vaig fer avergonyida. El seu entusiasme m’animava a explicar-li coses, s’interessava per tot el que li deia, i en aquell curt trajecte, des de Mauri fins als jardinets de Gràcia, vaig acabar confessant-li que jo era de poble i que feia poc que estava instal·lada a Barcelona per estudiar. Ell llavors va exclamar que Barcelona era una ciutat fantàstica, i jo em vaig quedarsorpresa que em digués això, perquè a mi em semblava molt sorollosa i fosca. Fosca de cases. Al poble, les cases sempre eren blanques perquè les pentinava la boira. Li vaig dir això a en Jean-Paul i llavors ell em va confessar que també venia d’un poble amb boira. La boira s’enyora, oi, va preguntar-me quan va veure que jo m’aturava perquè ja ens havíem de separar. Sí, vaig fer mirant-lo. I aquell sí no vaig saber si era realment per la boira enyorada o per algun compromís de futur que ni jo mateixa coneixia en aquell moment. Ens vam separar amb una encaixada de mans. La mà l’hi havia estès jo, presa d’un atac de por que no em besés allà mateix i jo no sabés què fer. Era gairebé absurd pensar que el primer dia, després d’haver caminat un quart d’hora amb un desconegut em volgués fer un petó de pel·lícula, però jo, no sé per què, m’ho vaig témer. I ara penso que vaig fer bé de témer-ho. Que, si no arribo a donar-li la mà, segurament s’hauria atrevit a besar-me. Tornaré d’aquí a un mes, va dir, no canviïs de feina. I, per cert, fas molt bona olor, va reblar somrient. I va desaparèixer caminant amunt, amb la seva jaqueta gruixuda, els seus cabells curts i ben tallats, la seva planta arrogant i ben posada.
    Em sona el telèfon mòbil i faig un bot perquè no me l’esperava. M’hi poso mentre al fons sento, per l’altra orella, el respir desesperat del pare. És la Cèlia.
    —Cèlia...
    —Hola, mare. Com està, l’avi?
    —Malament... En té per unes hores, filla...
    —Oh... Vols que vingui?
    —No cal, Cèlia, ja te’n vas acomiadar ahir. Ja et trucaré quan...
    —Molt bé, mare.
    És tan responsable, la Cèlia. Molt més que el seu germà, que, ara per ara, és un tabalot. El meu Ricard de setze anys, que es pensa que no sé que surt amb noies. Se li veu d’una hora lluny que el fan parar boig, aquest dels setze anys és en un moment delicat per als nois, que perden el nord davant d’un cos de noia més o menys ben posat. I les noies que els envolten ho saben. No són ruques, avui, les noies. Abans sí que ho érem. Bé, sempre hi ha hagut de tot, és cert, i sempre hem tingut l’instint de seduir, com tothom, però jo, quan tenia setze anys, no era conscient que, si em posava poca roba, atrauria d’aquella manera els nois. Si ho arribo a saber, no sé si m’hauria interessat fer-ho. Els nois de la meva edat em semblaven criatures, eren petits, i, amb les meves amigues, quan jugàvem a l’ampolla, ho fèiem amb els que eren més grans que nosaltres i que sí que ens deien alguna cosa, perquè els vèiem més interessants i més madurs.
    I després, a la universitat, els nois eren de sobte alts i ben plantats. Eren adults, com jo, i, aparentment, tenien altres prioritats a la vida, com ara la de llaurar-se un futur. Ara, també és cert que, per trobar-los, havies de passejar-te per altres facultats, perquè a la nostra n’hi havia ben pocs. Això del magisteri sempre ha estat cosa de dones, diguin el que diguin.
