Paraules, paraules, paraules

I ve un senyor que acostuma a dir paraules sàvies. Aquest senyor et diu, sorneguer, els teus símbols són, si fa no fa, els mateixos que aquests que rebutges, tot és qüestió de colors... i tu prefereixes no emborratxar-te, fóra fàcil, i prefereixes pensar que s’ha equivocat o que la boira de la memòria és tan densa que el senyor de les paraules sàvies tampoc no és capaç de treure-la del seu davant.
 
Quatre barres..., quatre rius de sang, com diria en Raimon, i tu, que t’has passat la vida combatent el sentimentalisme i el folklorisme dels vells, dius, tot d’una, que ja n’hi ha prou, que aquestes quatre barres volen dir moltes coses, i t’empesques tot d’exemples per a demostrar què carai són aquestes quatre barres —o què representen— i prefereixes, una altra vegada, usar la raó abans que la ràbia. Dius que aquesta bandera ha estat acceptada pels immigrats, que és la seva, que és la nostra, dius que els obrers de “Laforsa” venien escuts amb la senyera molt abans que fos tan pública com ara –molt abans que en Samaranch la posés a la Diputació–, que els obrers de “Laforsa” del Baix Llobregat la venien per a fer calés per a mantenir la seva vaga. O bé recordes quan els xicots de l’OJE t’estossinaven pels carrers quan tu tenies tretze anys i portaves, cofoia, l’escut de les quatre barres, o...
 
I aquest senyor que acostuma a dir paraules sàvies t’ha tocat el voraviu i t’obliga a fer un article mig hermètic perquè no hi voldries estar en contra... Però et preguntes per què diu banalitats a revistes de mamelles, per què diu que “...la senyera tiene los mismos colores que la bandera bicolor...” I com que té els mateixos colors ja hem d’estar d’acord amb el símbol que ell ens proposa? De sobte, ens hi han ficat a tots, dins del regne hamletià de les paraules, i jo estic per creure en allò que diu Charlot: “Les coses no tenen valor fins que s’apliquen altres paraules per a una mateixa cosa.”
 
Si no ens volen entendre –o no poden–, que hi apliquin altres paraules, que les inventin. Si no entenen segons quins símbols, que mirin sota de l’iceberg, més enllà de la seva realitat. Al cap i a la fi, l’iceberg és enorme i som molts a fer-lo surar damunt del mar. 

Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d'uns anys (1975-1981)