Foto: Etienne Valols
El fet literari no és només una part del nostre patrimoni cultural –una part avui bandejada que toca reivindicar–, sinó que és també una expressió creativa de l’ànima, una mostra de la capacitat artística de l’ésser humà, dels malabars fets amb paraules per part dels nostres predecessors, dels malabars que tots nosaltres tenim el dret de ser ensenyats a practicar.
Ara que el Col·lectiu Pere Quart ha aixecat la veu amb el seu manifest SOS. Literatura a l’ensenyament, m’ha arribat el moment de fer memòria i preguntar-me si les classes de literatura que vaig rebre a l’institut van deixar o no alguna petjada en mi.
La resposta comença amb el so d’unes passes desiguals, el cant de la coixesa del Manuel Molins avançant cap a la nostra aula per un passadís de l’Institut Benlliure de València, l’any 93. El Manolo entra a classe, demana silenci i reparteix un poema en fotocòpies. Agafo el llapis i ell comença a parlar. Oblido la finestra i la companya del costat, oblido València i aparec al mar, en un immens vaixell amb veles blanques. El professor parla de daus i de l’atzar, parla del Mediterrani, i prego perquè tots els vents del món arrosseguin la nau cap a la meva ciutat. Arribo a la costa panteixant, beso la sorra, em mullo els llavis de mar enretirada, obro els ulls i, oh, allà segueix el Manolo, amb la fotocòpia a la mà. Sobre el pupitre, el meu full és ple de fletxes i d’aclariments i de dibuixos a llapis. Hi ha una rosa dels vents que la meva mà ha traçat mentre jo viatjava, faent camins dubtosos per la mar.
No recordo cap altra classe al Benlliure amb tant de detall com aquella. A l’aula del costat, el Xavi Sarrià escrivia en un full brut les primeres lletres d’Obrint Pas; després ens trobàvem al pati i me les cantava. Sí, sí, aquella era la nostra València, la dels primers noranta, quan els alumnes fèiem campana per córrer a l’enterrament d'un Estellés que ens havia entrat a raig al cor per l’esquerda que ens havia obert Molins. I jo ja ho veia, que tot era el mateix, des del No estàs sol del Xavi fins a l’Assumiràs la veu d’un poble del poeta de Burjassot, i volia formar-ne part.
No sóc cap erudita en literatura i no crec que tots els nostres joves hagin de memoritzar poemes d’altres, dates de naixement o decàlegs de corrents literaris d’èpoques passades. El que crec és que hem de llegir, i que llegir no és fàcil. Què n’hauria tret jo, del nostre Ausiàs, sense la lectura pausada i amorosa del Manuel Molins? En què em va convertir el seu acompanyament mentre jo provava de no ofegar-me tot solcant un mar de versos vells?
En persona que pensa. En persona que crea. En dona capaç de fer, de sentir, de viure intensament. I ho dec en part a aquell immens moment minúscul i màgic, entre el Llevant i el Ponent, en un racó d’institut.
Sóc una de tantes persones que van patir la castració de ser empesa a estudiar ciències encara que hagués expressat la voluntat de fer lletres. Per sort encara era obligat cursar una mica de literatura, malgrat la tria. Ha estat un camí llarg, però he aconseguit redreçar-me i fer amb la meva vida allò que volia. Sempre em sento una mica coixa, però sóc de les que creu que la coixesa és imprescindible per avançar en la vida.
Entre els vint-i-cinc i els trenta-cinc anys vaig tenir un peu a la Universitat de Barcelona i un altre a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès; en l’una feia tentines de la mà del Borja Bagunyà i la Teresa Rossell, mentre en l’altra en Jaume Cabré i l’Isidre Grau em feien balandrejar dolçament. Per a mi, lectura i escriptura, anàlisi i creació, són les dues potes davanteres del cavallet en què pinto paisatges de paraules; suposo que la tercera pota, la del darrere, és la crossa amb la qual provo de trobar l’equilibri. I considero que un ensenyament bàsic en una societat madura, en un món just i bonic, hauria d’ensenyar a llegir amb els ulls delicats de Molins i hauria d’ensenyar a escriure amb la passió amb què m’ho ensenyaven Cabré i Grau, la mateixa que provo de transmetre en les meves classes d’escriptura.
Llanço ara i aquí intensos precs als vents –i uns humils precs al vent tramuntanal– perquè no bandegem la literatura; estudiem-la, i tant, i encara més: esmicolem-la, trepitgem-la descalços, fem-la nostra, i fem-ne de nova. Escrivim. Ensenyem a escriure. Oferim al jovent vies expressives o ens podrirem del tot.
Fa pocs anys el Manuel i jo vam compartir el privilegi de rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, ell com a dramaturg i jo com a narradora. No vaig gosar acostar-m’hi per agrair-l’hi, malgrat ho vaig estar pensant tota la nit, que jo no hauria estat allà si no hagués estat pel seu timó. Em visualitzo encara abraçant-lo i dient gràcies, Manolo, de tot cor, per encomanar-me la coixesa de les lletres; xiuxiuejant-li: Amor, de vós, jo en sent més que no en sé.
* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.
Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.