    Quan va tornar en Jean-Paul, jo ja em trobava com peix a l’aigua a la facultat. No havia fet amics dels de veritat encara, però sí que hi percebia una bona companyonia. Em sentia acompanyada en l’únic que podia ser diferent, en el meu accent tancat d’interior, perquè no era l’única, ni molt menys que el tenia així. Allà hi havia tots els accents dels Països Catalans. Entre els meus companys de classe m’hi trobava molt bé, tot i que no podia fer com la major part d’ells, que sovint dinaven un entrepà al bar o s’entretenien a xerrar. Jo marxava de pressa per anar a dinar a casa i poder estudiar una mica abans d’anar a treballar. Però tenia estones entre classes i m’asseia al bar amb els companys que també en tenien, i llavors sí que ens entreteníem a parlar una mica de tot, i a explicar-nos d’on veníem i a què es dedicaven els nostres pares. Hi havia de tot: alguns pares havien estudiat. De mares, poques. Fins i tot hi havia una noia que era de pagès, galtavermella i decidida, que parlava amb un accent que jo havia sentit poc, i que ara sé occidental perquè m’ho van explicar els meus fills quan ho van estudiar, que jo, en aquell moment no en tenia ni idea.
    Xampurrejava el francès i no l’havia fet servir la primera vegada amb en Jean-Paul. Però la segona, sí. Va aparèixer sol un dia, una mica abans de Sant Jordi. M’havien demanat a can Mauri que em quedés un parell de caps de setmana a ajudar-los perquè hi havia molta feina, cada vegada més. Feia dies, doncs, que no anava al poble. Hi havia llibres pertot arreu, la ciutat feia olor de roses i jo esperava que ell tornés. És curiós, tenia el ple convenciment que no m’havia enganyat, que reapareixeria al cap d’un mes, i, ja quan faltava una setmana perquè s’acomplís, vaig començar a vestir-me i arreglar-me amb una cura especial cada vegada que anava a treballar per veure si el trobava. Em preguntava què tenia aquell home que m’havia fascinat d’aquella manera, si només hi havia parlat durant un quart d’hora i, encara, ho havia fet mentre tots dos caminàvem, i ell, per cert, m’havia hagut d’anar esperant, perquè era alt i tenia unes cames llargues que feien també passes llargues. El recordava amb el coll de la jaqueta aixecat i me l’imaginava a prop, fent-me un petó com els del joc de l’ampolla però més llarg. Un petó dels que deien les noies de la classe i les meves amigues del poble que ja els havien fet. I a mi, als dinou anys, encara no me n’havien fet cap, però no ho deia perquè em feia vergonya. Sempre m’inventava una relació lleu, efímera, a Barcelona per a les del poble, i una al poble per a les de Barcelona, perquè una cosa era que no hagués sortit mai amb ningú, i, l’altra, que no sabés què era fer-se un petó amb un noi. Si ho deia, quedava com si no em volguessin. De vegades em mirava al mirall i em deia que, tot i que no era com la Nina, que ja de ben petita atreia totes les mirades, tampoc no estava malament, no m’havia d’avergonyir de res perquè estava prou bé. Potser tenia el nas una mica prominent, i potser els ulls massa grossos i les dents una mica desordenades, però tret d’això, era prima i estilitzada, i em sabia pentinar els cabells ondulats que intentava mantenir de manera que m’arribessin una mica més avall de les espatlles.
    En Jean-Paul es va asseure en una de les taules petites, les que a mi no em tocaven, un quart d’hora abans que jo plegués. Abans, però, em va venir a veure. Bonjour, em va dir tocant-me l’espatlla. Jo vaig saltar, vaig fer una exclamació, vaig envermellir. Els seus ulls incisius se’m van clavar al front. No vaig fer res, però, ni tan sols allargar-li la mà perquè em va semblar que no quedava bé. Ens vam quedar parats uns instants, i llavors va ser quan ell va dir, prenem un cafè quan pleguis en un altre lloc. Ho va dir així, que no era ni pregunta ni afirmació, de manera que jo vaig fer una lleu inclinació de cap, i ell em va indicar que se n’anava a seure a la banda de les taules petites. I allà es va estar fins a la meva hora de plegar. Una altra cambrera em va xiuxiuejar a l’orella, nena, quina sort que tens, quin francès més sexy. Vaig somriure una mica, però em va passar de seguida, perquè vaig veure com ella l’anava a atendre i s’hi posava tan bé com podia, i mirava d’atreure’l, la molt bruixa. Però també vaig veure de cua d’ull com ell se la treia del damunt educadament. Res a veure amb el comportament que, des del primer moment, havia tingut amb mi. En aquell instant vaig saber que jo li agradava.
