El diari de Virginia Woolf

«Quina mena de diari m'agradaria que fos? Un text deslligat però no descuidat, tan elàstic que pugui encabir qualsevol cosa solemne, lleugera o bonica que em vingui al cap.»

Viena Edicions publica Diari d'una escriptora, amb traducció de Dolors Udina, una selecció dels diaris personals de Virginia Woolf, fins ara inèdits en català. L'autora hi narra, amb la seva veu més íntima i propera, la quotidianitat d'una escriptora compromesa amb la literatura i la seva lliuta per trobar sentit a la vida. També reflexiona sobre com va néixer el seu desig d’escriure i com es construeixen en la seva memòria els records, de vegades a partir de detalls insignificants.

Les entrades d’aquest diari, que van des del 1918 (quan Virginia Woolf tenia 23 anys) fins al 1941 (quatre dies abans de la seva mort, a 59 anys), són les que va seleccionar l’any 1953 el seu marit, Leonard Woolf, a partir dels 27 quaderns de què constava el diari complet. El resultat d'aquesta tria és el testimoni de les alegries i incerteses que l'escriptura procurava a una de les més grans autores del segle XX. Us n'oferim un tast.

1920

Dilluns, 26 de gener

L’endemà del meu aniversari; de fet, ja tinc 38 anys i és indubtable que soc molt més feliç que quan en tenia 28, i més feliç avui del que ho era ahir tenint en compte que aquesta tarda he concebut algunes idees d’una forma nova per a una nova novel·la. Suposo que una cosa porta a l’altra —com a una novel·la no escrita— només que no durant 10 pàgines, sinó durant 200 o així, ¿oi que això em pot oferir la desimboltura i la lleugeresa que vull; oi que això m’hi acosta més i, tanmateix, manté la forma i la velocitat i ho enclou tot, tot? El dubte que tinc és fins a quin punt enclourà el cor humà: domino prou el diàleg per abastar-lo? Perquè m’ima­gino que aquest cop, l’enfocament serà totalment diferent: sense bastida, no es podrà veure ni un totxo; tot crepuscular, però el cor, la passió, l’humor, tot serà lluminós com el foc a la boira. Així trobaré espai per a molt, per a l’alegria, la intranscendència, per avançar amb pas animat i lleuger segons el meu lliure albir. Que ho arribi a dominar tot prou... aquest és el dubte; però concebo (?) La marca de la paret, Kew Gardens i Unwritten novel (Novel·la no escrita) agafades de la mà i ballant unides. Encara he de descobrir com trobaré aquesta unitat; el tema és verge per a mi, però veig possibilitats immenses en la forma que vaig detectar pràcticament per casualitat fa dues setmanes. Suposo que el perill és el maleït egotisme, que des del meu punt de vista és el que malmet Joyce i Richardson: ¿soc prou mal·leable i intensa per impedir la meva presència en el llibre sense que es torni, com els passa a Joyce i Richardson, estret i restrictiu? La meva esperança és que he après prou el meu ofici per facilitar tota mena d’entreteniments. De totes maneres, encara he de temptejar i experimentar, però aquesta tarda he vist la llum. De fet, per la facilitat amb què estic desenvolupant Una novel·la no escrita, penso que aquí deu haver-hi un camí per a mi.

Dimecres, 4 de febrer

Dedico els matins, de dotze a una, a llegir Viatge d’anada. No l’havia llegit des del juliol de 1913. I si em pregunteu què en penso, he de contestar que no ho sé: és una pantomima evident, un assortit de pedaços, ara senzills i greus, adés frívols i superficials, ara com si fossin veritats divines, adés amb tota la força i la desim­boltura que es pot desitjar. Què se’n pot fer, només Déu ho sap. Els errors són prou greus perquè se m’encenguin les galtes, i després el gir d’una frase, una mirada directa cap endavant, fa que se m’encenguin d’una manera diferent. En general, m’agrada bastant la mentalitat de la dona jove. Amb quina gallardia s’en­fronta als obstacles i, mare meva!, quin do que té per a la ploma i la tinta! Puc fer poca cosa per esmenar-ho, i hauré de passar a la posteritat com a autora de gràcies barates, sàtires intel·ligents i fins i tot, trobo, vulgaritats —més aviat descortesies— que no deixaran mai d’afligir-me a la tomba. Tanmateix, veig que la gent la prefereix a Nit i dia. No dic que l’admirin més, sinó que els sembla un espectacle més valuós i inspirador.

