Escopiré sobre la vostra tomba

Boris Vian, de qui enguany se'n celebra el centenari i de qui a Catorze n'hem publicat un tast de L'arrencacors (traduït per Joan-Lluís Lluís a Club Editor) i el conte L'amor és cec (traduït per Jordi Martín Lloret a Viena Edicions), va néixer el 10 de març de 1920 a Ville-d'Avray. El 23 de juny de 1959 es va presentar d'amagat al cinema Le Petit Marbeuf per veure l'adaptació que havien fet d'una de les seves novel·les més populars, J'irai cracher sur vos tombes, de la qual n'havia venut els drets. Tot i que al principi havia estat implicat en el guió, després de diverses baralles, va deixar de participar-hi. Abans que acabés la pel·lícula, Vian, que des dels dotze anys ja tenia problemes cardíacs, va patir un infart enmig de la sala i va morir. Era el 23 de juny de 1959 i només tenia trenta-nou anys.

A Escopiré sobre la vostra tomba, publicada per Comanegra en la traducció d'Adrià Pujol, Lee Anderson planeja una revenja: una colla de blancs li han matat un germà perquè, sent negre, ha gosat acostar-se a una de les seves filles. En Lee també és negre, però té la pell blanca, i això li permet passar desaparcebut com a llibreter d'un poble on ningú no el coneix i on coneix i sedueix i té sexe amb noies blanques (el tast que us oferim retrata una d'aquestes escenes en un riu). Aquesta novel·la va ser prohibida durant anys i l'autor va ser condemnat per ultratge a la moral i els bons costums. Més enllà de l'al·legat antiracista, segueix sent una prova de tolerància als més puritans.

—No el necessites —va dir—. No hi ha ningú. 

Em vaig girar. La Judy s’havia tret el jersei. Realment no duia gran cosa a sota. La faldilla li va lliscar cames avall i en un tres i no res feia volar sabates i mitjons. Es va ajaure a l’herba, tota despullada. Jo devia fer cara d’idiota, perquè ella em va riure a dos dits del nas, i d’una manera tan foteta que vaig estar a punt de perdre els papers. El Dick i la Jicky, vestits igual, van deixar-se caure al seu costat. Per rematar el ridícul, era jo el qui semblava cohibit. Vaig comprovar que el xicot era ben escardalenc, perquè se li marcaven les costelles sota la pell colrada pel sol.

​—Entesos —vaig dir—, no veig per què m’hauria de fer l’estret.

M’ho vaig prendre amb parsimònia. Expressament. Jo sé el que valc a pèl. Puc dir que van tenir temps d’adonar-se’n, mentre em despullava. Vaig fer petar les costelles, amb una bona estirada. I em vaig asseure prop d’ells. Encara no estava calmat, després de les meves topades amb la Jicky, però no vaig fer res per dissimular-ho. Suposo que esperaven que em fes enrere.

Vaig empunyar la guitarra. Era una Ediphone excel·lent. Tocar per terra no és gaire còmode, i vaig dir al Dick:

—Et fa res que vagi a buscar un coixí del carro?

—Vinc amb tu —va dir la Jicky, i es va escórrer com una anguila entre les branques.

Feia un efecte estrany veure aquell cos de noieta sota aquell cap de starlette envoltat per les ombres de les mates. Vaig deixar la guitarra i la vaig seguir. Em duia avantatge. Quan vaig arribar al cotxe, ja en tornava, carregada amb el feixuc seient de cuir.

—Dona-me’l —vaig dir.

—Deixa’m tranquil·la, Tarzan! —va cridar.

No vaig fer cas de les seves queixes i la vaig engrapar per darrere, com un primitiu. Ella va deixar anar el seient i s’hi va posar bé. Jo m’hauria tirat una puta vella. Ella se’n va adonar i es va resistir tant com va poder. Em vaig posar a riure. M’agradava. L’herba era alta, flonja com un matalàs inflable. Ella va lliscar cap a terra i jo la vaig seguir. Vam lluitar com dos salvatges. Estava bronzejada fins a la punta dels pits, sense aquelles marques de sostenidor que desfiguren tant les noies despullades. Suau com un préssec, nua com una criatura, quan vaig aconseguir tenir-la sota meu vaig veure que en sabia més que les criatures. Feia mesos que no m’oferien una demostració tècnica com aquella. Els meus dits tocaven la seva esquena, llisa i després arquejada, i més avall les natges, fermes com síndries. A penes va durar deu minuts. Va fer veure que s’adormia. I quan jo m’hi posava més a fons, em va plantar com un imbècil i davant meu va fugir cap al riu. Vaig arreplegar el seient i vaig córrer darrere seu. Arran d’aigua va agafar embranzida i es va capbussar sense aixecar cap esquitx.

—Ja us banyeu?

Era la veu de la Judy. Mastegava un branquilló de salze, estirada d’esquena, el cap sota les mans. El Dick, ajagut al costat, li acaronava les cuixes. Una de les petaques era a terra, trabucada. Ella va veure la meva mirada. 

—Sí... és buida!... —va riure—. Us n'hem deixada una...

La Jicky xipollejava, aigua enllà. Vaig agafar l'altra ampolla de l'americana i després em vaig capbussar. L'aigua era tèbia. Em sentia meravellosament en forma. Vaig bracejar a mort i la vaig atrapar al mig del riu. Potser hi havia dos metres de fons. I un corrent gairebé imperceptible. 

—Tens set? —li vaig preguntar, batent l'aigua amb una sola mà, per aguantar-me a la superfície. 

—I esclar! —va dir ella—: ets un pesat, amb les teves maneres de campió de rodeo! 

—Vine —vaig dir—. Fes el mort. 

Es va estirar d'esquena a l'aigua i jo vaig lliscar sota seu i li vaig posar un braç de través a tors. Li vaig allargar la petaca amb l'altra mà. La va agafar i vaig passar-li els dits al llarg de les cuixes. Li vaig separar amb suavitat les cames i de nou la vaig prendre, dins l'aigua. S'abandonava damunt meu. Estàvem gairebé drets, i ens bellugàvem el mínim per no enfonsar-nos. 
 
 Escopiré sobre la vostra tomba


 J'irai cracher sur vos tombes, de Boris Vian.
 © Christian Bourgois et la Chérie Boris Vian 1973 et 1998.
 © Librairie Artheme Fayard, 1999 pour l'édition en oeuvres complètes.

 © de la traducció: Adrià Pujol Cruells, 2019.
 © d'aquesta edició: Editorial Comanegra, 2019.

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.