    Tenia pessigolles a la panxa, unes pessigolles que a poc a poc m’omplien tota, que em feien parlar atriboladament quan demanava en una taula, que em feien tremolar quan servia una tassa de xocolata. Vaig haver de fer un esforç de concentració per acabar bé el meu torn, aquell dia. I és que no passa sempre que l’amor vingui de sobte, sense avisar, i ens demani si pot entrar. I encara menys, que vingui de França. El vaig veure com assaboria amb la cullereta una mica de la tassa de xocolata espessa que li havien servit. Em va mirar i em va enxampar mirant-lo. Ens vam somriure tots dos. Va ser un moment màgic.
    Vaig per entrar a l’habitació del pare i en surt la Nina.
    —No es desperta... —diu.
    —No... Doncs ens quedarem sense saber què volia dir amb això que va matar un home. Pobre pare...
    La Nina fa un gest imprecís. Després, se’n va decidida cap a la taula i l’ampolla de vi. La segueixo, torno a seure. La Nina s’aixeca per agafar un got i se’n serveix una mica, tot i que ella no beu mai, que jo sàpiga. Li demano si pensa que realment el pare va matar un home o si s’ho està imaginant. Ella fa un somriure d’aquells angelicals que recorden tant la mare, abans de contestar:
    —Ho sé tant com tu, Annabel.
    Té raó, no sabrem res fins que ell no parli, si és que parla abans de morir-se. Faig un mig somriure a la Nina:
    —I tu, com estàs?
    Ella també somriu i em mira amb tendresa:
    —Bé... La feina em va bé i m’agrada, ja ho saps.
    La Nina treballa d’infermera a l’hospital de Vic. No ha tornat a parlar de la seva vocació religiosa, però estic segura que tots els que la coneixem pensem que el millor que podia fer era tenir curadels malalts que, al cap i a la fi, està relacionat amb el que havia volgut ser. Jo sempre he pensat que la Nina, malgrat tot, és monja a dintre del cor: no ha festejat, no s’ha casat, cada dissabte passa per l’església per anar a rosari i sempre està disposada a donar un cop de mà a tothom. La Nina és una de les úniques persones al poble que no té enemics, tothom se l’estima. Quan la mare va encarregar-se de la perfumeria, ella la va ajudar molt, i això que encara era una criatura. La mare i la Nina eren dues ànimes bessones, i em penso que els altres, tots, teníem una mena de gelosia de no aconseguir entrar en aquell món que era només per a elles dues, que semblava tancat amb pany i clau. I no era que fossin excloents, sinó que només amb una mirada ja s’entenien. I els altres no enteníem res. Quan la Nina va passar aquell any interna a Vic, li van passar les ganes de ser monja. Això sí, va perdre un curs. Ella no volia sortir d’allà, però la mare l’anava a veure gairebé cada dia, no sabia estar-se sense ella. El fet de compartir la vida amb les monges li va treure del cap la idea de fer-se’n ella. No la vaig anar a veure perquè era quan jo estava en un altre món. Jo tenia pardals al cap, com tots els altres adolescents, els que no érem la Nina. I després, em vaig entregar de cos i ànima al que em va robar l’enteniment, i llavors sí que ja no veia res més ni sentia cap altra cosa. Només la veu d’en Jean-Paul, el seu xiuxiueig francès, aquelles paraules meloses que em murmurava a cau d’orella.
    Vam sortir de Mauri i vam anar a petar a un bar, al primer que vam trobar. Allà, ell no va demanar una or angina sinó una cervesa, i jo vaig fer el mateix. I, mentre ens la bevíem, ell em deia que m’havia enyorat, que, des del primer moment que m’havia vist, havia sabut que jo era la dona que la seva imaginació havia creat com a icona de la perfecció. O alguna cosa així. I és clar, jo em vaig desfer escoltant-lo. Ell esperava que jo digués alguna cosa, i jo, tremolant com una fulla, només vaig aconseguir dir moi aussi. Ell es va posar a riure, perquè aquella expressió no treia cap a res, però es veu que li havia agradat, perquè, després de riure, em va fer una carícia a la galta i em va dir mon petit chou. I jo vaig perdre el món de vista.
