La Bruna és una noia de Barcelona, amant de l’ordre, introvertida, que amaga un munt d’inseguretats. El dia que ha de fer el primer examen de selectivitat, pateix un atac de pànic provocat per la por a fracassar. Aquest fet la impulsa a prendre una decisió que li capgira la vida: marxar a Anglaterra a treballar com a au-pair. A Birmingham viu algunes experiències doloroses i d’altres alliberadores, s’envolta de persones que entren dins el seu petit món amb intensitat, aprèn a superar obstacles i deixa de fugir per començar a prendre les seves pròpies decisions.
Després de publicar Casa soc jo, la il·lustradora i dissenyadora Marta Bellvehí (Palam´ós, 1989) fa el salt a la narrativa amb Bruna Brown (Fanbooks), una novel·la que parla honestament sobre la salut mental en els adolescents, les relacions familiars i d'amistat, el descobriment de la sexualitat, la precarietat juvenil i la violència masclista. Us n'oferim l'arrencada, acompanyada de dues de les il·lustracions amb què l'autora acompanaya la història.
Fa massa xafogor per dormir. La persiana a mig camí marca un nou horitzó i les taques de llum ataronjada cobreixen el rostre adormit de la meva germana, a l’altra banda de l’habitació, aliena a l’espectacle que es projecta sobre la seva pell. Aliena als meus nervis i al singlot, que ara torna; aliena al fet que aquesta nit és l’última nit que dormirem l’una al costat de l’altra durant molt de temps. Això si aconsegueixo tancar els ulls en algun moment.
Ara podria saltar al llit de la Júlia, despertar-la i obligar-la a xerrar amb mi. Que es foti. Em rebenta la seva facilitat per adormir-se a tot arreu en un instant, amb un somriure lleuger i relaxat que sembla que es burli de mi.
Barcelona ha emmudit. Ni un crit, ni un motor que s’allunya, ni l’esclafit d’una ampolla de vidre contra el terra. Aquesta pau, lluny de relaxar-me, em desperta un rossec de desconfiança; com si la ciutat sencera agafés aire i es mossegués els llavis, un segon abans del primer tro.
Moc els peus fins que aconsegueixo alliberar-me del llençol suat i fer-ne un manyoc al costat. Falten pocs minuts per al 6 d’agost més especial que hauré viscut mai. A sobre la tauleta hi he deixat el regal de la Júlia: un quadern de tapa dura, amb l’estampat d’unes plomes daurades sobre el fons blau, quasi negre, a la coberta. A la primera pàgina hi ha escrit una frase amb la seva lletra matussera i al darrere hi ha cent vint-i-quatre fulls per estrenar. Perquè facis totes les llistes que vulguis allà on vagis. T’estimo. La Júlia presumeix de moltes altres habilitats a banda de la seva facilitat per adormir-se, també sap dir-li a una altra persona que l’estima. Fins ara, jo només he aconseguit somriure i contestar que jo també.
Agafo el quadern i el flairo. Odio cada una de les seves pàgines verges, d’un blanc encegador que se’m clava al mig del front com una navalla esmolada, i em fa tornar a aquell lloc dolorós, ple de cadires i batecs accelerats. Ja han passat quasi dos mesos, però encara hi torno i m’ofego, hi torno i m’emprenyo per tornar-hi. Potser, ben mirat, encara soc allà.
Havia marcat el 12 de juny a l’agenda amb bolígraf vermell. Aquell matí vaig empassar-me el pa de pessic de la mama a la força, regat amb el suc de taronja natural (Beu-te’l ara que és acabat de fer) sense deixar de repassar els apunts que ja em sabia de memòria. Era el primer dels tres dies i jo encara anava amb texans llargs. Havíem encetat un juny inestable de matins assolellats i vespres passats per aigua.
Poc després, tots els companys de classe ens trobàvem en un passadís desconegut, que no feia pudor de suat com el nostre institut. Les fotocòpies amb els esquemes de la Gina passaven de mà en mà, com aquella barreja de vodka i suc de fruites a les festes de casa l’Arnau. Faltaven deu minuts per entrar i jo intentava concentrar-me. L’imbècil de l’Adri va començar a ruixar a tothom amb un esprai desodorant. La Berta va xisclar, tapant-se el nas. Jo intentava concentrar-me. De fons, sentíem l’Anna, tancada al lavabo, com recitava els phrasal verbs per ordre alfabètic. I jo intentava concentrar-me. L’Arnau, que repassava el vocabulari, em va preguntar què volia dir success. Ni idea. Ho hauria de saber? No passa res, segur que no surt, em va dir ell.
I llavors vam entrar, un a un, amb el DNI a la mà, tremolant com si ens fessin passar a l’escorxador; en aquella aula que era dues o tres vegades la nostra, però on ningú reia, ni es mocava, ni tossia. Aquella no era una aula normal, tots sabíem que estàvem en un lloc important, on es decidiria qui seríem, què faríem i on aniríem a partir d’ara. Sense finestres, ni quadres, ni pòsters antics amb el mapamundi. Només una pissarra impol·luta, que presidia la sala, trencava el gris de les parets. Em vaig asseure en una cadira amb el braç plegable, exactament igual que totes les altres. La Gina es va asseure davant meu. Vaig alçar la mirada al sostre i la llum dels fluorescents em va cremar les retines.
Blanc, i en un instant negre, tacat de pampallugues.
No sé si l’home esquifit amb ulleres de cul de got era professor, però va ser ell qui va repartir l’examen. Del revés. Jo no m’atrevia a mirar fixament aquell grapat de fulls en blanc. I si em preguntaven què significava success? I si no sabia contestar res de res? Tenia les mans suades, però agafava el boli blau amb força, a punt per a l’atac. Pam. Pam. Pam. I si deixava marques de suor als fulls? Pam. Pam. Pam. El batec intens sota les costelles marcava el ritme del compte enrere. Pam. Pam. Pam. Vaig buscar l’Arnau amb la mirada. Ell seguia la seva pròpia melodia amb el peu. Ja no érem un equip, encara que ens féssim mirades de complicitat. Cada un havia de córrer la seva pròpia cursa.
Aquell home que no coneixíem de res va pitjar el play.
El tret de sortida.
Dues veus desconegudes i enllaunades rebenten el silenci i enceten una conversa. No ha passat ni un segon i la Gina ja abaixa el cap per escriure. Ja? El del costat també. I l’altre. Tots acoten el cap a la vegada, com un exèrcit submís. Per què soc l’única que es mira el paisatge sense entendre res? S’han posat d’acord per començar a córrer i jo encara no m’he lligat els cordons de les vambes.
Bruna, concentra’t.
Les paraules em ressonen dins el crani, a punt d’esclatar, com si un cor de gripaus cantessin a deshora en algun racó perdut d’una cova laberíntica.
Bruna Brown
© del text i les il·lustracions: Marta Bellvehí, 2022.
© d'aquesta edició: Edicions 62, S.A., 2022.
Pots comprar Bruna Brown a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
