Redacció
Els llocs on vivim o hem viscut són personatges silenciosos de la nostra vida. Casa nostra és el paisatge d'alegries, de discussions, de moments de solitud i de totes les circumstàncies que envolten les grans ocasions i les petites rutines.
A El llibre de les cases (Edicions del Periscopi, trad. Anna Casassas) Andrea Bajani fa una narració fragmentada de la vida d’un home, de les seves amistats, els amors, les decepcions, la poesia que l’acompanya, la història familiar. El llibre, finalista del premi Strega 2021, és el compendi dels seus últims cinquanta anys a través de les cases que ha habitat, dels espais que el configuren, un volum delicat i poètic sobre una vida en construcció, sobre la seva arquitectura real, els seus interiors i els llocs que ens formen com a persones. Us n'oferim un tast i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 26 d’octubre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *
CASA DEL SUBSOL, 1976
La primera casa té tres dormitoris, una sala d’estar, una cuina i un bany. L’habitació on dorm el nen, que convindrem a anomenar Jo, en realitat és un recambró dels mals endreços on han posat un catre. És una mica humit, com d’altra banda tota la casa. No té finestres, però és còmode i està a prop de la cuina. El soroll de plats, el toc-toc regular del ganivet sobre la fusta, el raig d’aigua llarg a l’aigüera segurament són dels primers records de Jo, tot i que ell no se’n recorda. De la mateixa manera que no recorda el cop esmorteït de la porta de la nevera que es tanca, o la resistència a l’estirada quan s’obre. És la petita polifonia de la cuina: percussió de metalls amb contrapunts de ceràmica, raigs hídrics, ronc de la nevera, el ventilador de la campana sobre els fogons.
La casa queda sota el nivell del carrer. Per entrar a l’apartament s’ha de baixar al pis menys u per una escala de cargol, o bé amb l’ascensor. L’olor que es respira al vestíbul, d’on surt una faixa de catifa vermella que va cap a les escales, és molt diferent de la que es respira al pis de sota, on la humitat ha escampat per l’aire una fortor de celler. En efecte, els cellers són al mateix nivell que l’apartament de la família de Jo, en el qual també hi ha dues portes de fusta massissa, darrere de les quals viuen famílies indeterminades.
Però la Casa del subsol no està tota per sota del nivell del carrer. En realitat, el menjador, la cuina, el bany i dues habitacions donen a dos patis interiors. El menjador, la cuina i el bany per una banda, les dues habitacions per l’altra. Els patis interiors, o jardins de ciment, estan encaixonats entre una colla d’edificis de cinc o sis pisos construïts durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX.
Quan se surt al pati, s’ha de torçar el coll. L’àvia de Jo —a partir d’ara, l’Àvia— cada matí acompleix el mateix ritual: surt, torça el coll i mira verticalment cap al cel per veure quin temps fa. Després torna cap a dins.
A l’interior de la Casa del subsol, sembla que a fora sempre sigui núvol. Amb les finestres que donen als dos patis de ciment no n’hi ha prou per deixar entrar la llum del dia. Per això, quan s’entra a la casa s’ha d’encendre el llum del passadís.
Jo fa els seus primers moviments en aquesta foscor. Els objectes i els mobles de la casa estiren les seves ombres pel terra, es desborden, inunden el pis; s’enfilen a les taules, als ampits, a la panera de fruita de ceràmica que sempre adorna el centre de la taula. Jo aprèn a moure’s entre aquestes ombres, a trepitjar-les, a deixar que l’abasseguin. De vegades, quan va de quatre grapes per la casa, desapareix dins d’una ombra; o només deixa fora de l’ombra una mà, o un peu, que queden abandonats en la claror: la foscor el trosseja, Jo deixa trossos d’ell mateix a la catifa.
A la Casa del subsol, els llums només s’apaguen per dormir o quan tots se’n van: restitueixen l’espai a la foscor, que és el seu element natural. Quatre voltes de clau, veus per les escales i després silenci. Les ombres aleshores se separen del tot dels objectes, es tiren a terra, sotmeten cada centímetre, conquereixen la casa.
Al pati on donen la cuina, el bany i el menjador hi viu la Tortuga. Quasi sempre està amagada rere els testos o dins de la closca. Costa veure-la sortir al descobert. Només quan surt l’Àvia, corre desmanyotadament cap a ella pati a través; pica repetidament a terra amb la cuirassa de tortuga, el ritme sempre idèntic de la seva alegria. L’Àvia l’agafa i li parla; ella agita les quatre potes rugoses a l’aire i així experimenta el vol assistit entre els edificis que tanquen el cel en un quadrat. Després se’n torna rere els testos arrossegant la fulla d’enciam que l’Àvia li ha dut i que ella es menjarà amb parsimònia, esbocinant-la amb el bec corni fins a fer-la desaparèixer.
La Tortuga és el primer animal amb qui Jo s’ha confrontat a la Casa del subsol. I d’altra banda Jo és l’únic ésser humà, a part de l’Àvia, a qui la Tortuga ensenya el cap fora de la closca.
Jo la cerca pel pati, sap on anar a buscar-la: travessa el pati gatejant a gran velocitat, amb el ritme cada dia més ràpid dels seus genolls. Sempre es troben darrere els testos de flors. Jo pica amb les mans obertes a la closca de la Tortuga amb una percussió excitada i alegre. Aquesta percussió tribal —amb Jo assegut a terra sobre el tron tou dels bolquers— segurament és el primer ritual que celebra Jo. Porta el compàs sobre la closca i la Tortuga treu el cap.
La Tortuga també és el primer ésser viu que Jo agafa com a exemple: a diferència de quasi totes les altres criatures, que odien els vegetals, Jo reclama peremptòriament enciam per menjar. La manera com es mou per la casa també és copiada de la tortuga: llargs moments d’immobilitat en punts amagats de la casa, seguits de sobtades acceleracions pel passadís.
Quan tots dos es troben cara a cara arran de terra, Jo sempre riu sorollosament. Aleshores acosta el peu descalç al morro de la tortuga i amb el dit gros li fa pessigolles al cap. El dit gros de Jo i el cap de la Tortuga tenen la mateixa forma i per això Jo està convençut que té el cap al peu. Segons la visió dels seus primers anys de vida, doncs, Jo és una tortuga amb dos caps. Jo i la Tortuga se saluden a través dels peus del nen.
La Casa del subsol està en un dels set turons de la ciutat de Roma.
A dalt de tot, cada dia, dos soldats de l’exèrcit italià treuen un canó dels bastions. A les dotze en punt disparen salves sobre Roma. Els presents aplaudeixen l’espectacle de l’exèrcit italià que dispara contra la seva capital. La detonació sovint fa plorar les criatures, a qui els pares intenten explicar en va el sentit del muntatge, i la diferència entre la ficció i la realitat. L’explosió se sent a molts quilòmetres, l’ona de xoc es propaga contra el paisatge, el mateix contra el qual les persones presents disparen les càmeres.
A la Casa del subsol hi viuen el Pare, la Mare, la Germana, l’Àvia. I Jo.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
© Andrea Bajani, 2021
Publicat d’acord amb The Italian Literary Agency
Primera edició: setembre del 2022
© de la traducció: Anna Casassas Figueras, 2022
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2022
Pots comprarEl llibre de les casesa través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