    Sortir d’allà i anar de dret al pis va ser tot un. Per poc no paguem, érem tots dos en un altre món, i el cambrer ens va haver de dir, ei, que no és de franc, quan ja érem a la porta. Ho vam fer rient, semblàvem dues criatures, i, quan vam sortir, ell em va agafar, i jo em vaig enganxar a ell com si no hi hagués ningú més al món, com si hagués nascut formant part d’ell i després algú ens hagués separat i ara tot just ens haguéssim acabat de trobar un altre cop. Sort que llavors coneixia ben poca gent a Barcelona, perquè, si m’arriba a veure algú conegut, no sé què hauria pensat. Jo no sabia què em passava, allò era nou per a mi, i era tan intens com els perfums que omplien la botiga de la mare. Quina bona olor que fas, va tornar a dir ell en un moment. Vaig somriure, la meva mare ven perfums i sempre me’n dóna un perquè me’l posi, jo no hi entenc gens, vaig fer. Jo tampoc, però fas bona olor, va dir ell. No va dir res més, només em va abraçar. I jo el vaig guiar fins al pis, i vam entrar i vaig tancar la porta darrere nostre. El vaig guiar fins a la meva habitació. En aquell moment, no hi havia ningú, el pis era buit. Ell em va besar i jo em vaig deixar fer, però al primer moment em va venir una mica de por, i vaig desfer-me del seu petó per dir, escolta, jo no ho he fet mai, això, jo no sé si. No pateixis, va fer ell, d’això se n’aprèn de pressa. Em va somriure i em va començar a treure la brusa, els pantalons, la pell, el cor, tot. Em va besar suaument el coll, i després, em va posar la mà als pits i després, més avall, i jo tenia vergonya, primer, i mirava de tapar-me, però ell em va dir tu es si jolie, i jo vaig deixar de tenir vergonya i em vaig deixar portar a l’infinit.
    Hi ha escenes meravelloses que són tot un poema. Això és el que va representar aquella nit per a mi, un poema de llençols, de carícies, de descobriment de la part més íntima del meu cos i també de la del seu, que primer em va espantar, però que després vaig notar pròxim, molt pròxim. Era la matinada quan ens vam quedar adormits. Quan vaig obrir els ulls, ja era migdia. M’havia descuidat de posar el despertador i m’havia perdut les classes a la universitat. Oh, no, va ser el primer que vaig pensar. Llavors em vaig recordar del que havia passat, i em vaig girar. Ell ja no hi era, però en el seu lloc hi havia una nota que deia, tornaré el mes que ve, attends-moi, ma chère. Vaig somriure. La vida s’havia tornat de colors llampants, i jo tenia un home, tot per a mi.
    L’espera es va fer entre dolça i insuportable. Primer, jo sabia que vindria; després, em van venir els dubtes. Al final d’aquell mes, tenia una por que em moria que no tornés. No tenia res, d’ell, ni el seu telèfon, ni la seva adreça, ni res. Ni tan sols sabia a què es dedicava, només que eren negocis, però ignorava quins negocis. Això sí: sabia com besava, com tocava, com acariciava, com estimava. I jo sentia que havia donat la meva virginitat a l’home dels meus somnis perquè, des del primer moment, en Jean-Paul havia estat això. Tot plegat era com haver desfet un plec de paper de regal que, de sobte, ensenyava què estava embolicant. El record d’aquella nit m’acompanyava de dia i de nit, i a fe que em costava concentrar-me a fer la feina a can Mauri i encara molt més, a estudiar. No em treia del cap el record de la seva pell musculada i càlida, primer, suada després, la seva llengua calenta a la meva pell, a dalt, a baix i a tot arreu, sense deixar cap racó per llepar, i tota jo que no deixava de tremolar perquè sentia un plaer tan intens que em pensava que sortiria de mi mateixa. Després, ell, a poc a poc, m’havia agafat la mà i m’havia ensenyat a fer-lo vibrar també a ell. També sentia, com si fos en aquell precís moment, la seva mirada clavada en la meva mentre em penetrava i jo mirava de no cridar perquè al començament em feia mal, i després m’havia semblat començar a sentir alguna cosa, alguna cosa que es feia gran, més i més gran, i havia arribat a l’èxtasi enmig d’exclamacions contingudes, una mica abans que ell, que s’havia desbordat a dintre meu. Ho veus com en saps, és el primer que va dir després amb un somriure. I jo vaig pensar que allò era la felicitat. I allò era a partir de llavors el que jo veia tot el dia, i cada nit tornava a sentir.
