Prop dels dinou

Quan falten dotze dies perquè tinguis,
Júlia, dinou anys,
vull apuntar-te tres o quatre dites
(dinou, no les sé pas)
que siguin veritat. Dones i homes
componen tot el món.
Massa simple, respons. Però recorda
la cova de Plató.
Qui espia la paret, la febre d’ombres,
no sent al seu costat
l’esma innocent amb què se li proposa
alguna cega mà.
Dones i homes. Mans nuades. Fosca
d’una tarda que mor.
Dins de la cova s’hi pot viure, Júlia.
Millor, sense records.
Però quan creixes tu et creix la memòria.
Mira que et pugi dret.
Que cap por no la torci. Que no et sagni
de cap empelt cruel.
No t’escoltis qui et parli d’egoisme:
t’has de gosar estimar.
I el dia que tremolis (he de dir-te
que un dia així vindrà),
i et siguin lluny els dinou anys, no oblidis
que, teu, és alt tot do.
Així sabràs donar sense penyora,
tal com donen els bons.
I sabràs rebre, tal com et mereixes,
un do sense retorn.
Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia,
ben fort el nus del món.