Redacció
L'estiu del 1906, amb vint-i-quatre anys i en plena crisi creativa, Pablo Picasso i la seva primera parella estable, Fernande Olivier, després d'un viatge de vuit hores en mula, van arribar a Gósol, a peu del Cadí. Allà l'artista va pintar més de tres-centes obres, entre les quals va retratar persones del poble, com l'Hermínia, la dona dels pans, o uns homes que semblaven fets de pedra i terròs. Al llibre Pau de Gósol: Picasso al Pirineu (Comanegra), l'escriptor Iñaki Rubio es posa en pell de l'artista per fer la crònica d’una revelació artística i d’una transformació personal. Us n'oferim el primer capítol, que porta per títol el nom de la fonda on es van allotjar, Cal Tampanada.
Cal Tampanada
Malgrat que els esperaven i mig veïnat sabia que havien d’arribar, ningú no va sortir a ajudar-los, però això no va ser impediment perquè els traginers descarreguessin totes les maletes gairebé al mateix temps que Fernande i Pablo descavalcaven. Mentre un dels somaders obria el portal adjacent i guiava les mules cap a l’era de cal Tampanada, l’altre entrava part de l’equipatge a la fonda. Picasso es va distreure uns segons: la plaça deserta, les cases i eres apilades en una disposició desconcertant, amb teulats orientats en totes direccions, sense seguir cap lògica aparent —com a mínim per a algú arribat d’una ciutat com Barcelona o París—. I per sobre les teules que coronaven les cases, un cel baix, de plom, que atrapava el poble i cobria l’amfiteatre de roques i verd. A Fernande li va semblar un entorn hostil mentre que al pintor de Barcelona, home de ciutat però d’ànima rústica, la natura indomable li va recordar la seva estada a Horta, pocs anys abans, un episodi que li despertava molt bons records i que ell mateix havia mitificat en la seva evocació.
Unes gotes grosses i espaiades els van fer reaccionar. La model va entrar a l’hostal amb el seu petitó en braços: el fox-terrier somiquejava i tremolava perquè pressentia la tronada imminent.
Pablo va entrar la resta de maletes. El primer que van veure va ser una sala disposada com a cafè, amb taules i cadires, però sense taulell i totalment deserta. Van sentir soroll al cel de fusta i a l’instant els sabatots del traginer van provocar una allau d’esgraons baixant les escales a correcuita. Va agafar el que quedava d’equipatge i va tornar amunt sense obrir boca. La parella el va seguir i van fer l’angle de l’escala que els deixava al rebedor de la fonda. Buit. Van sentir confusió de veus cap a l’esquerra, on semblava que hi havia el menjador i la cuina. Una silueta fugaç, potser una noia, havia travessat sota la porta i s’havia fet fonedissa en l’estança adjunta. Silenci.
Al replà que feia funcions d’entrada de la fonda hi havia un banc on seure per canviar-se les sabates i un taulell. Un finestró il·luminava el vestíbul i donava sobre l’era. Allà era fàcil entendre l’estructura de la dispesa: cal Tampanada estava constituïda per dos edificis connectats en angle recte, fent una forma de ela al voltant de l’era. La casa pairal, al fons, amb una façana ampla orientada al sud, amb eixides a cada planta i culminada per un gran voladís de teules; i allà on antigament hi devia haver els coberts s’hi havia construït l’edifici nou, que tapava parcialment l’antic perquè s’estirava cap al canemar. Per allà havien entrat i era on s’ubicaven els principals serveis de la fonda: el cafè a nivell de la plaça, el rebedor, el menjador i la cuina al primer pis, i a la planta de més amunt les habitacions més noves i confortables de l’hostal.
Des del rebedor arrencava, per una banda, un passadís fosc que conduïa a la casa vella i, a la banda contrària, un altre tram d’escala que pujava al segon pis de l’edifici nou, just per sobre seu. Per allà va baixar amb presses, saltant esgraons, l’arrier que havia pujat les maletes: l’home es va aturar davant de Picasso i va parar la mà per cobrar el que havien acordat. Mentre l’artista treia els cèntims, Fernande va fixar-se que allà dintre es notava que el traginer feia la mateixa fortor que les mules. Pobre desgraciat, devia pensar ella, que va sentir basques i va adonar-se que, mentre havien viatjat tot el dia, havia pensat que la forta ferum era només dels animals de bast. Fernande va pensar en la dona del somader i va compadir-se de l’esposa imaginada en afigurar-se-la bruta i també contagiada de la pudor de matxo.
Per això, de seguida que va poder, Fernande es va rentar. Abans, però, van seguir la mestressa, que parlava poc i només en un català incomprensible per a la model francesa. Al segon pis, la dona els va indicar on era la latrina, els va fer seguir un passadís estret, il·luminat per una finestra que donava a la façana principal, i els va oferir la millor habitació, orientada al sud, amb sol directe, mosquitera per al llit, alcova i balconet sobre la plaça del Canemar. Es van fixar en un penjador, fet d’os, encastat a la paret, al costat de la porta, on ell va penjar l’abric. Quan es van quedar sols, la noia va agafar un vestit net sense desfer la maleta, va omplir d’aigua la pica amb peu de fusta per fer-se la toaleta i encabat es va arruixar tota amb Eau de Chipre, el seu perfum preferit: devia suposar que després de tot el dia envoltada de bèsties, també ella s’havia impregnat de la sentor dels animals i estava decidida a treure-se-la de sobre. Veiem com Picasso l’observa i la deixa fer, convençut que Fernande necessita temps. Treu de la butxaca el petit carnet de notes, l’obre a l’atzar i fa un apunt ràpid de Fernande nua netejant-se i pentinant-se. Poc deu imaginar el pintor que aquell dibuixet reapareixerà en algun dels més de tres-cents treballs que farà al peu del Cadí: ella arreglant-se, pentinant-se nua, acabarà sent un dels olis més importants que pintarà a Gósol, una composició que és considerada l’antecedent directe de Les demoiselles d’Avignon. Però per a això encara falta un temps. Acaben d’arribar i ell només és un jove pintor de vint-i-quatre anys poc conegut. Especialment a Gósol, on ningú no sap res d’ell.
Fernande s’estira al llit i agafa en braços el cadell quan una descomunal barrumbada cau sobre el poble. Es tapa amb una manta perquè amb el xàfec la temperatura es desploma de patac. Però no és només pel fred, sinó també per la forta impressió de les tronades retrunyint atrapades entre les muntanyes, rebotant pel Pedraforca i el Cadí, ressonant com si el cel s’hagués d’esfondrar sobre el teulat de cal Tampanada, quan els trons piquen contra els cingles de la roca Roja i les ventades empenyen violentament la pluja contra el vidre de les finestres, que li sembla massa fràgil per contenir aquell devessall d’aigua. Com si la muntanya s’ensorrés, a cada tronada es repeteixen mil ecos que allarguen el terratrèmol del cel fins a la serra d’Ensija i el coll de Josa. Picasso seu al costat de la model fins que ella i el gosset s’adormen. Ell es queda despert una estona, fascinat per la força dels elements, una natura intensa i violenta, caòtica i desfermada, però que el desperta i el fa sentir viu, el remou i l’ajuda a desfer-se de tot el que ha deixat enrere. La pluja que descarrega s’endú també les cabòries que a París el tenien emboirat i deixen una nit serena dins la tupina de l’artista.
