L'home que es va enamorar de la lluna

L’home que es va enamorar de la lluna és un western modern, una novel·la transgressora plena de vida, d’èpica i d’imaginació. El narrador és en Duivichi-un-Dua —o Fora-al-Cobert o, simplement, Cobert—, un jove mestís i bisexual que es guanya la vida prostituint-se a l’hotel que l’ha vist créixer, a finals del segle XIX, en un petit poble d’Idaho. L’Ida Richilieu, una dona forta, tossuda i excèntrica, és la mestressa i propietària d’aquesta casa de putes pintada d’un rosa escandalós, i també és l’alcaldessa del poble: quan la mare índia d’en Cobert va ser assassinada, el va agafar sota la seva tutela. Ella, la preciosa prostituta Alma Hatch i el filosòfic cowboy descerebrat d’ulls verds Dellwood Barker conformen la peculiar família d’en Cobert. Per sobre —o per sota— de la lletjor, la crueltat i la violència de la frontera, a l’ànima de la novel·la hi bateguen l’amor i l’acceptació que uneixen aquesta família singular.

Tom Spanbauer (Idaho, 1946), pioner de la literatura LGTBI als Estats Units, explora tabús culturals perennes com la sexualitat, la segregació racial, la crítica al fanatisme religiós i a les estructures patriarcals. Va conquerir la fama internacional amb L’home que es va enamorar de la lluna, un cant a la natura i a la vida, un relat evocador que celebra la sexualitat en totes les seves manifestacions. Una novel·la valenta, que explora la violència i proposa una reflexió sobre la raça, la identitat i la pertinença, és a dir sobre els llaços que les persones estableixen amb elles mateixes i amb els altres. Les Altres Herbes l'ha publicat en català amb traducció de Joana Castells Savall.

Si tu ets el diable, jo no soc qui explica aquesta història. No soc Fora-al-Cobert. Aquest és el nom que ella em va posar sense saber-ho. Ella és Ida Richilieu, i més endavant, després de l’accident al Pas del Diable, li dirien Ida Cama-de-Fusta.

Eh-Tu i Vine-Aquí-Nano també em pensava que eren els meus noms. Fins als deu anys o així, em pensava que aquestes paraules tybo es referien a mi. Tybo és ‘home blanc’ en la meva llengua. La meva llengua són les poques paraules que encara en recordo.

La meva mare era bannock i treballava per a l’Ida, netejant i cada vegada que un home volia tastar una índia. Així és com vaig néixer jo, o això em pensava. La meva mare em va posar el nom de Duivichi-un-Dua, que vol dir alguna cosa, vol dir que jo era algú que mereixia un nom com aquest, i no Fora-al-Cobert.

Vaig trigar molt a saber què significa el meu nom indi. En part perquè el meu nom no és bannock sinó shoshoni, per això cap dels bannocks als qui ho vaig preguntar m’ho van saber dir mai. Sempre havia pensat que la meva mare era bannock. Devia ser shoshoni. Si no, per què m’havia de posar un nom shoshoni?

La meva mare va morir quan jo tenia deu o onze anys. La va matar un home que es deia Billy Blizzard. Una de les coses que recordo d’ella és que em va posar un nom i que jo mai havia de respondre quan em cridaven perquè podia ser el diable qui em demanava. Si algú em cridava pel nom, sempre havia de dir que no era jo. Una altra cosa que recordo de la meva mare em ve just abans d’anar a dormir i llavors ella és només una olor i un sentiment que no sé descriure amb paraules.

Quan la meva mare va morir, vaig ocupar el seu lloc a Ca l’Ida, netejant i fent feines esporàdiques. Algunes nits, fora al cobert, quan la lluna era massa brillant i les coses, massa quietes, quan tot el que podia sentir era com em bategava el cor i la meva respiració entretallada, pujava de puntetes les escales del darrere de Ca l’Ida, fins al segon pis, i l’espiava per la finestra. L’Ida Richilieu estava asseguda a la seva habitació, en el seu cercle de llum, i el quinqué donava un to rosat a l’estança. Si era hivern, l’Ida estaria embolicada amb una manta. Si era estiu, aniria gairebé despullada. Hivern i estiu, però, sempre trobaríeu l’Ida en el seu cercle de llum ben entrada la nit, amb la feina feta, escrivint als seus diaris sobre la vida i sobre el càrrec d’alcaldessa.

