El país de l'altra riba

Un avió alemany que ve de bombardejar la costa nord d’Àfrica cau a l’Illa de l’Aire, al sud-est de Menorca. Alhora, a la ciutat d’Alger, l’Alfred Gold i el seu net Daniel, jueus que han travessat França fugint dels nazis, obren una sastreria i els visita un elegant colon francès, Michel Bisset, que regenta el restaurant més luxós de la capital algeriana, el Cafè de París, on el jove Daniel Gold coneix l’Omar, un excombatent de les tropes franceses, i la Isabel, una noia provinent de Fort de l’Eau, població de la badia d’Alger fundada i habitada per menorquins. Cinquanta anys més tard, als carrers de Barcelona, la Marta i la Hanna, inicien una relació amorosa en què pesen els secrets i la memòria familiar de l’una i de l’altra.

Aquests són els fils amb què Maite Salord (Ciutadella de Menorca, 1965) ha teixit El país de l'altra riba, guanyador del III Premi Proa de Novel·la, un llibre que parla de la memòria familiar, de les guerres del segle XX, de l'emigració i de les vides sacsejades pels grans episodis històrics col·lectius. Us n'oferim aquest fragment.

Daniel Gold aguantava el coixinet amb les agulles de cap gairebé sense respirar. Era el que li havia ensenyat l’avi, un home estricte que ara prenia mides a un desconegut que havia entrat a la sas­treria quan estaven a punt de tancar un altre dia sense clients. El vell Alfred, amb la cinta mètrica a la mà, estava nerviós però ho dissimulava amb un to de veu contundent. Doni la volta. El meu net i jo provenim de Brussel·les. Obri els braços. No ha estat fàcil arribar fins a Alger, ja s’ho pot imagi­nar. Aixequi la barbeta, per favor. El client obeïa les ordres del sastre i es limitava a assentir ama­blement. No sabia que aquella feina era la prime­ra que feia n’Alfred a la ciutat. D’aquí que el vell s’esmercés tant a ser atent. Havia de ser un vestit perfecte, es repetia mentalment, mentre apuntava números en una llibreta sense estrenar que havia comprat tot just obrir la botiga, no feia ni una setmana. Estava convençut que cosint peces de tall impecable prest aconseguiria fer-se un nom en aquell lloc on havia arribat, acompanyat del net, feia tres mesos. Una eternitat. Obri una mica les cames, senyor. Ja quasi hem acabat. La veritat és que tot és nou, per a nosaltres dos, mentre cer­cava la mirada d’en Daniel. I l’home els va som­riure amb afecte. Durant una guerra com aquella, totes les històries eren massa semblants.

Dos homes i un fillet, drets dins una sastreria minúscula i mig buida, al centre d’Alger, al carrer Rovigo, a mig camí entre el barri europeu i la Casba i a tocar del carrer d’Isly, amb botigues ca­res, edificis alts i arbres a les voreres. El temps passava lentament mentre, a través de l’aparador, entrava la foscor del vespre. El vell era alt i corpu­lent. Els ulls foscs i penetrants destacaven en el rostre prim de faccions suaus. El client havia d’ai­xecar el cap per mirar-se’l. Ho feia de tant en tant, com si volgués endevinar què amagava el sastre. El petit s’entretenia comptant les agulles amb un dit. Havia après que l’avi li encarregava feines inútils només per tenir-lo ocupat. Perquè no re­cordés el que tanmateix li corria per la sang com l’oxigen que el mantenia viu. Havien aconseguit salvar la vida, però no fugir de la guerra. Damunt el taulell, un diari obert donava compte del des­plegament del conflicte bèl·lic al front d’Àfrica. Després de les dures lluites dels darrers dies d’un febrer que es feia etern, aquella nit les forces alia­des havien refusat amb èxit els atacs enemics i ha­vien obligat l’adversari a retirar-se. Els Junkers de la Luftwaffe havien hagut de retrocedir mar enllà. Però encara faltaven setmanes perquè els ale­manys es rendissin. Mesos perquè caigués Sicília, on els nazis tenien base a Comiso.

N’Alfred i en Daniel van arribar a Alger poc des­prés del desembarcament dels soldats americans. Des d’aquell moment, la ciutat es va convertir en la capital de la França en guerra i en el quarter general de Charles de Gaulle, que hi constituí el govern provisional de la pàtria no ocupada. El viatge d’avi i net havia estat llarg. De Bèlgica a terres franceses, on van viure amagats durant me­sos, i d’aquí a l’altra banda de la mar. S’havien embarcat al port de Marsella just quan la Wehr­macht entrava a la ciutat i capolava el nucli antic, el barri de Pamier, sospitós d’amagar membres de la resistència. Gràcies a aquests, i als doblers que havien aconseguit salvar en sortir precipitada­ment de Brussel·les, els Gold van poder allunyar-se d’una Europa que fumejava entre runa i cadà­vers. A l’horitzó només hi havia incertesa però era molt millor que el patiment de viure en una terra controlada pels alemanys i amb la mort sempre seguint-los les passes. Un xiuxiueig continu que va començar el dia que en Daniel i n’Alfred van arribar a casa i van trobar el pis, de sostres alts, amb la porta esbotzada i els llums encesos.

El país de l'altra riba

© Maite Salord Ripoll, 2021.
Drets exclusius d'aquesta edició: Raval Edicions, SLU, Proa.

En aquest enllaç pots comprar El país de l'altra riba a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.