Montse Molist
La primera vegada que em vaig morir tenia tretze anys, però em vaig morir en silenci, cap endins, recollida com una larva en una metamorfosi inversa, i no se’n va assabentar ningú. Em vaig morir badant els ulls, com els peixos, i amb la boca entreoberta, com els morts de debò, però en realitat no vaig deixar mai de respirar. Ni se’m va aturar el cor.
Encara cuejava la tardor al calendari, però al poble feia dies que se’ns hi havia instal·lat l’hivern. Havia arribat acompanyat, com cada any, de la boira. El dia que em vaig morir per primer cop era espessa i ho embolcallava tot amb la seva abraçada freda i blanca, com si només ens mereixéssim veure una còpia barata del món que coneixíem. Era dissabte i, pensant-ho bé, feia un dia que convidava a morir-se. Però a morir-se dolçament i lenta davant d’un foc que crepita, amb la imatge de les flames vermelles i taronges i blaves com a últim record gravat a la retina. No va ser així com em vaig morir, és clar.
Abans del festival de l’escola, havíem sortit a fer un tomb pels voltants del poble, allà on s’acabaven les cases i començaven els camins de terra i els camps i el bosquet esclarissat amb els arbres mal vestits amb quatre fulles escadusseres: podrides, estripades i marrons. Devien ser cap a les quatre quan el sol, fent el cor fort, va intentar travessar l’espessor blanca, i uns quants rajos agosarats gairebé van arribar a terra, però un dia més es van quedar en una breu promesa que la boira va engolir de nou. Fins i tot mirat objectivament, feia una tarda trista, d’una mena de tristesa que se t’enganxava a la roba i als cabells com la humitat, i quan vaig arribar a casa i em vaig treure l’abric, el vaig sacsejar fort per veure si així aconseguia espolsar-me la melangia, però no. Vaig haver d’anar-me’n al teatre amb aquell feixuc abric posat, i no era precisament la tela, el que pesava més.
No sé en quin moment exacte de l’espectacle tot va començar a canviar d’una manera irreversible. Una estranyesa molt més densa que la boira hivernal va ensenyorir-se de tot amb una rapidesa galopant. I aleshores, allà plantada, cantant una nadala sense sentit, vaig saber amb una certesa absoluta que m’estava morint i que no hi podia fer res. M’ho deien les meves mans glaçades. M’ho deia la boca, primer pastosa i llavors completament seca, que ni la saliva em deixava empassar. M’ho deia la suor freda que em pujava per l’espinada i m’amarava tot el cos, els formiguejos a les puntes dels dits, el tremolor a les cames. M’ho deien els retrunys del cor, que bategava amb ràbia, com si l’hagués tancat dins la caixa toràcica en contra de la seva voluntat. I el mareig. I l’atordiment. Va arribar un moment en què no vaig poder continuar cantant, i em vaig morir per dins en silenci, badant els ulls i amb la boca entreoberta.
El pitjor va ser veure el que havia de venir després. Res de llums que t’inunden d’amor al final del túnel. En comptes de pau absoluta, només hi havia desfici. Havia de fugir d’allà. No vaig fugir, tanmateix. Em vaig quedar per veure com els meus pares ploraven sota la claror tremolosa del fluorescent de la cuina, mentre el meu germà es penedia de totes les vegades que m’havia fet la guitza. Em vaig adonar que havia deixat d’existir per sempre, i la sensació era tan real i tan vertiginosa que els tremolors, el mareig i l’atordiment em van portar a desmaiar-me un cop morta. Vaig caure a terra i l’espectacle es va aturar mentre els meus companys formaven una rotllana al meu voltant i se sentien exclamacions ofegades que venien de tots els racons del teatre.
En realitat, no vaig caure. No em vaig desmaiar. Quan vaig tornar al meu lloc de la segona fila, el món encara no era ni de bon tros com abans. Es va acabar la cantada de nadales i vaig sortir del teatre dins d’una mena de bombolla que esmorteïa tot el que m’envoltava, com si caminés per sota l’aigua i tothom em parlés des de fora. De mica en mica, les parets de la bombolla es van anar aprimant, però la bombolla no es va rebentar del tot fins que no vaig ser dins el llit, abraçant-me els genolls, cargolada com un cuc, intentant entendre per què m’havia mort a mitja funció.
Aquella nit vaig fer amb mi mateixa el pacte de no explicar-ho mai a ningú. Per això vaig fingir un mal de panxa per poder-me estalviar el sopar i anar-me’n a dormir de seguida, jo i la meva bombolla. L’endemà tot havia tornat més o menys a la normalitat. Aquella va ser la primera de moltes morts. Sempre en silenci, sempre cap endins.
Però molts volcans adormits acaben entrant en erupció tard o d’hora. Els torrents secs es desborden si la tempesta és prou forta. I un huracà pot arrencar de soca-rel l’arbre més robust. Va ser així com, inevitablement, va arribar el dia de la meva no-mort definitiva. Tenia vint-i-un anys. I aquella vegada ja no em vaig morir en silenci. Van córrer camins de lava, el riu va sortir de mare i l’arbre mil·lenari va quedar tombat al mig del camí, amb totes les branques destrossades.
* A la primera edició del Premi Literari Catorze s’hi han presentat 1523 textos de 1001 autors. El Premi Literari Catorze ha esdevingut així un dels concursos literaris per a adults amb més participació dels Països Catalans. El relat de Laia Pujol és un dels deu finalistes, publicats a Catorze entre el 18 i el 26 de març de 2024. El dia 27 de març publicarem el text guanyador, que a la festa dels deu anys de Catorze rebrà 600 euros, una cambra pròpia i un guardó de fusta massissa de roure.
