Foto: Tasha Lutek
Mira'm.
Digna't a abaixar la vista una vegada més.
«Ets freda.»
Deixa d'acusar-me.
Deixa de mullar-te els dits en els meus matins freds.
Deixa de perdre els guanys en mi.
Dius que sono freda.
Dius que sóc jo qui et vol retenir,
Quan ets tu qui no té camins de ronda.
Deixa d'acusar-me.
Abandona aquest posat de metarelat agonístic,
Tant patetisme Jocèntric mareja.
Crèiem reïficar
En paraula sagrada
Eixos i coordenades.
Però en absolut, amic.
M'has fet cadàver que revifa
Quan sent disculpes,
Vivint morta per sempre.
El teu amor
Ha matat el referent
En intentar copsar-lo.
I tornes
A buscar el vell llampec
Que et fa mal,
El color que no gosa,
Que no té cap altre.
Sents nostàlgia
I desenterres el cadàver,
En respires l'últim alè putrefacte,
I li fas l'amor i no la vida.
Rere el tu
Tot és buit.
L'arquitecte
© Laia Maldonado
© Edicions 1984, 2019
