«Els nens i les nenes del meu barri real serien com els protagonistes del llibre si haguessin tingut unes famílies com cal –que molts no en tenien–, una escola com cal –que tampoc no en tenien–, un barri com cal i un país com cal –que, òbviament, no en tenien. Amb aquests pressupòsits, ho serien, com la colla d’en Pitus.» Això ho deia Sebastià Sorribas referint-se als protagonistes del seu El zoo d’en Pitus, el tercer llibre en català més venut de tots els temps, després de La plaça del Diamant de Rodoreda i El mecanoscrit del segon origen de Pedrolo.
 
La novel·la de Sorribas va ser publicada el 1966, ja té 51 anys, i em pregunto si els nens i les nenes d’ara, del segle XXI, s’assemblen més als personatges de Sorribas o no. Em pregunto quants nens hi ha, avui, al Raval de Barcelona –el barri d’infantesa de Sorribas–, que tinguin «una família com cal», entenent que es referia a la situació econòmica i social. I l’escola, ja és del tot com cal? I el barri, tal com és ara, afavoreix que hi pugui haver nens com en Tanet, en Fleming, en Juli, en Manelitus, en Cigró i en Pitus? I el país? 51 anys després, m’atreviria a dir que la història i els personatges d’El zoo d’en Pitus són més de ficció que mai, i no em caldrà parlar del país que tenim per explicar-ho.
 
«No podia retratar “realment” aquella època: n’hauria sortit una altra mena de llibre», es defensava Sorribas davant dels retrets de poc realisme que va rebre el seu retrat del barri del Raval. Però és que si hagués fet aquesta altra mena de llibre, ara no seríem aquí. Per raons d’espai no puc entrar a matisar aquesta afirmació tan contundent, però crec que tots estem d’acord que la novel·la de Sorribas, llegida des de fa generacions per tots els petits de totes les cases d’aquest país nostre que encara no és «com cal», ha fet molt perquè avui dia tinguem els lectors que tenim en llengua catalana, i ha fet molt també perquè avui tinguem els autors que tenim en llengua catalana, i només per això ja li haurem d’agrair eternament que no retratés «realment» aquella època.
 
Però avui, mig segle després, aquella colla d’en Tanet i companyia continua sent tan inversemblant, encara que potser per uns motius ben diferents. I el motiu que té més pes, el que més m’interessa per tot el que representa i comporta, té a veure precisament amb aquesta paraula que corre el risc de caure en desús si tot va com sembla que va: colla. Al barri del Raval, i crec que ho podem fer extensiu a qualsevol altre barri de Barcelona i de la majoria de ciutats del país –siguem optimistes i confiem que als pobles ens hi quedi alguna esperança–, no hi ha colles de nens al carrer. Els pocs nens que hi circulen sols ho fan deixats de la mà de Déu, perquè els pares han vingut d’un país que encara era menys «com cal» que el nostre i han arribat aquí amb una mà al davant i l’altra al darrere i fan més hores que un rellotge per arribar a finals de mes i pagar lloguer, menjar, escola –l’escola és l’únic que tenen «com cal». Són nens sols que de vegades s'agrupen, sí, i estèticament poden semblar una colla, però tots sabem que una colla no és només un grup, oi?
 
El nen que avui dia llegeix El zoo d’en Pitus no sap què és una colla, com a molt té un grup d’amics que ha conegut a l’escola i potser un altre grup d’alguna de la mitja dotzena d’extraescolars que fa a la setmana, però no juga amb els veïns d’escala o de carrer. Juga a casa, juga al parc, juga a l’escola, però al carrer ja no. Una colla és alguna cosa més que un conjunt de nens que coincideixen en un tram de carrer cada tarda. Hi ha un sentiment de grup, hi ha un sentit de l’amistat que es vesteix de solidaritat sempre que convé, perquè a la colla es necessiten els uns als altres, i cadascú hi fa un paper.
 
Però el nen que avui dia llegeix El zoo d’en Pitus si arriba a saber què és una colla ho farà per mitjà de la literatura o el cinema –encara que s’ha de dir que aquesta tendència a la desaparició de la colla ja ha arribat també a la ficció, i si no em creieu, feu un cop d’ull a les novel·les i les pel·lícules que es fan avui dia per al públic infantil i compteu-hi quantes estan protagonitzades per colles. Perquè si El zoo d’en Pitus s’hagués escrit ara, al segle XXI, en Pitus per començar es diria Josep –perquè el renom te’l posa la colla–, jugaria sol a casa o amb els companys de classe al parc i al pati de l’escola, i per recollir els diners que li calen per anar a Suècia a curar-se, què faria? La solidaritat ara passa per la pantalla: es recollirien signatures, potser es faria un Verkami, o els pares demanarien un crèdit i s’endeutarien fins a la fi dels seus dies...
 
I el zoo? Posem que els veïns del carrer d’en Pitus que ara es diu Josep sí que aconsegueixen fer pinya, petits i grans, i volen fer alguna mena d’acció per recollir diners. Farien un zoo? Demanarien ajuda al capellà? Aquí jo crec que hi entraria l’escola, que ara té un paper més actiu en la vida social dels barris, ho veig i ho vull veure així, i potser es muntaria alguna mena de concert o obra de teatre, o qualsevol altra cosa però sense animals engabiats, que el concepte de zoo cada cop som més els que el veiem caduc –i no em feu dir si convé revisar-lo i actualitzar-lo o simplement deixar-lo morir.
 
I si tenim la colla i el zoo desactivats, què ens queda? Ens queda el que sempre ens quedarà. Ens queda la literatura, que ens ho pot salvar tot, que pot fer que un nen que ja no va al zoo, que no sap què és una colla, que els animals només els veu en documentals i els amics al parc o a l’escola, entri dins del llibre i sigui de la colla d’en Pitus durant unes hores, i caci grills i dibuixi cartells i munti gàbies per recollir diners per a aquell amic seu de paper que ha nascut per explicar-li no solament què és una colla, sinó també què és un llibre, que és la literatura: una manera de descobrir com podria ser el seu barri, el seu país si fos «com cal».


 

Vols dir que som això?

© dels textos: Enric Aguilar, Jordi Puntí, Lluís Llort, Joan Pons Bover, Anna Molina, Jaume Monzó, Laura Huerga, Sebastià Bennasar, Lluís Calvo, Joan-Lluís Lluís, Enric Borràs, Tina Vallès, Cesk Freixas, Vicenç Pagès Jordà, Tomàs Vibot Railakari, Adrià Pujol Cruells, Isabel Sucunza, Andreu Martín, Jenn Díaz, Marta Orriols, Víctor Sabaté, Joan Benesiu, Matthew Tree, Joni D. i Mar Bosch.

© de les il·lustracions: Jordi Borràs

© Llegir en Català, associació d'editorials independents

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.