Veure l’Ida en el seu cercle de llum, amb el tinter i la ploma, traçant paraules sobre el paper, explicant històries humanes, sempre et feia sentir bé. Et feia sentir que hi havia secrets que necessitaves saber, o simplement històries que havies de conèixer. Aturava el martelleig espantós que tenies a dins.

Una vegada gairebé em moro congelat. Em vaig adormir dret allà fora, espiant l’Ida per la finestra. Ho suposo, que em vaig adormir, perquè no m’enrecordo. De sobte ja no tenia fred, no estava espiant per la finestra, estava dins del cercle de llum de l’Ida, el color rosat sobre la pell, ajagut al seu llit de plomes.

Em vaig quedar al seu llit de plomes. Despert a estones, i l’Ida a la taula escrivint dins del seu cercle de llum. Adormit a estones, sense saber on era, en aquell altre lloc on anem quan anem a dormir.

Quan per fi vaig tornar d’aquell altre lloc, quan em va haver passat la febre, a vegades l’Ida em deixava dormir a la seva habitació glamurosa, al seu llit de plomes. Em va prohibir que ho digués a ningú i no ho vaig fer mai. Amb l’Ida les coses anaven així, si et feia prometre-li res, ho havies de complir. Però, això sí, abans m’havia de rentar ben net.

Una nit, estava dormint amb l’Ida i la vaig despertar amb allò. L’Ida sempre deia que no podia dormir si a l’habitació hi havia algú que la tenia dura.

Després de la nit que l’Ida no va poder dormir, i després que va veure la meva polla dura —bé, i coneixent la resta de la meva història—, encara que jo no passés de dotze anys, l’Ida va pensar que la feina m’agradaria. Així que vaig acabar assumint la resta de les tasques de la meva mare; o sigui, cada vegada que un home volia tastar un mestís.

Bardaix és la paraula índia per dir-ho. El primer cop que vaig sentir la paraula bardaix va ser quan vaig conèixer en Dellwood Barker. Ell me la va dir i em va explicar la història del bardaix conegut com «la Dona Boja», em va explicar com la Dona Boja va curar en Dellwood Barker, i després li va ensenyar a follar.

No sé si bardaix és una paraula bannock o shoshoni o simplement índia. He sentit que també es diu així en francès, però jo no sé parlar francès, o sigui que no soc qui per dir-ho.

L’important és que aquesta és la paraula: bardaix.

—B-A-R-D-A-I-X —va lletrejar en Dellwood Barker— vol dir home sant que folla amb altres homes.

Les úniques paraules tybo que conec per fora al cobert, per dir com soc, per follar amb altres homes, són paraules que ara ja no faig servir. Però abans sí que les deia. Creia que només eren més noms per explicar qui era jo.

Però en Dellwood Barker ho va canviar tot. Va tornar a la meva vida després de dos anys de no ser-hi i ho va canviar tot: com em deia a mi mateix i qui em pensava que era. Va trucar a la porta del cobert. Va entrar. I allà el teníeu, en Dellwood Barker, l’home que jo creia que era el meu pare. Tot era diferent. Jo era diferent. Jo era algú que s’havia enamorat.

Me’n vaig enamorar fort i de pressa, a l’instant i per sempre.

Per sempre era una de les expressions de l’Ida. De les primeres paraules que em va ensenyar.

—P-E-R S-E-M-P-R-E —va lletrejar l’Ida—. Vol dir fins al final —em va explicar.

Jo no m’havia imaginat mai que m’enamoraria de ningú, i encara menys d’un home blanc, i encara menys del meu pare, i encara menys per sempre.

En Dellwood em va dir que ell també estava enamorat. Però no era de mi, de qui estava enamorat. Tampoc de l’Alma Hatch, la preciosa dona ocell de mugrons rosats que feia olor d’aigua de roses i que va aparèixer un dia, del no-res, a Ca l’Ida i davant de tots els homes del bar va pagar trinco-trinco per una tarda amb el mestís de l’Ida, fora al cobert, va pagar trinco-trinco per fotre un clau amb mi, em va follar i després em va engegar, sense més ni més.