    I va tornar al cap d’un mes. I d’un altre i d’un altre. A poc a poc em va anar desgranant a què es dedicava. Tenia una cadena de botigues de sabates i venia un cop al mes a comprar gènere. Comerciava amb Barcelona i Milà. Després ens ho envien cap a Lió, va aclarir-me. Quan li vaig demanar si vivia allà, em va dir que sí, però que no hi era mai perquè sempre viatjava, ja que també havia d’anar de botiga en botiga. Ho coordino una mica tot, va dir aclarint-se la veu. I no hi ha cap telèfon on et pugui trobar, vaig demanar. Doncs és difícil, va fer ell ajuntant una mica les celles, però mira, et deixo el d’un bon amic meu, que hi és sempre. Si mai passa res, l’hi dius i ell em vindrà a avisar. Però pensa que ha de ser per una causa justificada, perquè ell ha de venir a trobar-me i s’enfadarà si és per no-res. D’acord, vaig fer, contenta de poder tenir un lloc on localitzar-lo. Jo li vaig donar el telèfon de can Mauri. Al pis no en tinc, vaig fer, i al poble... és que no ho entendrien. El telèfon de can Mauri també és només per si hi ha una urgència. No va voler donar-me una adreça per enviar-li una carta. Tenia por que es perdessin. És igual, vaig fer, te les donaré un cop al mes, hi haurà tots els meus pensaments.
    Jo estava vivint un conte de fades. Ell semblava encantat amb mi, m’abraçava, em petonejava, em tornava a deixar. Em deia que era el seu dolç consol en aquesta vida tan difícil. M’ho deia en francès i jo tremolava tota. Fèiem l’amor cada vegada que venia, després passàvem la nit en blanc xerrant, i m’explicava anècdotes de quan ell era petit, i jo també de quan jo era petita. Ell vivia a la ciutat però havia nascut com jo, en un poble de boira, érem com dues ànimes bessones que s’havien acabat trobant. Després del tercer mes, ja em deia, tornaré tal dia. I tal dia tornava, i s’asseia a la taula de sempre, i la meva companya cambrera mirava de flirtejar amb ell però jo sabia que m’esperava a mi. I em costava contenir-me fins que era hora de plegar i podia deixar-me anar en els seus braços. Aquella nit d’un cop al mes, es convertia en un núvol de color de rosa que s’allargassava fins al mes següent. Vaig començar a distanciar les anades al poble, no em venia de gust haver d’aguantar la família, encara que me’ls estimés, però tenia dos germans estranys, que no tenien res a veure amb mi, el meu pare ni el veia, i la mare només parlava de clientes perfumades i de capellans amb la Nina, que acabava de tornar el seu internament. Així que, amb l’excusa dels estudis i d’alguna vegada que havia de quedar-me a can Mauri, vaig deixar de pujar-hi cada setmana. Primer va ser cada quinze dies, i, després, un cop al mes i encara gràcies.