Dimarts, 9 de març

Malgrat alguna esgarrifança, penso que de moment he de conti­nuar amb aquest diari. De vegades penso que he trobat la mena d’estil que li correspon, que correspon a la confortable hora radiant de després del te, i que el que he aconseguit fins ara és menys mal·leable. Tant hi fa; m’imagino la vella Virginia posant-se les ulleres per llegir l’entrada de març del 1920 i desitjant clarament que continuï. Salutacions!, estimat fantasma meu, i tingues en compte que cinquanta anys no em sembla una edat provecta. Encara es poden escriure uns quants llibres bons, i aquí tenim els canyissos per a un de ben bo. Per tornar a qui deté actualment el nom, diumenge vaig anar a Campden Hill a sentir el quintet de Schubert, a veure la casa de George Booth, a prendre notes per al meu relat, a tractar braç a braç amb gent respectable, m’hi van portar totes aquestes raons i van quedar satisfetes pel preu rao­nable de set xílings i sis penics.

Dubto que la gent vegi les estances on viuen amb la claredat devastadora que les veig jo encara que només m’hi estigui per l’espai d’una hora. Una correcció superficial relaxada, però fina com una capa de gel de març en un bassal. Una mena de petu­lància mercantil. Les teles de crin i la fusta de caoba els defineixen, i els panells blancs, les reproduccions de Vermeer, la taula d’Ome­ga i les cortines multicolor, una disfressa més que esnob. El menys interessant de les cambres: les concessions, tot i que també són interessants, és clar. La vella senyora Booth, vestida de viuda, entronitzada en una cadira amb inodor incorporat, flanquejada per les filles devotes i pels nets com querubins simbòlics. Uns nens i nenes ben polits i avorrits. Nosaltres érem allà asseguts amb els nostres abrics de pell i els guants blancs.

Dissabte, 10 d’abril

Tinc previst començar Jacob’s Room (L’habitació de Jacob) la setmana entrant, si hi ha sort. (És el primer cop que ho escric.) Vull descriure la primavera; només per deixar-ne constància: aquest any costa adonar-se de les fulles als arbres perquè sembla com si mai no se n’haguessin anat del tot; no s’ha vist mai aque­lla negror com de ferro en els troncs dels castanyers, sempre suaus i acolorits, com no recordo d’haver-los vist. De fet, ens hem saltat l’hivern, ha estat una estació com de sol de mitjanit, i ara tornem a la plena llum del dia. A penes soc conscient que ja han sortit les castanyes, com petits para-sols que s’escampen per l’arbre de la nostra finestra, i l’herba del cementiri s’esparpalla sobre les velles làpides com aigua verda.

