Milan Kundera
L'escriptor txec Milan Kundera va néixer a Brno l'1 d'abril del 1929 i ha mort a París, als 94 anys, l'11 de juliol del 2023. El recordem llegint l'inici de La insuportable lleugeresa de l'ésser, publicada per Tusquets i traduïda per Xavier Lloveras. Italo Calvino en va dir: "Aquesta novel·la demostra que, a la vida, tot el que escollim per la seva lleugeresa no tarda a revelar el seu propi pes insuportable".
L'etern retorn és una idea misteriosa i, amb ella, Nietzsche va posar uns quants filòsofs en un embolic: ¡pensar que un dia tot es repetirà tal com ja ho hem viscut i que fins i tot aquesta repetició es tornarà a repetir indefinidament! ¿Què vol dir, aquest mite estrafolari?
El mite de l'etern retorn afirma, a través de la negació, que la vida que desapareix per sempre més, que ja no torna, és semblant a una ombra, no té pes, és morta d'entrada, i que encara que sigui atroç, bella, esplèndida, aquesta atrocitat, aquesta bellesa, aquesta esplendor no signifiquen res. No cal tenir-la en compte, igual que una guerra entre dos reialmes africans del segle XIV, que no va canviar res a la capa de la terra, encara que tres-cents mil negres hi van trobar la mort enmig de suplicis indescriptibles.
¿Canviarà res, en la guerra entre dos reialmes africans del segle XIV, que es repeteixi un nombre incalculable de vegades en l'etern retorn?
Sí: es convertirà en un bloc que es dreça i perdura, i la seva estupidesa no tindrà remissió.
Si la Revolució Francesa s'hagués de repetir eternament, la historiografia francesa estaria menys orgullosa de Robespierre. Però com que parla d'una cosa que no tornarà, els anys de sang ja només són paraules, teories, discussions, són més lleugers que un borrissol, no fan gens de por. Hi ha una diferència infinita entre un Robespierre que va aparèixer una sola vegada a la història i un Robespierre que torni eternament a tallar el cap dels francesos.
Diguem, doncs, que la idea de l'etern retorn estableix una perspectiva en què les coses ja no ens semblen tal com les coneixem: se'ns presenten sense la circumstància atenuant de la seva fugacitat. Aquesta circumstància atenuant és precisament la que ens impedeix pronunciar qualsevol veredicte. ¿Es pot condemnar el que és efímer? Els núvols taronges del ponent ho il·luminen tot amb l'encant de l'enyorança; fins i tot la guillotina.
No fa pas gaire em vaig sorprendre enmig d'una sensació increïble: fullejant un llibre sobre Hitler m'emocionava davant alguna de les seves fotos; em recordaven els temps de la meva infantesa; la vaig viure durant la guerra; uns quants membres de la meva família van trobar la mort en camps de concentració nazis; però, ¿què era la seva mort al costat d'aquella fotografia de Hitler que em recordava un temps passat de la meva vida, un temps que no tornarà?
Aquesta reconciliació amb Hitler traeix la profunda perversió moral inherent a un món fonamentat essencialment en la inexistència del retorn, perquè en aquest món tot hi és perdonat per endavant i tot, doncs, hi és cínicament permès.
2
Si cada segon de la nostra vida s'ha de repetir un nombre infinit de vegades, llavors estem clavats a l'eternitat com Jesucrist a la creu. És una idea escruixidora. En el món de l'etern retom, cada gest porta el pes d'una responsabilitat insuportable. Això és el que feia dir a Nietzsche que la idea de l'etern retorn és el fardell més feixuc (das schwerste Gewicht).
Si l'etern retorn és el fardell més feixuc, les nostres vides, sobre aquest teló de fons, poden aparèixer en tota la seva esplèndida lleugeresa. Però, ¿de debò la pesantor és escruixidora i la lleugeresa bonica?
El fardell més feixuc ens esfondra, ens fa plegar sota seu, ens aixafa contra terra. Però en la poesia amorosa de tots els segles la dona desitja rebre el fardell del cos mascle. El fardell més feixuc, doncs, és alhora la imatge de la realització vital més intensa. Com més feixuc és el fardell, més a prop de la terra està la nostra vida, i més real i bonica és.
En canvi, l'absència total de fardell fa que l'ésser humà es torni més lleuger que l'aire, que s'elevi, que s'allunyi de la terra, de l'ésser terrestre, que només sigui mig real i els seus moviments tan lliures com insignificants.
Llavors, ¿què hem de triar? ¿La pesantor o la lleugeresa? Nietzsche ens recorda que Parmènides es va fer aquesta pregunta al segle VI abans de Jesucrist. Segons ell, l'univers està dividit en parelles de contraris: llum-ombra, espès-fi, calent-fred, ésser-no ésser. Considerava que un dels pols de la contradicció és positiu (claror, escalfor, finor, ésser) i l'altre negatiu. Aquesta divisió en pols positiu i negatiu ens pot semblar d'una simplicitat pueril. Fora d'un cas, diu Nietzsche: ¿quin és el positiu, la pesantor o la lleugeresa?
