Redacció
Roald Dahl va arribar al món el 13 de setembre de 1916 a Llandaf (Cardiff), i va morir el 23 de novembre de 1990 a Oxford. Recordem un dels contistes més importants del món llegint el primer capítol del que ja és, per a petits i grans, tot un clàssic: Charlie i la fàbrica de xocolata (RBA Llibres).
Heus aquí en Charlie
Aquests dos senyors tan vells són el pare i la mare del senyor Bucket. Són el iaio Joe i la iaia Josephine.
I aquests dos senyors tan vells són el pare i la mare de la senyora Bucket. Són el iaio George i la iaia Georgina.
Vet aquí el senyor Bucket. Vet aquí la senyora Bucket. El senyor Bucket i la senyora Bucket tenen un nen que es diu Charlie Bucket.
Vet aquí en Charlie. Com estàs? I tu, com estàs? I tu, com estàs? Està content de conèixer-vos.
Tota la família —els sis grans (compta’ls) i el petit Charlie Bucket— viu plegada en una caseta de fusta als afores d’una gran ciutat.
La casa no era prou gran per a tanta gent i la vida era molt incòmoda per a tots ells. En total només hi havia dues habitacions, i només un llit. El llit el deixaven per als quatre avis, perquè eren molt vells i anaven molt cansats. Anaven tan cansats que mai no en sortien.
El iaio Joe i la iaia Josephine en una punta; el iaio George i la iaia Georgina a l’altra.
El senyor i la senyora Bucket i el petit Charlie Bucket dormien a l’altra habitació sobre matalassos a terra.
A l’estiu es podia suportar, però a l’hivern circulaven corrents d’aire gèlids arran de terra tota la nit; era espantós.
No calia ni parlar-ne, de comprar una casa en més bones condicions, o ni tan sols d’un llit per dormir. La seva pobresa era de les més extremes.
El senyor Bucket era l’única persona de la família que tenia feina. Treballava en una fàbrica de pasta dentifrícia; s’estava assegut del matí al vespre i cargolava els taps dels tubs de dentifrici un cop els tubs eren plens. Però a un cargolador de taps de tubs de pasta dentifrícia no li pagaven mai gaire, i el pobre senyor Bucket, per molt que treballés, i per molt de pressa que cargolés els taps, mai no arribava a guanyar prou diners per comprar la meitat de les coses que necessitava una família tan nombrosa. Ni tan sols hi havia prou diners per comprar el menjar que calia per a tots. Les úniques menges que es podien permetre eren pa i margarina per esmorzar, patates bullides i col per dinar, i sopa de col per sopar. Els diumenges eren una mica millors. Tots esperaven els diumenges amb ànsia, perquè encara que menjaven exactament el mateix, cadascú tenia dret a repetir.
Els Bucket, és clar, no es morien de fam, però tots ells, els dos iais i les dues iaies, tots molt vells, el pare d’en Charlie, la mare d’en Charlie, i sobretot el petit Charlie, tenien una terrible sensació de buit a la panxa del matí al vespre.
En Charlie era qui la sentia més forta. I encara que ben sovint el seu pare i la seva mare passaven sense la seva part de dinar o de sopar i la hi donaven, tampoc no bastava per a un nen en edat de créixer. Desitjava amb bogeria alguna cosa més consistent i més llaminera que la col i la sopa de col. I el que desitjava més que res era... xocolata.
Quan anava a l’escola al matí, en Charlie veia grans rajoles de xocolata apilades als aparadors de les botigues; es parava i les fitava amb el nas clavat al vidre, i la boca se li feia aigua. Molts cops al dia veia que els altres nens es treien xocolatines cremoses de les butxaques i que les mastegaven amb golafreria, i això, no cal dir-ho, era una tortura.
Només una vegada l’any, pel seu aniversari, en Charlie Bucket podia tastar una mica de xocolata. Tota la família estalviava per a aquesta ocasió especial, i quan arribava aquest gran dia regalaven a en Charlie una xocolatina petita perquè se la mengés ell tot sol. I cada cop que la rebia, aquests meravellosos matins dels seus aniversaris, la guardava amb cura a dins d’una caixeta de fusta que tenia, i la servava zelosament com si fos una barra d’or massís. Durant uns quants dies només es permetia el luxe de mirar-se-la, però mai de tocar-la. Després, a la fi, quan ja no podia resistir-ho més, treia un bocí minúscul del paper que l’embolicava d’una punta i posava al descobert un bocinet minúscul de xocolata; aleshores en feia un mos minúscul, just per deixar que el deliciós gust dolç se li escampés per la llengua. El dia següent feia un altre mos minúscul, i així cada dia. I d’aquesta manera en Charlie aconseguia que la barra de quatre cèntims de xocolata de l’aniversari li durés més d’un mes.
Però encara no us he dit res d’una cosa espantosa que torturava el petit Charlie, l’amant de la xocolata, més que cap altra cosa. Això, per a ell, era pitjor, molt pitjor que veure piles de xocolata als aparadors de les botigues o contemplar els altres nens que rosegaven goludament xocolatines cremoses davant seu. Era la tortura més terrible que us pugueu imaginar, i era el següent:
En aquesta ciutat, i de fet a les envistes de la casa on vivia en Charlie, hi havia una fàbrica de xocolata enorme!
Imagineu-vos-ho!
I no es tractava només d’una fàbrica de xocolata enorme, de les usuals. Era la més grossa i la més famosa de tot el món! Era la fàbrica wonka, propietat d’un senyor anomenat Willy Wonka, l’inventor i fabricant de xocolata més gran que hagi existit mai. I quin lloc més fantàstic i meravellós que era! Tenia uns grans reixats de ferro a l’entrada, i una paret molt alta que l’encerclava, i fum que sortia de les xemeneies, i estranys brunzits que provenien de les seves profunditats. I a fora de les parets, una mitja milla en totes les direccions, l’aire estava perfumar de l’olor densa i deliciosa de la xocolata desfeta!
Dos cops al dia, quan anava a l’escola i quan en tornava, el petit Charlie Bucket havia de passar pel davant dels reixats de la fàbrica. I cada vegada que hi passava es posava a caminar molt, molt a poc a poc, i aixecava el nas enlaire i ensumava intensament la sensacional olor de xocolata que l’envoltava.
Oh, i com es delia per aquesta olor!
I com desitjava de poder entrar a la fàbrica i veure com era!
Charlie i la fàbrica de xocolata
© Roald Dahl.
© de la traducció: Núria Roig.
© de les il·lustracions: Quentin Blake.
© d'aquesta edició: RBA Llibres, 2016.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