    Van passar la primavera, l’estiu, la tardor. Entre en Jean-Paul i jo hi havia cada vegada més confiança. Passats els primers embats, jo tornava a poder-me concentrar estudiant i també treballant. Les meves companyes de pis començaven a coneixe’l i ja el tractaven com el meu xicot, com jo feia amb els xicots d’elles. Deien allò de hola, passa, passa, ara aviso l’Annabel, vols un cafè. Jo veia que em miraven amb ulls envejosos, i que li donaven conversa, però no passava d’aquí, eren noies serioses, més grans que jo i ja amb intencions d’acabar els estudis i formar una família. Hi havia la Maria, la que més parlava amb mi, que sortia amb el mateix noi des dels quinze anys, i ara només el veia els caps de setmana i estava trista. I jo li deia, doncs imagina’t jo, que només el veig un cop al mes.
    Però un dia va canviar alguna cosa. Un dia, ell em va dir que potser podríem fer quelcom més. Que potser podríem sortir un parell o tres de dies a passar un cap de setmana fora, que què em semblaria. Vaig sospesar un moment la meva vida d’estudiant i de treballadora, i després vaig dir que sí. Podia demanar un parell de dies a can Mauri, i tenia prou diners per anar-me’n a passar uns dies fora amb el meu estimat. Vam buscar un cap de setmana quan a ell li toqués venir un altre cop, i vam marxar quatre dies a voltar per la Costa Brava. Que romàntic, va fer la Maria quan ho va saber, posant els ulls en blanc, una mica de broma. Era a les portes de l’hivern, abans de Nadal, però en Jean-Paul i jo no teníem fred. Ben abrigats, vam passejar pel costat del mar i ens vam estimar entre llençols d’un hotel durant hores, de dia i de nit. Jo havia trobat la felicitat. I llavors vaig dir-li, m’agradaria presentar-te els meus pares.
    No sé per què em va sortir així. Jo ho deia perquè en totes les relacions hi ha un moment en què les coses s’han de formalitzar una mica. Em miro la Nina, que s’ha quedat amb els ulls fixos a l’infinit, a la finestra que hi ha al meu darrere, i des d’on es veu el riu i les cases de l’altra banda. La veig que somriu. En què deu estar pensant. No ho sé.
    Tampoc no sabia en què estava pensant en Jean-Paul després de sentir la meva proposta, però sí que em podia imaginar que no li havia agradat gaire, perquè va canviar de cara. No m’agraden les coses oficials, va fer. Em vaig quedar glaçada, perquè em vaig imaginar tota la vida amagant la nostra relació a la meva família. I això no podia ser. Quan estava pensant què contestar-li, ell va reaccionar i em va dir, més endavant, d’acord, deixa-m’hi pensar. En parlem la pròxima vegada que vingui, el mes que ve. Vaig somriure una mica i li vaig acariciar els cabells que duia tan curts. D’acord, vaig fer. Ell em va tornar a besar. Era l’últim cop que podíem fer l’amor, marxàvem aquell mateix dia, havíem de deixar l’habitació. Quan ell es dutxava, vaig mirar el tros de mar que es veia des de la finestra. Era gris i fosc, i el cel, amenaçador. En caurà una de grossa, vaig pensar. I no sé per què, aquell aspecte del mar em va semblar premonitori d’alguna cosa que em va deixar intranquil·la. Abans de sortir de l’habitació definitivament, em vaig girar un altre cop cap a la finestra. Què mires, em va demanar intrigat en Jean-Paul. El mar, tan gris, tan gran, vaig fer d’esma.
    Ara, la Nina mira el riu, que no és ni gris ni gran, tot i que per a nosaltres sempre ha estat un bon tros de riu. Al cap i a la fi, el Ter és el Ter i és l’artèria de la comarca. Aquest riu s’ho emporta tot, fins i tot la boira, malgrat que li costa arrencar-la de la terra que sembla que se l’estimi tant. La terra estripa la boira per fer-la quedar quan el sol acaba imposant-se cap a migdia, i, de vegades, aconsegueix que s’hi quedi com una carícia perpètua durant tot el dia. No puc evitar-ho i m’acosto a la finestra jo també. La llum d’un dia gris resta immòbil sobre l’aigua que es belluga. Es veu un tros de carretera i un cotxe que passa.
    —És bonic, faig.