Dijous, 15 d’abril

Cada vegada faig pitjor lletra. Potser la confonc amb el que escric. ¿He dit ja que en Richmond7 ha rebut amb entusiasme el meu article sobre James? Bé, fa dos dies, el vell Walkley el va atacar a The Times, deia que jo havia caigut en els pitjors manierismes de H[enry] J[ames] —«personatges» derrotats— i insinuava que jo era una amiga sentimental de l’escriptor. També hi incloïa Percy Lubbock, però, amb raó o sense, m’esborro l’article del cap ruboritzada i veig tot el que he escrit sota la llum menys afavoridora. Suposo que és la vella qüestió de la «retòrica florida», sens dubte una crítica encertada, tot i que la malaltia és meva, no heretada de H. J., si és que això serveix de consol. M’ho he de fer mirar, per això. L’ambient de The Times ho subratlla; per començar, hi he d’escriure amb formalitat, sobretot en el cas de H. J. i, per tant, concebre l’article amb un disseny més elaborat, cosa que estimu­la l’ornament. Per altra banda, en Desmond va expressar la seva admiració. Tant de bo es poguessin establir algunes normes sobre elogis i crítiques. Predic que estic destinada a rebre una bona quantitat de crítiques. Crido l’atenció, i això empipa en concret els senyors més grans. Segur que criticaran Una novel·la no escri­ta: aquest cop no veig a venir quina frase faran servir. En part, és el fet d’«escriure bé» el que treu tothom de polleguera, i suposo que sempre ha estat així. «Pretensiós», diuen, i a sobre una dona que escrigui bé i que publiqui a The Times... això ja és massa. És el que em frena de començar L’habitació de Jacob. Però valoro la crítica, m’esperona, fins i tot si ve d’en Walkley, que té 65 anys (ho he buscat) i és una mica tafaner, i m’agrada pensar que és motiu de burla fins i tot per part d’en Desmond. Però no puc oblidar que té part de raó quan em critica per ser exageradament refinada a The Times; refinada i cordial; no crec que em sigui fàcil evitar-ho perquè, abans de començar l’article de H. J., vaig jurar que diria el que pensava i que ho diria a la meva manera. En fi, després d’escriure tota aquesta pàgina no he tret l’entrellat de com ho faré per mantenir la calma quan aparegui Una novel·la no escrita.

Dimarts, 11 de maig

Val la pena esmentar, per a futura referència, que el poder creatiu que fa un bombolleig tan agradable quan es comença un nou llibre, al cap d’un temps es calma i permet continuar amb més estabilitat. Comencen a aparèixer els dubtes. Després una es resigna. La decisió de no cedir i la consciència que hi ha una forma latent és, més que cap altra cosa, el que fa continuar enda­vant. Tinc una mica d’ànsia. Com podré concretar aquesta idea? El moment de posar-se a treballar és com quan comences a ca­minar i veus el camp que s’estén davant teu. En aquest llibre no vull escriure res que no em faci gaudir. Tanmateix, escriure sem­pre és difícil.

Dimecres, 23 de juny

En aquest moment m’escarrassava per dir amb tota sinceritat que no crec que el darrer llibre de Conrad sigui bo. Ja ho he dit. És dolorós (una mica) trobar defectes en algú a qui respecto gairebé absolutament. No puc evitar sospitar que Conrad no veu mai nin­gú capaç de reconèixer què és bo i què és dolent i que, com que és estranger i parla un anglès desigual, i està casat amb una dona imbècil, es reclou cada cop més en allò que va fer bé una vegada i ho va fent cada cop més gros, fins que no pot qualificar-se sinó de gèlid melodrama. No m’agradaria trobar-me una ressenya com la d’El rescat signada per Virginia Woolf. Però hi estarà algú d’acord, amb això? Sigui com sigui, res no fa canviar la meva opinió d’un llibre, res en absolut. Només, potser, si és el llibre d’una persona jove, o d’un amic; no, ni així. Em considero infal·lible. ¿No he de­sestimat fa poc l’obra de teatre d’en Murry, he lloat del tot el conte de la K[atherine] i he resumit Aldous Huxley? ¿I no fereix el meu sentit d’idoneïtat sentir en Roger confondre aquests valors precisos?

Diari d'una escriptora

© A WRITER'S DIARY (being extracts from the diary of Virginia Woolf), edited by Leonard Woolf, 1953.
© de la traducció al català i l'epíleg: Dolors Udina i Abelló, 2022.
© 2022 Viena Edicions per a aquesta edició.

Pots comprar Diari d'una escriptora a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.