La germana gran

 
És jove, no arriba als trenta, no gaire alta i té un cos fibrat, de pell bruna i proporcions que cap matemàtic grec no va poder explicar en un teorema; duu els cabells —d’un negre inqüestionable— curts, una samarreta de tirants blanca que deixa a la vista les tires d’un sostenidor blau fosc al damunt d’unes espatlles bronzejades, i uns texans gastats, mig foradats i prou arrapats per marcar un cul que atrau a l’acte les mirades dels quatre gats que hi ha al bar.
 
L’acompanya un individu petit i llefiscós que he vist altres vegades pel bar i que sembla feliç només de poder existir al seu costat. El llimac travessa el local, amb la noia al darrere —de vegades és ben cert allò que els camins del Senyor són inescrutables—, i s’adreça directament cap a la barra, on en Claudi neteja un got amb tota la parsimònia de què és capaç; en el cas d’en Claudi, més de la meitat de les reserves planetàries de parsimònia. El bar ocupa un espai més aviat escàs als baixos d’un edifici de tres plantes al barri de Gràcia: és un local vell, que fa més d’un segle que va obrir i on no s’han fet gaires reformes des que es va inaugurar. Hi ha només sis taules de marbre blanc i potes negres, de ferro colat, que reposen damunt d’un terra de rajoles quadrades, d’un pam per un pam, que han perdut qualsevol rastre dels colors que devien haver tingut en altres temps. Jo estic esmorzant a la que és al costat de la màquina de tabac, a tocar dels finestrals que donen al carrer.
 
És dimecres al matí i els quatre gats del bar —tots homes, parroquians habituals— estan embrancats en una discussió estèril sobre si diumenge Messi ha de jugar de fals nou o més escorat cap a la banda. Una manera com qualsevol altra de perdre el temps, perquè és clar que jugarà de fals nou. Cap d’ells no seria capaç de recordar la data de l’aniversari de la seva dona ni que els matessin, però tots se saben de memòria els gols que li falten a Messi per batre el rècord de Zarra. Al fons del local hi ha una barra de fusta, amb la part superior també de marbre. Al darrere hi ha en Claudi, equipat amb l’uniforme oficial de bàrman, camisa blanca desbotonada i uns pantalons que van ser negres, que continua enllustrant a consciència el got. 
 
Un cop arriba a la barra, el tipus llefiscós mira d’iniciar una conversa impossible a tres bandes entre en Claudi, la morena —pel que sembla, és estrangera...— i ell mateix, que s’ha reservat el paper d’intèrpret. El seu anglès, però, és tan dolent que no l’entén ningú: ni en Claudi, que ha apartat els ulls del got i l’observa sense badar boca amb molt menys interès del que dedicava al got fa un instant, ni tampoc la mossa, que s’ho mira tot com si no entengués res de res, fins al punt que, adreçant-se a l’intèrpret, li engega:
 
—What the hell are you talking about? —No cal saber gaire anglès per entendre que la carrera d’intèrpret del llimac té els dies comptats. El pobre home sembla desolat.
 
—Collons, una altra guiri. —La veu enrogallada d’en Claudi, marinada durant anys en litres i litres de vi, tot i que jo no l’he vist mai prendre ni una sola copa, interromp bruscament l’escena—. Periodista! —diu mirant-me sense embuts—. Deixa de mirar el cul a la mossa i vine cap aquí, aviam si tu, que en saps de lletres, entens què collons diu. —I torna a dedicar tota l’atenció al got.
 
Els quatre gats han aixecat automàticament els ulls de la premsa esportiva per repassar el cul de la noia. Res, tot just un parell de segons, per tornar, després de fer un lleuger gest d’aprovació, a endinsar-se en l’apassionant anàlisi de les diferents possibilitats que ofereix l’alineació del Barça per al partit contra el Bilbao.
 
Recollint l’amable suggeriment d’en Claudi, deixo l’entrepà de fuet i la cervesa sobre la taula i m’atanso a la barra, on la noia mira, sense èxit, de fer entendre al seu amic llefiscós que no cal que l’ajudi més. Tirant del meu anglès precari i mig rovellat, resultat d’unes quantes, no gaires, hores d’estudi a l’escola pública, i unes quantes més dedicades a escoltar cançons i mirar pel·lícules en versió original, deixo anar:
 
—Hello, I speak a little English...
 