Però no érem cap de nosaltres. Ni l’Ida Richilieu, ni l’Alma Hatch, ni jo.

Sabeu? En Dellwood Barker era l’home que es va enamorar de la lluna.

A Excellent, Idaho, és on va passar tot; més ben dit, a Excellent, a Gold Bar i entremig. Són dos pobles de per aquí, al nord de la serra de les Sawtooths. Excellent és a la vall on el riu Payette es bifurca més al nord, i Gold Bar queda a un dia a cavall d’Excellent, amb bon temps i creuant el Pas del Diable, que és tan amunt que no hi creix ni un arbre i encara hi ha neu al bell mig de l’estiu.

Tant Excellent com Gold Bar es deien d’una altra manera en temps de vaques magres, abans de la febre de l’or del 63 a Excellent i del 72 a Gold Bar. Excellent tenia un nom indi que no recordo i que volia dir Benaurada-Aigua-Calenta-Que-Surt-De-La-Terra. Gold Bar es deia Rock Creek, ras i curt. Els van canviar el nom durant la febre de l’or. I no només el nom. Gairebé tot va canviar. Els tybos van envair les muntanyes, arrossegant-se, excavant, dinamitant la roca, emborratxant-se, disparant-se els uns als altres, i fent-se rics. Això va durar un temps, després, trobar or va resultar cada cop més difícil i finalment, impossible. Al cap de deu anys de la primera febre de l’or, entre Excellent i Gold Bar no hi quedaven més de cent persones. Això és el que l’Ida em va explicar, i bé havia de saber-ho, perquè va ser l’alcaldessa d’Excellent una bona temporada, abans que arribessin els mormons, a l’època que la gent de per aquí anomena la Segona Onada, entre el 1882 i el 1902.

L’Ida, a més de fer de puta i d’alcaldessa, també era la historiadora del poble i ho anotava tot, tot el que havia sentit a dir o el que havia viscut en carn pròpia sobre aquest lloc ho escrivia als seus diaris. Abans de morir, em va demanar que els cremés. Però no ho vaig fer. No li vam fer cas, jo i en Doc Heyburn, i vam conservar els diaris. I ara tothom sap del cert què va passar, tothom coneix els fets i no només les xafarderies, que és el que la gent de per aquí sap fer millor.

—La gent és així —solia dir l’Ida—. Només saben xerrar. No s’hi pot fer res. Xerren i de seguida tens una història, i què seríem els humans sense una història?

Com moltes coses que l’Ida solia dir, la frase dels humans i les històries em va fer pensar, i com en la majoria de coses que deia, l’Ida tenia raó. La gent és així, siguin tybos o indis.

L’única diferència entre les històries dels tybos i les que expliquem nosaltres és de què parlen.
Amb nosaltres vull dir els indis, però jo només ho soc en part.

La part que a mi m’agradava anomenar el jo que no soc jo.

Els indis parlen de com és el món. Les seves històries tracten de com el llop es va arribar a dir llop. De com els mosquits es van convertir en aquests bitxos minúsculs i antipàtics. De com als ants els va créixer el banyam, de què diuen els ossos a les abelles quan volen mel, de la cançó que els rius canten als arbres i de com els arbres els responen.

Els indis parlen de la muntanya a l’ombra de la qual s’alça Excellent, Idaho, darrere de la qual surt el sol del matí i que és la que ens fa ser com som. Les històries dels indis diuen que la muntanya ens ha empès aquí, ens hi ha atrapat. Podem pensar que som aquí per això o allò altre, podem creure que el que fem és el que estem fent ara mateix, però en realitat tot el que fem és deixar-nos atrapar per l’esperit de la muntanya. El seu nom tybo és Cap Indi, i el seu nom indi no es pot pronunciar en veu alta.

Però com que no soc jo qui explica aquesta història, us ho diré.

No sé com es diu en llengua índia, però això és el que significa: No-Ben-Bé-Una-Muntanya. També significa ‘per sempre’, però no em pregunteu per què.