Parmènides responia: allò lleuger és positiu, allò feixuc és negatiu. ¿Tenia raó o no en tenia? Vet aquí la qüestió. Només hi ha una sola cosa certa. La contradicció feixuc-lleuger és la més misteriosa i la més ambigua de totes les contradiccions.
3
Fa molts anys que penso en en Tomas. Però és a la llum d'aquestes reflexions que l'he vist clarament per primera vegada. L'he vist dret en una finestra del seu pis, els ulls clavats a l'altra banda del pati, al mur de l'edifici de davant, i sense saber què havia de fer.
Unes tres setmanes abans, havia conegut la Tereza en una petita ciutat de Bohèmia. Amb prou feines havien passat una hora plegats. Ella l'havia acompanyat a l'estació i li havia fet companyia fins que havia pujat al tren. Uns deu dies més tard el va anar a veure a Praga. Van fer l'amor el mateix dia. A la nit va tenir un atac de febre i va passar tota una setmana a casa d'ell amb la grip.
Llavors va sentir un amor inexplicable per aquella noia gairebé desconeguda. Li semblava que era un nen a qui li havien deixat en una cistella untada de pega i abandonat a les aigües d'un riu perquè ell el recollís a la riba del seu llit. Es va quedar a casa seva una setmana i després, un cop recuperada, va tornar a la ciutat on vivia, a dos-cents quilòmetres de Praga. I és aquí on se situa el moment de què acabo de parlar i on veig la clau de la vida d'en Tomas: està dret a la finestra, els ulls clavats a l'altra banda del pati, al mur de l'edifici del davant, i reflexiona:
¿Li ha de proposar que es vingui a instal·lar a Praga? Aquesta responsabilitat l'esgarrifa. Si ara la convida a casa seva, hi vindrà per oferir-li la seva vida.
¿O bé hi ha de renunciar? En aquest cas, la Tereza continuarà fent de cambrera d'una cerveseria en un cul de món, i no la tomarà a veure. ¿Vol que el vingui a veure o no ho vol?
Mira al pati, els ulls clavats al mur del davant, i busca resposta.
Torna, una vegada i una altra, a la imatge de la dona estirada al seu sofà; no li recordava ningú de la seva vida anterior. No era ni una amant ni una esposa. Era un nen que ell havia tret d'una cistella untada de pega i que havia posat a la riba del seu llit. S'havia adormit. Es va agenollar al seu costat. L'alè febrós se li accelerava i va sentir un gemec fluix. Va estrènyer la seva cara contra la d'ella i, enmig del son, li va xiuxiuejar paraules tranquil·litzadores. Al cap d'un moment, li va semblar que respirava més a poc a poc i que la cara d'ella s'aixecava maquinalment cap a la seva. Sentia als llavis l'olor una mica agra de la febre i l'aspirava com si volgués amarar-se de la intimitat del seu cos. Llavors es va imaginar que era a casa seva des de feia molts anys i que s'estava morint. De sobte, li va semblar evident que no sobreviuria a la seva mort. S'estiraria al seu costat per morir amb ella. Commogut per aquesta visió, va amagar la cara contra la d'ella en el coixí i es va quedar així molt de temps.
Ara, s'està dret a la finestra i invoca aquell instant. ¿No era l'amor, això, que s'havia fet conèixer d'aquesta manera?
Però, ¿era amor? S'havia arribat a convèncer que volia morir al seu costat, però era ben clar que era un sentiment exagerat: ¡tot just la veia per segona vegada a la seva vida! ¿No era més aviat la reacció histèrica d'un home que, tot comprenent en el seu interior que era un inepte per a l'amor, començava a representar-se a ell mateix la comèdia de l'amor? ¡A més a més, el seu subconscient era tan covard que, per fer la comèdia, triava aquella cambrera de províncies que gairebé no tenia cap possibilitat d'entrar en la seva vida!
Mirava els murs bruts del pati i comprenia que no sabia si era histèria o era amor.
I, en aquella situació en què un home de debò hauria pogut actuar immediatament, es retreia a ell mateix que dubtés i privés així l'instant més bonic de la seva vida (està agenollat a la capçalera de la jove, convençut que no podrà sobreviure a la seva mort) de tota significació.
No parava de fer-se retrets, però va acabar dient-se que en el fons era ben normal no saber què volia:
L'home mai no pot saber què cal voler perquè només té una vida i no la pot comparar a vides anteriors ni rectificar-la en vides posteriors.
¿Val més estar amb la Tereza o quedar-se sol? No hi ha cap manera de verificar quina decisió és la bona perquè no hi ha cap comparació. Tot es viu de seguida per primera vegada i sense preparació. Com si un actor entrés en escena sense haver assajat mai. ¿Què pot valer, però, la vida, si el primer assaig de la vida ja és la vida mateixa? És això que fa que la vida sembli sempre un esborrany. Però ni tan sols «esborrany» és la paraula correcta, perquè un esborrany sempre és l'esbós d'alguna cosa, la preparació d'un quadro, mentre que l'esborrany que és la nostra vida és un esborrany de res, un esborrany sense quadro.
En Tomas es repeteix el proverbi alemany: einmal ist keinmal, una vegada no compta, una vegada és mai. Poder viure només una vida és com no viure gens.
