Xavier Rubert de Ventós
El filòsof, escriptor i polític Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1 de setembre de 1939) ha mort als 83 anys. Llegim catorze reflexions del seu llibre Si no corro, caic (Empúries), en què la intenció era clara: "Parlar tan personalment que no em calgui dir jo, i amb tanta distància que aquest jo no sàpiga de qui parla." I veiem la conversa que va mantenir amb Raimon el 1991.
1. Hi ha gent que necessita els diners —sempre més i més. Jo, en canvi, necessitaria només no necessitar-los. Però això, naturalment, és molt més car.
2. Aprendre que es pot trobar un sentit a la vida sense trobar el sentit de la vida.
3. Em cansa la resposta que em provoquen els altres. Sé prou bé quin sentiment em generen una vegada i una altra els afers quotidians. Conec prou bé quina resposta m’arrenca la pregunta sobre els fills, o la imatge que em suggereix, un cop i un altre, les balconades d’aquell edifici noucentista de la cantonada. Per això fujo a la recerca d’algun reflex de la meva ànima que em dugui a respostes o sentiments que jo mateix ignoro, de vetes inexplorades de la meva sensibilitat —ja una mica exhaurida. En escapar-me, no busco tant colonitzar el món, com acabar de colonitzar-me a mi mateix, de descobrir-me sons o vibracions que encara no em conec o, si més no, que són capaces d’endegar una nova simfonia.
4. Qui ha dit a Plató que només hi ha una caverna on es projecten les ombres de la realitat? Hi ha més cavernes i més ombres, sí. I el que jo intento és precisament això: veure-hi des d’una altra caverna, des d’un altre registre sentimental; amb nous sistemes de preferències i desitjos; des d’un altre teclat on hi ha d’haver més matisos dels que veig, més individus i més déus en els quals crec.
5. No soc producte del que em passa. Soc un precipitat aleatori format per la família, els estudis, la feina, tres accidents de moto o quatre viatges; soc just un símptoma de tot plegat.
6. «Ser famós» és avui la versió efímera del prestigi, el fast-food de l’estatus.
7. Només sento que comprenc alguna cosa quan, per casualitat, l’arribo a sorprendre, a veure-la abans no s’adoni que jo soc allí.
8. Si estic bé, soc superior a les meves forces; si malament, no estic a la meva alçada. (Gairebé mai no arribo a un instant de sintonia analgèsica, d’equilibri clàssic i feliç.) (5/10/2002).
9. Un dels jos veritables en què em reconec, i alhora em sorprèn, només treu el cap de tant en tant, quan ell vol.
10. He anat perdent consciència que la meva conducta era pecaminosa en la mesura en què l’he anat sentint simplement com a patètica. Aleshores, la commiseració i la pietat prenen el lloc de la vella culpa.
11. En lloc d’afrontar els conflictes més o menys latents, tendeixo a deixar-los podrir amb la secreta esperança que es dissolguin tots sols. Però això té el seu preu: m’he trobat que, a força d’abandonar-los tot esperant que escampin la boira, m’he anat arraconant fins a posicions que acaben per fer-me vergonya a mi mateix.
12. A vegades les evidències s’imposen a les més arrelades conviccions. Una és: soc masoquista.
13. Per a Kant, el tabac suposava «un impuls repetit amb freqüència que permet concentrar l’atenció sobre un estat del pensament que d’altra manera esdevindria avorrit per la seva mateixa uniformitat i monotonia (…). Aquesta mena d’entreteniment de l’home amb si mateix ocupa el lloc d’una companya, ja que omple el temps no amb diàleg sinó amb sensacions contínuament renovades; amb excitacions ràpides i passatgeres, però sempre renovades». Ai-ai-ai, si Kant i Pla s’haguessin conegut!
14. Ja m’he arribat a dir a mi mateix tot el que em creia que sabia —quina mandra tornar-hi ara! (24/1/2003).
© 2017, Xavier Rubert de Ventós.
© de les il·lustracions: Gino Rubert Primera edició: novembre del 2017.
© d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s.l.u., Editorial Empúries.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