No em devia esperar, perquè fa un bot i es gira de cop. I així em trobo davant d’aquells ulls. No havia vist mai dos ulls com aquells, almenys no els havia vist mai mirant els meus tan de prop. Són foscos, molt foscos, tan foscos com deuen ser els forats negres de l’espai sideral; en aquell moment entenc com deuen funcionar aquests forats, com és que no deixen escapar res, ni tan sols la llum, i tinc la sensació que, si no faig alguna cosa, tampoc em deixaran escapar a mi.
 
—Em dic Mateu, puc ajudar-te? —aconsegueixo dir, oblidant-me completament de traduir-ho.
 
—En anglès, mestre, en anglès, que fins aquí ja hi arribava jo —amolla en Claudi, parlant amb el seu estimat got—. I respira, collons, que encara t’ofegaràs... —afegeix, lluint diplomàcia i la seva paraula preferida.
 
—Potser sí que pots ajudar-me —respon ella, en un català prou clar, amb un pronunciat accent estranger.
 
—Collons, si parla cristià! Potser sí que se’n fotia de mi, la mossa —fa en Claudi, oblidant el got per un instant.
 
Afortunadament, ella ignora el comentari i em diu:
 
—Què et sembla si anem cap a la taula on t’estaves i en parlem?
 
Cap a la taula on t’estaves. Així que, en entrar, ja m’ha vist. És prou observadora.
 
Respiro i fem tots dos cap a la taula, sota la mirada desconsolada del llimac, que demostra una sorprenent capacitat per sobreposar-se ràpidament a les adversitats i es gira cap a la barra per demanar una copa d’anís. Abans que arribem a la taula, ja se l’ha ventilat. Mentre demana la segona, li faig un senyal amb el cap a la noia perquè s’assegui a la cadira de l’altra banda, i de lluny sento en Claudi tornant a posar l’ampolla d’anís al prestatge i remugant alguna cosa sobre les mosses dels collons que no li fan gasto al bar.
 
Ella agafa la cadira i l’acosta a la taula on encara reposen les restes del meu esmorzar. Es mou amb cautela, com un felí en guàrdia, amb el cos en tensió, preparada per si en qualsevol moment ha de fugir. O atacar.
 
La convido a seure davant del meu entrepà de fuet, i em presento:
 
—Em dic Mateu —li dic mentre sec a la meva cadira—, però tothom em diu Mat.
 
Ella seu, però no diu res. Es despenja la bossa, la deixa a la cadira buida del costat i queda callada, fitant-me com si pretengués veure-hi dins meu. És clar que no sap què fer; sembla incòmoda i, malgrat tot, segueix allà al davant, mirant-me, però sense perdre detall del que passa al voltant.
 
Aprofito per mirar-me-la jo també: els cabells negres, la pell morena, la cara rodona i les faccions suaus, de nina, llevat dels llavis molsuts i d’aquells ulls tan foscos que semblen haver vist coses que cap nina no ha vist mai. El seu cos tampoc és de nina.

Com que no bada boca, continuo:
 
—Pel poc que he pogut entendre d’aquella mena d’intèrpret amic teu —li dic assenyalant el llimac que segueix instal·lat a la barra—, et dius Kate, oi? 
 
Una espurna il·lumina fugaçment aquell esguard fosc. Fa un senyal vagament afirmatiu amb el cap.
 
—Veig que estaves al cas —diu—. El bàrman tenia raó.
 
Si no ho recordo malament, en Claudi ha dit que en sé de lletres i també que deixés de mirar-li el cul. No sé a quina de les dues coses es refereix, però, per si de cas, canvio de tema:
 
—Per ser estrangera, parles un català fantàstic. No és gens habitual, això.
 
—La meva àvia era catalana —m’explica, amb l’accent tan curiós que té—. La seva família va fugir cap a Mèxic al final de la vostra guerra. D’allà va passar als Estats Units, on va conèixer el meu avi. Sempre va seguir parlant el seu idioma amb la filla: ma mare és de Califòrnia, però parla un català perfecte.
 
—El teu no està gens malament, creu-me. Tinc companys de feina que el parlen pitjor —faig, tot mirant de guanyar punts.
 
—El bàrman t’ha dit periodista. Ho ets de debò?

Sí que s’hi fixa, sí. No se li escapa res.


