Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) ha guanyat el 52è premi Joan Crexells de narrativa amb L'edat dels vius. Publicada per Univers, aquesta novel·la de ciència-ficció ens presenta l'única supervivent d'una civilització on la vellesa s'ha esborrat del mapa. La dona, que ha quedat sola al món, és testimoni de l'enfonsament de la vida tal com la coneixia. Més endavant, descobreix que queda una petita comunitat feta de vells dissidents. Aquest llibre és un al·legat a favor de l’herència de les generacions passades, l’amor i l’amistat. Us n'oferim l'inici.
I. La llengua dels ocells
FASTIGUEJADA PER COM M'HAVIEN DEIXAT SOLA AL MÓN, JO, ELISA NERI ARDOLA, DE PROFESSIÓ ENCARA PER DETERMINAR, VAIG DECIDIR EMPRENDRE UN VIATGE DESESPERAT. AIXÍ, VAIG ROBAR UNA DE LES EMBARCACIONS DEL PORT PER FER-ME A LA MAR, ESPERANT TROBAR DUES COSES MOLT DESITJADES I QUE EN AQUELL MOMENT M'ESTAVEN IGUALMENT BÉ: LA MEVA MORT O ALGUN SUPERVIVENT D'AQUELL DESASTRE.
M’agrada la veu greu dels homes. La veu de l’Eugeni, el dia que van morir-se tots. Em deia: «Quina llum més estranya, aquesta tarda, rateta, no trobes que fa calor?». La seva veu tallada per un cop sec, i dos i tres roquerols contra les finestres de l’estudi. Tres creus d’ales obertes. Van deixar algun tros d’entranya al vidre i les siluetes blanquinoses, clarament marcades, com si l’ànima també se’ls hagués esclafat tot darrere. Només un va caure a l’ampit, entre els pensaments liles i els crisantems postissos que hi teníem. Hi deuen ser, encara, que les floretes falses ho aguanten tot. Elles hi seran durant anys, descolorint-se com les que amorrem als marbres dels cementiris. Elles i la seva naturalesa simulada i el record de l’ocell fet malbé entre el branquillam de plàstic, pobret meu. Deixava el bec obert, com si volgués que la llengua punxeguda se li alliberés cap a l’espai infinit, ple de parts vives que han pogut escapar-se del món. Ferit definitiu, vam voler estalviar-li el patiment i com que jo no gosava, va ser ell qui va trencar-li el coll.
I així va ser com va entrar la mort a la cambra, em sembla, amb el crec d’aquell coll d’ocell partint-se. Així va entrar-nos la fi del món a casa. Per algun lloc ho havia de fer perquè era impossible, molt impossible, que la portéssim a dintre tan aviat. Després d’aquell ocell, se’m va començar a morir als braços el meu Eugeni i la seva veu. Es va xuclar en qüestió de minuts, condensat, compactat, encara em costa explicar-ho, en què es va convertir mentre moria. I pesava tant, quan les conques se li van girar enrere, que de l’espant d’aquell increment el vaig deixar caure de cop. Plof! En espetegar contra terra, panxa enlaire, se li van tancar els ulls com se’ls tanquen a les nines quan les ajeus. Ell estès i jo dreta, fent el gest de subjectar un feix invisible. Al cap d’una estona de mirar la paret vaig caure de genolls davant seu. No sé ni mostrar pietat, per això s’han de tenir forces i a mi se’m van buidar en aquell moment. Deia que no i que no, que allò no podia estar passant, que a nosaltres no, aquell horror que havia vist a la resta. M’hi vaig estirar al costat, vaig posar-li el cap damunt el pit i es va fer un gran silenci que encara em retruny dins el cap —l’estrall d’una bomba prop de l’orella, aquell dir prou del seu cor—. Com havia entrat, la mort? Havíem tancat portes i finestres. M’havia fregat amb desfici, m’havia deixat en remull amb aigua i sal, com les olles cremades. D’aquesta manera no s’havia d’acabar, la nostra vida, ni pensar-ho: aquell no era ni el moment ni la manera perquè ho teníem tot ben lligat. Si vols t’ho explico abans no em mori, que en tinc molts números. T’ho explico tot i així ja ho sabràs i després en fas el que vulguis, de la nostra història. L’escriuràs quan jo no pugui sostenir-me, sí: faràs això. T’ho mano. Que no saps escriure, ploramiques? Tu t’assembles a mi, tinyeta, i totes les nostres en saben. Vine aquí, et dic! No te’n vagis!