    —Sí... —em contesta la Nina, d’esma.
De fet, no és gens bonic, i és humit i desagradable, però és el meu riu com aquesta és la meva terra. Quan et fas gran i te’n passen de tots colors, i sembla que t’esgarrapa un ésser maligne que se’t vol quedar un tros d’ànima, només et resten els orígens per reposar i per quedar-te tranquil·la. Però costa adonar-se’n.
    En Jean-Paul no va tornar. M’havia dit una data, com sempre, una de gener, i no va aparèixer a can Mauri. Em tenia tan acostumada a complir les seves promeses, que em vaig espantar. Primer em vaig dir que potser ho havia entès malament, i que vindria l’endemà o al cap de dos dies. Però no va venir ni aquells dies, ni al cap d’una setmana. Vaig recordar-me llavors que m’havia deixat un número de telèfon i el vaig fer servir. Vaig trucar, s’hi va posar una veu de dona i vaig demanar per en Jean-Paul en el meu francès que, en aquells moments, era força precari. Em va semblar entendre que l’altra persona deia que no coneixia ningú que es digués així. Vaig insistir dient que buscava el seu amic. Ella em va dir que no hi havia amic. Pas d’ami, em deia. I jo insistia amb l ’ami de Jean-Paul perquè no ho sabia dir d’altra manera. I ella, pas d’ami, pas d’ami, i, al final, es veu que es va enfadar perquè em va deixar anar un discurs que no vaig entendre, i va penjar.
    Aleshores si que em vaig desfer com la mantega al sol. Feia molts dies que estava tan nerviosa, que no vaig poder més. La meva companya cambrera de can Mauri em feia una mica de befa, què n’has fet, del francès, em deia, fa dies que no ve. I jo em vaig adonar que es delia de veure’m patir, la mala bèstia, perquè no sé si deixant de ser verge m’havia marxat la innocència o què, però llavors veia coses que abans no veia, i una d’elles era que la meva companya de feina era una mala bèstia. Tanmateix, no tenia ganes de barallar-m’hi. Prou feina tenia a patir perquè en Jean-Paul no venia i perquè al telèfon que m’havia donat, no en sabien res, d’ell. Pas d’ami, somiava jo a les nits. I eren llargues. I, per acabar-ho d’adobar, un dia va ploure sobre mullat perquè em vaig adonar del pitjor que podia passar: que m’havia quedat embarassada. Jo sempre havia tingut en compte que això podia succeir. Però creia en en Jean-Paul i em deia que potser aquesta era la manera que es quedés amb mi, que estiguéssim junts. Ara, però, ja no sabia què pensar.
    Tens problemes, em va demanar la Maria del pis un dia amb un interrogant preocupat als ulls. Jo devia haver canviat de cara i de manera de fer i de tot. I jo no vaig poder més i em vaig posar a plorar, i em vaig desfogar, i li vaig explicar què passava, tot, tot. La Maria escoltava silenciosament i, quan vaig acabar, va dir alguna cosa com, cabró. Jo vaig reaccionar, no, no, que potser ha passat alguna cosa, que fins ara bé venia sempre que ho deia. Ja, va fer la Maria-malfiada, però l’última vegada li vas començar a parlar de presentar-li els teus pares, oi. Sí, vaig fer. Ella va continuar, a més, no hi ha hagut manera que et donés un telèfon, ni una adreça, ni el nom de l’empresa on treballa ni res, si us plau, Annabel, toca de peus a terra. Però l’Annabel es resistia a tocar de peus a terra, i si li ha passat alguna cosa, anava murmurant, buscant un tros de branca on agafar-me per no caure al riu d’aigües negres com una gola de llop. Potser sí, va fer la Maria, però la possibilitat és mínima. Em sap greu semblar dolenta, Annabel, però em sembla un cinc per cert de possibilitats que sigui això contra un noranta-cinc que t’hagi pres el pèl. C’est tout, va reblar en francès.


Paraules a mitges
@Blanca Busquets Oliu, 2014.
Primera edició: octubre del 2014
@ d'aquesta edició: Rosa dels Vents