Va començar fa una quinzena d'anys, una nit, al moment suau i tèrbol que precedeix el son. És un moment en què, quan treballo en la concepció d'una novel·la, m'agrada deixar surar la trama encara incerta en aquesta mitja inconsciència que, a vegades, és fructífera. Els vagareigs dels pensaments encara no ben bé onírics poden obrir camins, assenyalar cruïlles, proposar capgirells en una història encara no prou travada. O mal travada. Res estrany. Però, aquell vespre, vaig sentir nítidament com un personatge, un protagonista, m'increpava. No recordo què va dir-me, però sí que rondinava. Em retreia d'haver-lo tractat malament, o de no haver-li fet prou cas. Era un personatge secundari, els que més tenen motius de queixa i remuc, els que més fàcilment poden sentir-se deixats de la mà de l'autor. Vam xerrar, doncs, una estona, i no vaig poder adormir-me sense haver-li promès que provaria de satisfer-lo. Què podia fer, si no?
Des de llavors, parlo amb gairebé tots els personatges de les meves novel·les. Ja no espero que s'esmunyin entre les aigües toves del son. Els crido. D'un en un. I els faig, per començar, la mateixa pregunta: "Tu, què voldries que, fins ara, no t'hagi donat?" I escolto la resposta. Replico, a vegades, argumento però reconec que sovint acabo cedint. Ho trobo prou normal: quan un personatge imaginari aconsegueix fer l'esforç d'existir amb prou intensitat per adreçar-se al seu autor, es mereix que se li faci cas.
Però sí, és clar, sé que aquests personatges són imaginaris. Ho sé. No existeixen. O només en la meva ment. Són ombres, cares pàl·lides, cossos a penes esbossats. Però hi són, en la meva ment. Junil hi ha estat durant tres anys i escaig. Deunidó, no? Però amb Junil he tingut més aviat poques converses d'estira-i-arronsa, perquè no s'ha queixat gaire: al capdavall és el personatge principal de la novel·la i d'entrada li havia dit que tindria el seu nom a la coberta del llibre. I hauré passat tantes i tantes estones pensant en ella, observant-la, imaginant com podia parlar, moure's, dubtar, entusiasmar-se, llegir, caminar, que no vaig haver de cridar-la gaire sovint perquè m'exposés les seves queixes o les seves esperances. Junil i jo, això sí, hem ballat alguna vegada, quan descansava de l'escriptura i posava al tocadiscos un vinil de Leonard Cohen o Paolo Conte. I eren danses lentes, és clar, perquè és aconsellable ballar lentament quan es balla amb algú que no existeix.
Més rock'n'roll van ser les converses amb els altres personatges de la novel·la. Els que acompanyen Junil, els noms dels quals tenen per a mi la dolçor del vellut d'abans: Tresdits, Lafàs, Dirmini, Verdapell, Arbre. I també Maleb, Tocalós, Mataxinxes, Cabruc o Morolló. Més mogudes, les converses, perquè tanta gent aplegada demana temps, i cada un d'ells volia existir plenament. Res de ser personatges secundaris. Res de quedar desdibuixats. Tots reivindicaven el dret a la vida plena, cos de paper però voluntat de carn i sang. I no els vaig poder satisfer a tots, és clar. Eren massa nombrosos. Però he de reconèixer que tots, cada un dels que acompanyen Junil en la seva travessia de punta a punta de l'Europa dels bàrbars i de l'imperi, es mereixerien ser també, algun dia, els protagonistes principals d'altres novel·les. No en tinc cap dubte. Tots. Però no passarà. Els ho vaig explicar i no tots ho van acabar acceptant però, al capdavall, sabien que l'autor té dret de vida, mort i malenconia sobre els seus personatges.
Algunes converses van ser apassionants, enriquidores, a vegades pertorbadores. I repeteixo que sé que cap d'ells no existeix, que en realitat la conversa és entre jo i jo, però amb un jo (el segon) que parla per torns en representació de tots aquests personatges. I així provo d'imaginar el que poden voler i, quan rondinen, en realitat soc jo que rondino contra mi mateix. Evidentment. I només faltaria que no rondinés contra mi mateix. Però fet i fet és igual que tot plegat sigui una fantasia d'autor, un mètode de construcció narrativa que potser no cal ensenyar als tallers d'escriptura creativa. Quan penso en ells, en tots ells, quan repeteixo els seus noms —estic enamorat dels noms dels personatges d'aquesta novel·la— és com si de debò fossin prop meu. Aquí mateix, on soc ara, mentre escric aquest text. I hi són. Quan vulgueu, us els presento.
Junil a les terres dels bàrbars
1a edició: setembre de 2021
© 2021, Joan-Lluís Lluís
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U.