—Ja et tinc!
L’Elisa atrapa una rata que corre per la coberta de la llanxa on s’està, a la deriva. Li trepitja la cua amb el peu i prega que no faci com les sargantanes, que li deixi el membre saltironejant i la perdi de vista. Necessita que l’escolti. Pot ser que la mossegui, però a aquestes alçades no li importa en absolut la pròpia carn ni la infecció ni la podridura ni el dolor ni el fàstic ni la pena. De fet, no li importa res del que pugui venir, és una dona que parla amb una rata. I no sé quina mena de fixació sent per les rates i no sé quins atacs d’estupidesa, a vegades, li manen els peus. Sapigueu que setmanes abans de tot aquest desastre que aviat coneixereu, va mirar a banda i banda de carrer i, quan es va assegurar que ningú la veia, va aixecar una tapa de claveguera. Seguidament, va baixar les escales, deixant-se caure d’un saltironet dins l’aigua negra del fons, que li va cobrir les cames fins als genolls. Volia baixar-hi des de petita, per investigar, perquè aquell era l’únic lloc on encara no havia anat a trobar respostes a les preguntes que feia tants anys que li rondaven pel cap. Potser hi vivia gent, allà sota, la que no sabia on s’havia ficat després de la Cura, bé podrien amagar-se allà. Sabia que era una bestiesa, però es tractava d’aquella mena de pensaments que un dia apareixien per darrere l’orella i se li anaven ficant endins fins a fixar-se-li com qualsevol obsessió més banal. Així eren les seves preguntes, una pellerida a les roques: a les clavegueres hi vivia gent? Els dissidents de la Fàbrica s’amagaven allà baix? Aquell dia va reunir el coratge per comprovar-ho. Havia tingut un senyal, una revelació que se li va presentar enmig de l’estrany silenci del carrer. La intuïció que alguna cosa anava malament perquè sentia l’activitat de les rates, sota terra, més intensa. Només calia posar l’orella a l’asfalt per notar el remenament d’animalons, inquiets, preparant-ne alguna. Així que per això mateix va baixar i va caminar una estona pels túnels subterranis fins que va arribar en un encreuament, iŀluminat per la claror que s’escolava entre els foradets de la tapa de la claveguera. Va poder veure centenars de milers de rates, apilonades les unes damunt les altres com en un sol cos que batega. I el sol cos va mirar-la als ulls. No. Va mirar-la a través dels ulls, li va sortir pel clatell, la mirada d’allò, fins que es va perdre al fons del túnel. Li va semblar que la ignoraven, cosa que li ha molestat molt sempre. I, en lloc de fer marxa enrere com hauria fet tothom, els va dir hola, noies, i va ser saludar-les que va notar la primera mossegada. L’estrenen per la cuixa, després a la ronyonada. Alguna li va caure al cap i se li va ficar entre els rínxols, que li van resultar una trampa. Enredada entre la seva negra cabellera, anava llançant braçades a l’aire i alguna urpeta li va marcar el coll. En voler-sela treure, li va clavar les dents unes quantes vegades al tou dels dits. La resta, se les va treure del damunt com va poder i va desfer camí, esperitada, fins a trobar de nou l’escala de ferro per on havia baixat, la molt imbècil. Un cop a dalt, va mirar a banda i banda de carrer, per si algú l’havia vista (quina vergonya!), va posar la tapa a lloc i es va passar la mà pels cabells. També va intentar espolsar-se la brutícia de la samarreta i la mullena de les sabates, però no li va servir de gaire. I així, mentre anava corrents amb el calçat ple d’aigua, fent aquell soroll inconfusible i ridícul de qui ha posat els peus a la galleda, una dona la va aturar.
—Nena, estàs bé? —li va dir—. T-tens sang a la cama, què t’ha passat?
—Res, gràcies, només esgarrinxadetes. Ja vaig cap a casa i així que arribi em curo —li va contestar, mirant a terra.
