Redacció
Arnau Pons reuneix a Amb aquestes mans (Edicions Poncianes) uns quants dels textos d’assaig sobre literatura que ha escrit al llarg de la seva trajectòria com a analista i crític. Des del repàs de l’estat de la qüestió de la literatura catalana al llarg dels diversos segles d’existència fins a textos que fan referència a l'obra de (i la relació que hi mantenien) personalitats com Maria-Mercè Marçal, Joan Maragall, Miquel Bauçà o Apel·les Fenosa. Per a Pons, la crítica no consisteix en reflexionar sobre la obra, sinó en un desplegament de la reflexió en l'obra, mirant de cara a l'autor. Així ho fa en aquest text sobre un poema de Narcís Comadira, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura d'aquest 2021, on ressona l'“Esparver” de Gabriel Ferrater.
Us convidem a llegir-lo i en sortegem 2 exemplars. Podeu participar-hi fins al 13 de juny, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *.
I ESGARRINXANT-SE AIXÍ
(sobre un poema de Narcís Comadira)
Un desplaçament en el so ha transformat l’esparver de Ferrater en l’esbarzer de Comadira.1La paronomàsia, per més que sigui implícita, no indica només un rastre temàtic sinó, més concretament, el blau d’una lectura. És el resultat d’una contusió, d’un cop que ha actuat molt endins, a les capes profundes de la llengua, i que inevitablement les ha fet treballar en l’àmbit d’una certa inconsciència, és a dir, sense que el poeta gairebé se n’adoni —tot i saber el que es fa. Aquí tot gira, de fet, al voltant d’aquest gairebé. El poeta deixa aflorar als dits aquests coàguls interiors, gairebé amb inconsciència. Fins que els grumolls de lletres vibren i permuten. És aqueix flux previst però que s’escola imprevisiblement allò que fa el poema. En definitiva, saber fer poesia és saber fer brollar, acústicament, els morats que ens ha deixat la poesia. L’escandiment d’un raig. Quan han d’afluir cap a l’exterior tots aquests difícils meandres de la sang.
El poema està fet de poemes. Al mateix temps que hi apunta, el poema se separa dels qui l’han precedit quan deien, quan confessaven, quan vessaven precisament allò.
Així doncs, una confessió —valenta i certament provocativa— n’haurà desencadenada una altra en el joc de fer versos. És propera. Per tant, no és ben bé igual. Tal vegada és més valenta i més provocadora. Allò que clava l’urpa o la pua del desig esbiaixat ja no és un esparver que s’esmuny, sinó tot un esbarzer que s’eriça.
En el poema de Comadira no hi ha pròpiament una identificació d’aquest ésser de «cor dur» que és l’agent del desig. El quiasme és evident: a «Esparver», el poeta és caçat inesperadament (tot i que s’hi posa bé); a «Querelle», caça inesperadament el cuc del poeta, un cop l’ha convertit en serp. Ferrater fa doncs el poema d’un fet furtiu, mentre que Comadira fa el poema de la furtivitat en si —quan s’és lluny de la terra ferma, on els homes i les coses són simplement com són. Si l’un és enganyat, l’altre s’enganya, però tots dos s’esgarrinxen. I el poema degota sempre una sang única.
Per tant, el sentit de «Querelle» és ben bé aquest: «Si jo hagués de confessar-me tal com es confessa —i s’analitza— Ferrater en el seu poema “Esparver”, diria això i ho diria així». És una manera de mirar-se en el desig que descol·loca. En el malestar d’un plaer enfosqueït. Amb una sensació d’ofec que adelita. Una mica infernal. Ara no hi ha corcs sinó cucs. La sal de Ferrater es torna sofre en Comadira. I l’olor de gin s’ha degradat tant que ara podem ensumar una bavarada d’amoníac. Finalment, la sorpresa fingida del «Sabia jo?» esdevé la convicció dolorosa del «Digues que ara ets un d’ells». Fins i tot, la pregunta que planteja el poema, ja no l’engalana la mateixa retòrica. «¿Hauria dit mai que m’esgarrinxaria així? ¿Ho sabia jo, que això em passaria? ¿Em sabia així?», passa a ser: «¿No en tens prou amb aquests vapors irrespirables que encara t’has d’esgarrixar de tan mala manera?». Comadira ha polsat la corda de l’extrem. Tot el que en Ferrater és sorpresa i provatura en Comadira es torna la succió d’un fat. El xuclament d’un abisme innat. Al capdavall, aquesta línia de roig fresc, feta fora de control, no és gaire ampla ni gaire gran.