Els tybos parlen d’or, de diners, de dòlars i més dòlars. Però encara que facin servir aquestes paraules, en realitat no és això el que volen dir. En Dellwood Barker m’ho va explicar fa anys: els tybos sempre parlen de com seran un dia, en el futur, parlen de si mateixos com si encara no haguessin començat a viure.

—A gairebé tots, amb comptades excepcions —deia sempre en Dellwood Barker—, els espanta ser com són ara mateix.

L’Ida Richilieu també era tybo, però no parlava tybo. Feia servir paraules tybo però el que deia no era tybo. I l’Alma Hatch, també, i en Dellwood Barker, ja ho he dit: tres tybos que no eren tybos.

L’Ida Richilieu parlava de les Sawtooth i del Cap Indi en especial. Parlava d’aquesta vall a tocar del riu, i del Pas del Diable, i d’Excellent i Gold Bar. Parlava de negocis. De whisky i d’opi i d’herba i de follar. Parlava de ser net, complir les promeses i anar fent. L’Ida parlava de les polles grans i de les petites. Parlava de la polla d’en Dellwood Barker. De la meva polla.
A l’Ida li encantava parlar de polles. No hi havia res de què li agradés tant parlar com de polles, a part dels mormons, i sobretot al final.

L’Ida parlava de l’Alma Hatch, d’en Dellwood Barker i de mi. Del que més estimava, però, no en deia mai res. I això era la seva ploma i el seu tinter, els seus diaris relligats amb pell, amb pàgines de vores daurades, que guardava amb clau a l’escriptori de fusta, i la llum que l’encerclava de nit mentre escrivia.

L’Alma Hatch parlava d’amor. Parlava de cors que eren plens d’amor. Parlava de les fonts termals i de whisky i d’opi i d’herba i de follar. L’Alma parlava d’ocells i d’espiadimonis i de tot el que tingués ales. Parlava de l’Ida, d’en Dellwood i de mi. Parlava dels seus cabells. També imitava els sons estranys d’alguns animals i alguns ocells, i no només quan follava. No sabies mai quan aquesta dona arrencaria a xisclar.

En Dellwood Barker parlava de whisky i d’opi i d’herba i de follar. Parlava de mi i de l’Ida i de l’Alma. Parlava dels bardaixos. Deia que el que fa la majoria de gent és explicar-se a si mateixos la història de qui són. Parlava del seu cavall, l’Abraham Lincoln, i del seu gos, Metàfora. Però normalment en Dellwood Barker parlava de la lluna.

Els hauríeu de demanar a ells de què parlava jo, però ara ja és massa tard. I jo gairebé no parlava, crec, menys quan bevíem o fumàvem opi. En Dellwood en deia pols d’estrella, i tots vam començar a dir a l’opi pols d’estrella. I quan jo bevia i fumava pols d’estrella, em conten que arrencava a xerrar pels descosits però no se m’entenia ni una paraula. Quan em posava així, em deien Fora-de-Si o Fora-de-Mida en comptes de Fora-al-Cobert.

La resta de gent de la vall, fins i tot la gent de Gold Bar, els tybos, quan no parlaven de com serien en el futur, parlaven de l’Ida Richilieu, de l’Alma Hatch, d’en Dellwood Barker i de mi. Però no només explicaven històries, no. S’inventaven llegendes.

Fins i tot jo les havia sentit. Històries que parlaven de mi, vull dir, llegendes.

Una que vaig sentir deia que jo era tan bo com qualsevol dona complaent els homes fora al cobert, però us puc assegurar que és una punyetera mentida. No hi ha cap dona que pugui fer el que jo feia allà fora, i qui us digui el contrari és un mormó.

Una altra llegenda diu que algunes nits, quan la lluna és al seu lloc, les cames de l’Ida Richilieu volten per aquí buscant la resta del seu cos. La resta del seu cos que canta la seva cançó preferida: «Come take a trip in my airship and we’ll visit the man in the moon».¹

També n’hi ha una sobre l’església mormona, la nova, de maons: ningú vol posar-hi els peus perquè està embruixada.

La llegenda d’en Billy Blizzard: que no morirà mai.

