Redacció
L’estranya desaparició d’Esme Lennox, de Maggie O’Farrell (Irlanda del Nord, 1972), publicada per L'Altra Editorial en la traducció de Josep Alemany, és un relat gòtic i apassionant sobre secrets familiars, vides entrellaçades i oportunitats perdudes. Us n'oferim l'inici.
Foto: Catorze
Comencem amb dues noies en un ball.
Són en un cantó de la sala. L’una, asseguda en una cadira, obre i tanca un carnet de ball amb dits enguantats. L’altra, dreta al seu costat, contempla el desplegament del ball: els moviments circulars de les parelles, les mans agafades, el tamborineig de les sabates, les giragonses de les faldilles, els desnivells del terra. És l’última hora de l’any i les finestres darrere seu han quedat enfosquides per la nit. La noia asseguda va vestida amb una cosa pàl·lida, l’Esme no recorda què, i l’altra porta un vestit vermell fosc que no li escau. Ha perdut els guants. Comença aquí.
O potser no. Potser comença més enrere, abans de la festa, abans de posar-se els vestits nous, abans d’encendre les espelmes, abans d’escampar sorra pels taulons del terra, abans d’estrenar l’any que ara acaba. Qui sap. Sigui com sigui el començament, el final és el mateix: una reixa que recobreix una finestra amb quadrats de la mida de dues ungles del dit gros.
Si l’Esme s’esforça a mirar a la llunyania –és a dir, al que hi ha més enllà de la reixa metàl·lica–, resulta que, al cap de poc, al mecanisme d’enfocament dels ulls li passa alguna cosa. Els quadrats de la reixa es tornen borrosos i, si es concentra prou estona, desapareixen. Sempre hi ha un moment, abans que el seu cos es readapti i ajusti els ulls a la mera realitat del món, en què només existeixen ella i els arbres, la carretera, el més-enllà. I res entremig.
Els quadrats de la part de baix estan despintats i s’hi poden veure diferents capes de colors, com els anells dels arbres. Com que l’Esme és més alta que la majoria de les seves companyes, arriba a la part on la pintura es manté intacta i gruixuda com el quitrà.
Darrere de l’Esme, una dona prepara el te per al seu marit mort. ¿És mort o ha fugit? L’Esme no se’n recorda. Una altra dona busca aigua per regar flors que es van pansir fa temps en un poble vora el mar no gaire lluny d’allà. El que perdura són les tasques insignificants: rentar roba, cuinar, parar taula, netejar. Mai res de majestuós o transcendent, tan sols els petits rituals que mantenen unides les costures de la vida humana. A la noia obsedida amb els cigarrets ja l’han avisada dues vegades i tothom creu que no trigaran a cridar-li l’atenció un altre cop. I l’Esme pensa per dins: ¿quan va començar, allà, aquí, al ball, a l’Índia, abans?
Aquests dies no parla amb ningú. Es vol concentrar, no li agrada enfangar les coses amb la xerrameca. Té un zoòtrop dins el cap i no li agrada que la distreguin quan s’atura.
El zoòtrop gira, zum-zum, i s’atura.
A l’Índia, doncs. Al jardí. Ella té uns quatre anys, dreta a l’escala del darrere.
Les mimoses tremolen damunt seu i ruixen la gespa amb pols groga. Si hi passés caminant, hi deixaria un rastre. Vol alguna cosa. Vol alguna cosa però no sap què. És com una picor que no aconsegueix gratar-se. ¿Una beguda? ¿La seva ayah? ¿Un tall de mango? Es frega una picada d’insecte al braç i toca la pols groga amb els peus nus. Sent, en algun lloc llunyà, la corda de saltar de la seva germana que pica a terra i els ràpids bots dels peus.
Corda, peus, corda, peus, corda, peus.
Gira el cap i escolta els altres sorolls. El brrr-cloc-brrr d’un ocell a les branques d’una mimosa, els cops d’aixada contra el terra del jardí –crac, crac– i, en algun lloc, la veu de la mare. No entén les paraules, però sap que és la veu de la mare.
L’Esme acaba de baixar l’escala d’un salt i els dos peus aterren junts. Passa corrent pel costat del bungalou. Prop de l’estany amb lliris, la mare està inclinada sobre la taula del jardí. Aboca te en una tassa, el pare jeu en una hamaca al seu costat. Les vores de la seva roba blanca brillen enmig de la calor. L’Esme acluca els ulls fins que els pares es tornen dues formes borroses: la mare un triangle i el pare una línia.
L’Esme compta mentre camina per la gespa i fa un saltet cada deu passes.
–Ah! –La mare alça els ulls–. ¿Que no feies la migdiada?
–M’he despertat.
L’Esme s’aguanta amb una cama, com els ocells que venen de nit a l’estany.
–¿On és l’ayah? ¿On és la Jamila?
–No ho sé. ¿Puc beure una mica de te?
La mare dubta, desplega un tovalló sobre els genolls.
–Reina, no crec que...
–Dona-n’hi, si en vol –diu el pare sense obrir els ulls.
La mare aboca te en un platet i l’hi atansa. L’Esme s’ajup sota el braç estirat i s’enfila a la seva falda. Nota el frec de cordons, l’escalfor d’un cos sota el cotó blanc.
–Tu ets un triangle i el pare una línia.
La mare es belluga a la cadira.
–Perdona, però no t’entenc.
–He dit que ets un triangle...
–Hummm. –Les mans de la mare subjecten els braços de l’Esme–. Avui fa molta calor, no ens podem abraçar. –L’Esme és dipositada sobre l’herba–. ¿Per què no busques la teva germana? Ves a veure què fa.
–Salta a corda.
–¿I per què no jugues amb ella?
–No. –L’Esme estira els braços i toca la glaça d’un pastís–. Ella és massa...
–Esme! –exclama la mare, apartant-li la mà de la taula–. Una senyoreta espera que n’hi ofereixin.
–Només volia saber quin tacte tenia.
–Sisplau, Esme, no toquis res.
La mare s’aclofa a la cadira i tanca els ulls.
L'estranya desaparició d'Esme Lennox
Títol original: The vanishing act of Esme Lennox.
© Maggie O’Farrell, 2006.
Primera edició en català: La Campana, maig del 2009.
Primera edició a L’Altra Editorial: juny del 2020.
© de la traducció: Josep Alemany, 2009.
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
