S'apropa Sant Jordi, la festa dels llibres i dels seus lectors. Una jornada plena d'històries a punt de ser llegides com les que han escrit Empar Moliner, Toni Cruanyes i Sergi Belbel. Les seves obres, Benvolguda,La Vall de la Llum i Morir-ne disset, han sigut guardonades respectivament amb el Premi Ramon Llull, el Premi Josep Pla i el Premi Sant Jordi, tres dels guardons més importants de la literatura catalana. Us els deixem tastar i en sortegem un lot. Podeu participar-hi fins al 22 de març: només cal que ens envieu un mail amb l'assumpte "Lot de premis" i el vostre nom i cognom a [email protected] *
Benvolguda, d'Empar Moliner. Premi Ramon Llull.
La Remei Duran és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys que, un dia, sap que el seu jove marit s'enamorarà d'una altra dona. A partir d’aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l’amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat i la caducitat de la vida artística. La novel·la d'Empar Moliner és un relat sobre l’amistat, el pas del temps, el perdó i la cruesa secreta, mai explicada i sempre suavitzada, del climateri.
Així comença Benvolguda:
Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d'indicadors d'estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités...) veig, en un instant precís d'aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s'enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n'enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n'enamorarà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.
Penso que haig de preparar-me per a aquest moment que encara no ha arribat però que no pot trigar gaire, i jo en tinc la mateixa certesa que si m'hagués fet un Predictor matrimonial. Ràbia? No, de cap manera, i això que jo la voldria, la ràbia, però la ràbia ja no és part de mi. Trasbals, sí. Ni tan sols resignació, perquè fins i tot la resignació em sembla una actitud massa activa. És un mirar-m'ho calmosament, com si jo no fos la mateixa que, quinze anys enrere, va emmalaltir de gelosia per ell. Però és que no soc la mateixa. Acabo de recordar, perquè juro que no hi havia pensat més, que ja tinc el certificat de menopàusica oficial. I això ho canvia tot.
© Empar Moliner, 2022.
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U.
La Vall de la Llum, de Toni Cruanyes. Premi Josep Pla.
Toni Cruanyes s’allunya de la seva faceta més periodística i escriu la història del seu avi, una vida que abraça gairebé la totalitat del segle XX. La primera novel·la del periodista és el retrat íntim i verídic sobre com un poble de canyes, vent i fang, es desperta a la modernitat a través de les vivències amb què una família pagesa s’obre pas en un món que es transforma molt de pressa.
Així comença La Vall de la Llum:
Molts anys més tard, entre les anades i vingudes d’infermeres i zeladors, durant els dies de solitud a la residència geriàtrica, a V. li va venir a la memòria aquella tarda de quan era tan sols un nen. En feia tant, de temps, que moltes coses encara no estaven inventades, o no tenien el nom que els donem ara. El seu pare el portava a les espatlles. Era una tarda d’hivern, grisa i nevada. Estranyament, el rostre del seu pare que li ve a la ment una vegada i una altra és borrós. Era potser el primer misteri d’una vida que estaria plena de memòries estroncades pel temps. Però sí que recorda perfectament el moment en què tots dos entren per la porta exterior d’una casa. Veu un barri de fusta amb dibuixos clavetejats en forma d’ics, com creuetes de sant Andreu. Anys després relacionaria aquella imatge amb un antic hotel que hi havia al poble, i que regentaven el vell Cassi i la seva dona. Aquest és el primer record d’infantesa de l’avi. Allà on la primera memòria es confon amb la nebulosa del no-res. No és un record plàcid. Es torba. S’espanta i li ve un flaix visual, com una descàrrega elèctrica. Ara, de cop, és davant de casa seva, en una àmplia vorera; alguns joves del poble hi havien alçat un enorme ninot de neu amb la clàssica bufanda, un barret de feltre i una escombra als braços. El ninot de neu va durar molts dies ja que després de la nevada va fer una forta glaçada. La sensació de fred pot tenir un efecte durador en el record d’un infant.
© Toni Cruanyes Plana, 2022.
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. / Destino
Morir-ne disset, de Sergi Belbel. Premi Sant Jordi.
Ernest Calvo, fill d’una família immigrant vinguda del sud d’Espanya, neix i creix en una ciutat industrial del Vallès Occidental, en la qual s’integra com el més català dels catalans. Mentre relata la seva infantesa i la seva joventut amb nostàlgia i humor, es confessa autor d’una sèrie d’assassinats comesos entre el període que va del cop d’estat de febrer de 1981 fins als Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Sergi Belbel enfronta el seu protagonista a les contradiccions d’una societat en procés de canvi, que es busca a ella mateixa i que veu amenaçada la seva supervivència en un relat confessional divertidíssim i audaç.
Així comença Morir-ne disset:
No recordo quan vaig començar a pensar en català. Potser la nit del primer mort. Ho he fet. He mort una persona. Vaig pensar: he mort una persona. No vaig pensar: he matat una persona. He mort. Cal dir-ho així. Tanmateix, el verb matar també existeix en català. És al diccionari. Però sona molt menys català dir he matat una persona que no pas he mort una persona. L’última rèplica de Terra baixa de Guimerà em va quedar gravada al cap de ben petit quan vaig veure l’obra per primera vegada, a l’escola: he mort el llop, crida Manelic. No diu pas: he matat el llop. Guimerà també va haver d’aprendre a pensar en català. Va néixer lluny d’aquí, i de mare forastera. La seva primera llengua, materna, va ser la meva, el castellà, per a mi matern i també patern. Com jo, havia hagut d’aprendre a pensar en català, doncs. Ves quines coses. Però don Àngel no devia assassinar ningú, era un prohom, i tothom sap que els prohoms no cometen crims i són moralment irreprotxables. Esclar que deunidó la gent que el venerable autor mata i fa matar en el seu teatre. Per amor, per gelosia, per angoixa, per desesperació. Per sexe, en una paraula. Però, que he mort mai algú per sexe, jo? No, si faig memòria. De cap manera. Jo només he mort algú per ser. Més ben dit: per anhel de ser. Català. Ser català. Per poder pensar –que és el mateix que dir però amb ningú que t’escolti–: he mort el llop, la guineu, la rata, l’escurçó, o la persona que em volia fer mal, a mi o als éssers que estimo, la persona que fa que ser català pugui ser una cosa més dolenta que no pas bona. Un incís important: mai no he mort ningú que no em volgués mal. Ni que no fos un o una indesitjable. Ni ningú que no fes nosa al món.
© Sergi Belbel, 2021.
© d'aquesta edició: Òmnium Cultural i Raval Edicions SLU, Proa.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