—Sí, faig el que puc —responc. Obvio el fet que duc uns quants mesos a l’atur, com vuit-cents mil catalans més. Tampoc cal explicar-s’ho tot a la primera cita.
 
Silenci una altra vegada. I l’esguard que, a poc a poc, sembla més calmat, menys amenaçador.
 
—Vols prendre res? —li dic.

—Un cafè m’aniria bé. No he menjat res des que m’he llevat, amb tot l’enrenou...
 
Sense aixecar-me de la cadira, demano dos cafès a en Claudi impostant una mica la veu, com algú acostumat a donar ordres i a ser obeït. En Claudi ni em mira ni em contesta, però de cua d’ull veig que almenys s’acosta cap a la cafetera —que podria ocupar un lloc destacat en qualsevol museu arqueològic— i comença a preparar els cafès. El moviment del bàrman sembla que desperta l’aspirant d’intèrpret de la seva letargia, i ho aprofita per demanar una altra copa d’anís 
 
—Deies que has tingut enrenou aquest matí... —Mossego l’esquer.
 
El parell d’ulls negres m’escruten. Sembla que decideixen si val la pena continuar, compartir el seu temps amb aquest desconegut que s’ha ofert, qui sap amb quines intencions, a ajudar. Deixo passar els segons esperant —potser amb massa ganes— un veredicte favorable.
 
—M’han robat —diu finalment.
 
M’ho imaginava. És el nostre pa de cada dia, els guiris atreuen els pispes com la merda les mosques. I com que el nostre codi penal també és una bona merda, les mosques saben que sortiran de comissaria tan aviat com hi entrin.
 
—Merda de ciutat —em deixo dur pel meu inconscient escatològic—. Em sap greu, però Barcelona fa fàstic. El carrer és ple de lladres que busquen turistes despistats.
 
—No, no ha anat així —fa una pausa—. M’han robat al meu pis.
 
—T’han entrat a casa? Collons! I eres a dins?
 
—No... vull dir sí, però... —Uns nous segons de dubte, els forats negres espurnegen, deixen de fitar-me i miren cap a terra—: No estava sola.
 
Apareix en Claudi, deixa els dos cafès damunt de la taula amb un burleta: «Si volen res més, els senyors...», i marxa, rient per sota el nas de la seva pròpia ocurrència. Ella calla i espera que marxi. Un cop s’ha allunyat prou, continua.
 
—Vaig venir a Barcelona a passar uns dies de vacances i, de passada, conèixer la terra de l’àvia. La ciutat m’ha enganxat i vaig decidir llogar un apartament aquí a Gràcia, per estar-m’hi uns quants dies més. Ahir a la nit vaig sortir a sopar, vaig conèixer un home i vam acabar embolicant-nos.
 
Agafa el cafè i se’l pren d’un sol glop, sense tirar-hi sucre. Me la miro intentant trobar algun sentit a la inexplicable sort de l’intèrpret llefiscós.
 
—Amb aquell que ha entrat amb tu? —Ja se sap, allò dels camins del Senyor.
 
Deixa la tassa buida sobre la taula i em mira sense entendre res. Quan lliga caps, esbatana els ulls, es gira per mirar l’individu que segueix a la barra buidant copes d’anís i em torna a mirar amb una expressió d’absoluta in- credulitat. Caboteja, com si estigués decidint si sóc ingenu o idiota, i diu:
 
—No, home, no! Aquell és l’Agustí, el porter dels apartaments on m’estic. S’ha ofert per acompanyar-me fins aquí, res més. —I afegeix—: No és exactament el meu tipus. —Diria que els forats negres somriuen per primera vegada.
 
—Ah —faig, alleujat de descobrir que fins i tot la inescrutabilitat divina té un límit.
 
—El que em vaig endur a casa era més jove —diu mirant-me directament una altra vegada, desafiant, però amb un lleuger tel de roig a les galtes—. El vaig conèixer aquí, en aquest mateix bar, vam congeniar i em va convidar a sopar. I vam acabar al llit. Vam beure força i ja no sabia ben bé què feia. —No sona en absolut com si s’estigués justificant.
 
—Esclar... —faig jo, com si em passessin coses així cada setmana.
 
M’ignora i continua:
  
—Aquest matí, en llevar-me, he vist que ell ja havia tocat el dos. Res d’estrany, ja havíem fet tot el que havíem de fer —diu, com si haguessin quedat per jugar un partit de pàdel—. Però aleshores he trobat a faltar un penjoll. No m’agrada dur joies, però és un regal de l’àvia, una mena de relíquia familiar, i me l’estimo moltíssim. He de recuperar-lo sigui com sigui.
 