La pel·lícula Querelle, de Rainer Werner Fassbinder, inspirada en la novel·la gairebé homònima de Jean Genet, va ser estrenada el 1982 i va fer escàndol. El cartell va ser censurat. El títol original alemany era: Querelle – Ein Pakt mit dem Teufel («Querelle: un pacte amb el diable»). El poema de Comadira expressa bé aquest ambient mefistofèlic —tot un món de baixos fons ubicat entre el desfici i el neguit, i d’una voluptat llefiscosa i reptiliana. Ara bé, la referència fílmica no aporta pas gaire si no considerem alhora el poema incòmode de l’«Esparver».2 Perquè l’alliberament, en Ferrater, vindrà donat pel riure i per l’orgasme. Però en Comadira, en canvi, l’orgasme haurà de ser redimit amb un somriure. L’ésser alat i asexuat que arriba al final de «Querelle», per tal d’apaivagar, no és inquietant ni furtiu, sinó naïf, innocent, gairebé càndid. ¿Qui enganya qui, tanmateix? El pacte, ¿és amb el diable o és amb la seva antítesi, l’Àngel indulgent?
En una conferència sobre Solitud, Gabriel Ferrater ja va plantejar el «problema vexant i empipador» de la consciència de l’autor en el tramat d’una obra, és a dir, de «si un autor ha posat realment dins la seva obra tot allò que hi trobem».3 Sense aquest problema —es fa sobrer de dir-ho— no hi hauria repte hermenèutic. ¿Deu ser conscient Comadira de tots els fils d’associació d’idees i de sons que passen d’un text a l’altre, de «Querelle» a l’«Esparver»? El fet que «Querelle» vingui precedit de «Falconeria»4 sembla calculat, de manera que el vincle entre les argúcies de què es val el desig de la carn i l’art de la caça amb un rapinyaire —tematitzat per l’«Esparver» i per certes obres de la literatura medieval— no ens pot passar per alt. Aleshores, la formulació que proposi de relacionar aquests dos poemes haurà de plantejar si més no certes preguntes, com ara aquesta: ¿No ha estat l’«Esparver» la coartada perfecta per poder escriure «Querelle»?
Publicat a Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors.Barcelona: Edicions 62, 2013.
1Gabriel Ferrater, «Esparver», Les dones i els dies. Barcelona: Edicions 62 / “La Caixa”, 1979, p. 121; Narcís Comadira, «Querelle», Enigma. Barcelona: Ediciones Península / Edicions 62, 1985, p. 19.
2 Núria Perpinyà no s’està de parlar de «la mala consciència del narrador». Vegeu l’apartat «L’amant caçador» del seu llibre «Teoria dels cossos», de Gabriel Ferrater. Barcelona: Empúries, 1991, p. 46 s.
3Gabriel Ferrater, «Solitud, de Caterina Albert», Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla, a cura d’Oriol Ponsatí-Murlà. Barcelona: Editorial Empúries, 2010, p. 57-59.
4 Narcís Comadira, «Falconeria», Enigma, op. cit., p. 17 s.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
© dels textos: Arnau Pons
© del pròleg: Blanca Llum Vidal
© de l'epíleg: Marçal Font
© d'aquesta edició: Edicions Siderals SL
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