Dels bessons de l’Ida: com són meitat l’Ida, meitat una altra cosa.

Una altra llegenda que vaig sentir deia que l’Alma Hatch era la dona més bonica i amb el cabell més bonic del món. Era tan bonica que quan es va morir congelada al Pas del Diable aquella nit, els voltors no es van atrevir a picotejar-li els ulls. Els tenia congelats i oberts de bat a bat, i eren tan bonics que cap ocell no s’hi acostava, perquè el que li veien als ulls s’assemblava a volar.

I encara n’hi ha una altra sobre els xiscles d’animals i d’ocells que feia l’Alma de nit. Fins i tot jo els havia sentit. Eren el so més trist del món.

També vaig sentir a dir que en Dellwood Barker era el més boig dels cowboys, un cap calent, un encantat, un immadur, un guillat, un temerari, un borratxo llunàtic.

I us ho podeu creure, si voleu. Com en la majoria d’històries que s’expliquen per aquí, hi ha una part de veritat. Jo ja us he dit què significava en Dellwood Barker per a mi. I a més, penso que era l’home més bo que he conegut mai, indi o tybo.

Com solia dir l’Ida sobre totes aquestes històries que circulaven: «Has de tenir en compte la font», deia, «la història d’un boig explicada per bojos t’ha de fer dubtar».

I també hi ha la llegenda d’en William B. Merrillee, un dels dotze apòstols de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, que va tenir la visió que la seva gent s’havia de mudar a Excellent, Idaho, i explotar una mina d’or.

Ca l’Ida en flames i tothom que hi va morir.

La temporada de caça dels germans Wisdom.

El bisbe mormó tybo i el xèrif tybo que van ser trobats penjats poc després que es cremés Ca l’Ida, travessats per una baioneta d’orella a orella.

Una altra llegenda diu que algunes nits se’ns pot sentir riure a tots. Cargolar-nos de riure, com solíem fer, perquè érem una família. Fins i tot jo ho he sentit, i no falla, sempre acabo partint-me de riure. A vegades penso que el que tothom sent quan diuen que ens senten riure és a mi.

I també hi ha la llegenda sobre aquella nit. La nit que era dia de paga a Gold Bar i nosaltres encara érem a Excellent. Quan vam apostar qui seria capaç de passar-s’ho millor, si els homes o les dones. Vam beure molt. No vam parar de fumar. Vam riure fort. L’Alma Hatch va començar a fer xiscles d’àguila. L’Ida va ballar sobre la barra, o el que n’havia quedat després de l’incendi, amb les seves dues cames encara, vestida de blanc enmig de tot aquell negre. En Dellwood Barker va enganxar la mula al revés. Enganxar la mula al revés vol dir mort.

El núvol estrany sobre el Pas del Diable aquella nit, i com va nevar amb ganes dins d’aquell núvol.

Qui va guanyar l’aposta.

Suposo que la va guanyar l’Ida. Ella només va perdre les cames. L’Alma Hatch va perdre la vida. En Dellwood Barker va perdre el cap.

I jo, a l’últim, els vaig perdre a tots.

Tot el que en queda és aquesta història, i jo que explico aquesta història.

No va ser fins que els vaig perdre a tots que no vaig sentir la història que sempre m’havia calgut sentir i vaig descobrir que les coses no eren com jo em pensava que eren, o sigui: que el que jo feia no era el que em pensava que feia, i jo, al capdavall, qui jo creia que era, no era per res del món qui era en realitat.

No va ser fins que no els vaig perdre a tots que les coses tal com eren o tal com no eren van deixar de tenir importància. Com solia dir l’Ida, «les millors històries són les històries reals», i la realitat, diguin el que diguin, és que nosaltres sempre vam ser una família, millor que cap família mormona, en Dellwood Barker, l’Ida Richilieu, l’Alma Hatch, i jo.

Una família.

¹ «Puja a la meva aeronau i anem a veure l’home a la lluna.» (N. de la T.)

L'home que es va enamorar de la lluna

© Tom Spanbauer, 1991.
© de la traducció: Joana Castells Savall.
© d'aquesta edició: Editorial Males Herbes S:C.P

Pots comprar L'home que es va enamorar de la lluna a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.