Un penjoll. No sé quants anys feia que no la sentia, aquesta paraula, també deu formar part del vocabulari heretat de l’àvia. 
 
—Potser hauries de començar per anar a la policia, no? —Li suggereixo, més per respectar els procediments que per convenciment.

—Ja ho he fet —respon a l’acte—. He anat fins a una comissaria dels Mossos d’Esquadra a presentar la denúncia, però diria que no m’han fet gaire cas. M’han atès, això sí, però he tingut la sensació que, un cop he sortit per la porta, la meva denúncia ha passat directament a la pila dels casos en què no val la pena perdre ni un minut.
  
No li falta raó: una turista americana que s’endú un paio a casa i que després troba a faltar una joia no crec que passi a ser cap prioritat policial. I menys ara, amb aquestes fotudes retallades que s’han traduït en baixades de sou i reduccions de plantilla a dojo. Que faltaven calers per quadrar els pressupostos? Cap problema, eliminem una dotzena de mestres, quatre o cinc metges, un parell de policies i tot arreglat. I ja podem seguir omplint les butxaques de polítics, financers, constructors i altres prohoms. Fins que, és clar, els calers s’han acabat; i ara, busca’ls. Total, que al final toca fer la mateixa feina però amb menys recursos, i el resultat és un servei cada cop pitjor. En aquestes condicions la denúncia de la Kate està condemnada a passar a la carpeta de temes pendents pels segles dels segles.
 
—Després de sortir de la comissaria m’ha quedat clar que l’hauré de trobar pel meu compte —continua ella, estroncant el meu esborrany de columna d’opinió de mil vuit-cents caràcters amb espais—. No puc tornar a casa sense el penjoll de l’àvia.
 
Fa rodar la tassa de cafè buida damunt del plateret i continua:
 
—En arribar als apartaments, tornant de la comissaria, m’he trobat l’Agustí i s’ha ofert per acompanyar-me i ajudar-me. No sap que parlo català... bé, no ho sabia fins ara. No l’acostumo a parlar, de vegades va molt bé que els altres pensin que no els entens. A la comissaria, per exemple, els dos mossos que m’han atès semblaven més interessats a especular sobre què devia passar ahir al llit que no en el robatori.
 
No els ho puc pas retreure. Amb tanta retallada pressupostària, alguna alegria han de tenir. La Kate continua, aliena a les meves reflexions:
 
—Per això sé que, si no el trobo jo, no hi ha res a fer. Però ja has vist que amb l’ajuda de l’Agustí no arribaré gaire lluny. —Fa una pausa, apunta i dispara—: Potser em podries ajudar tu?
 
M’ha agafat en fora de joc.
 
—Jo? Com vols que t’ajudi? —responc mentre miro de no imaginar-me què devia passar ahir al llit.
 
—No crec que sigui gaire complicat trobar aquest paio. Estic segura que ronda cada nit pels bars del barri, a veure què pot pescar. Però jo no conec la zona, necessito algú que la conegui bé i m’acompanyi. A més, ets periodista, no? Se suposa que sabeu fer preguntes i descobrir coses... —Definitivament, no li agrada perdre el temps.
 
Rumio. Massa optimista, penso. I si el trobéssim, què faríem? Li demanaríem amablement que ens tornés el que ha robat? Tot plegat no té ni cap ni peus. Però la miro i em torno a trobar amb aquells dos pous foscos, expectants. Potser és un senyal d’avís perquè me n’allunyi.
 
Però arriba tard.
—D’acord. No costa res provar-ho —em sento dir. —Moltes gràcies, Mat. —Els forats negres tornen a somriure.
 
Com els bons jugadors, m’he guardat la darrera carta per al final:
 
—A més, la meva exdona treballa als Mossos d’Esquadra. Si cal, li puc demanar que ens doni un cop de mà.
 
Però el trumfo no té l’efecte que m’esperava. Al contrari, la mirada de la Kate ja no somriu:
 
—Ah, molt bé... Però d’entrada no crec que valgui la pena que la molestis. Serà millor que abans provem de localitzar-lo nosaltres. 

 




La germana gran

© Jesús Lana
© La Magrana

Premi El lector de l'Odissea 2016

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.