—Això són mossegades, no és qualsevol ferideta! Si són mossegades has d’anar a la Fàbrica, ja ho saps? —La va convidar a seure en un banc perquè li passés l’ensurt—. Au, seiem, demanarem una ambulància.
—No caldrà, amiga ciutadana, no és la primera vegada que em passa. Els animals i jo xoquem, a vegades. Un gos, el mateix, dues vegades. —Li va mostrar una petita cicatriu de la cara, sota l’ull—. Va anar de poc que no em deixa bòrnia! I un gat. Havia volgut domesticar un gat i tampoc me’n vaig sortir…
—A qui se li acut!
—Una girafa també em va mossegar un cop, només em vaig enfilar a l’arbre perquè em feia iŀlusió alimentar-la. Donar-li les fulles a la boca. Quan em trobar la mà, es va espantar més ella que jo…
—Pobreta —la dona va notar que no girava rodó, ja ningú intentava domesticar animals feia anys, per començar—. Sigui com sigui, això et sagna i és lleig. T’hauran de posar algunes vacunes, aquestes mossegades no es curen desinfectant. Podries tenir la ràbia, el tètanus, la pesta bubònica (pesta negra, saps?), el tifus, paràsits! Què sé jo! Que no us ho ensenyen, a l’escola? Les rates fan fàstic per això! No és per prendre-s’ho a la lleugera, nena. —Li va acostar un mocador que es va treure de la bossa i li va embolicar la mà en un gest maternal—. Ves a la Fàbrica, em sents? No ho deixis passar.
L’Elisa es va aixecar del banc:
—Sí, sí. Gràcies, ja ho faré… —I va accelerar el pas fins a perdre-la de vista—. No pateixi! —Va pensar que sempre xerrava més del compte. Que no n’havia de fer res, aquella dona, dels animals que l’havien arribat a mossegar darrerament. Caviŀlava. De totes les malalties que la ciutadana li havia mencionat, es va quedar amb la primera. I així, mentre s’allunyava d’aquella dona, va tenir un pensament, feliu com ella: la ràbia era una emoció que havia sentit molt poc a la vida. Que com totes les coses dolentes, si en prenia només una mica, no li podria fer mal. No podia ser tan greu, doncs, aquella malaltia, en una persona de naturalesa plàcida com la seva. Que la sabria portar bé, vaja. Només tenia ganes d’arribar a casa, dutxar-se, desinfectar-se les feridetes i abraçar el seu home quan tornés, pels volts de les sis. Evidentment no va anar a la Fàbrica perquè l’amonestessin i li vedessin el pas a les clavegueres, ella hi voldria tornar. A més, havia après que les dones que li diuen «nena» són totes unes exagerades, com la seva mare que, veient l’estat en què tenia la mà, segurament, ja li hauria fet tallar. «Millor una mà de menys que un perill de més, nena.» Era evident que no calia i que, ben segur, en unes hores i la segona presa d’antibiòtic allò ja estaria controlat. Li diria a tothom que ja havia passat per la Fàbrica. I l’Eugeni li faria un petonet damunt la bena i li diria pobreta, ruqueta, rateta. I també que quin horror, que s’hi podria haver quedat i li faria moltes manyagues. Però després riuria perquè si ja solia dir-li rateta, més que li diria després d’aquell absurd incident a les clavegueres que, avergonyida, li hauria acabat explicant. L’Eugeni era un fotetis i li diria rateta la resta dels seus dies. Però, tristament, no en serien gaires perquè a ell i a tothom se li van acabar les ganes de riure unes setmanes després.
I aquí la teniu ara, un puntet petit enmig del mar, la dona a punt de tenir una llarga conversa amb una rata, amb una de sola s’hi pot parlar.
—Com hi has anat a parar en aquesta barca meva? Què hi feies, tan soleta? —Agafa la bestiola amb les dues mans i se l’acosta a la cara, parlant-li molt a poc a poc, com si així hagués d’entendre-la—. Vols que t’expliqui com es va morir tothom, bonica? T’ho explicaré tot —diu—. Jo em dic Elisa Neri. Tinc quaranta anys i de moment puc dir-te que, a part de mi, és possible, molt possible, que ja no quedi ningú sobre la faç de la Terra.
Primera edició: març del 2022
© 2022, Mar Bosch Oliveras, pel text
© 2022, Univers, per aquesta edició
