Redacció
Foto: Catorze
1. El Catalanisme no pretén, ni ha pretès en la seva vida, ni pot pretendre mai, que no es treballi per a l’aproximació de totes les races, així com per a la barreja dels seus afectes i dels seus interessos; sinó que, a més, vol que no es procurin aprofitar els sentiments naturals de l’ànima i que cada home treballi també per a l’enaltiment de la seva pròpia raça. (Àngel Guimerà, primera edició de Cants a la pàtria, 1906).
2. Tot home nat o afiliat a Catalunya, sigui de la classe social que vulgui i tingui idees religioses i universals que vulgui, deixant només que un lloc en el seu cor al costat de l’afecte de la raça humana, de l’afecte a la col·lectivitat a què deu pertànyer lluitant per l’existència, de l’afecte a la pròpia família, un lloc on encabir-hi l’afecte a aquesta Terra. (Àngel Guimerà, primera edició de Cants a la pàtria, 1906).
3. Units hem d’arribar fins allà on voldrem, com en altres dies hi arribàrem: i no hi anirem sols, que hi anirem enllaçats amb altres races d’Espanya, que també viuen oprimides, formant avui amb nosaltres els grans madurs d’aquesta magrana que per cent llocs esclata. Ells valen com nosaltres, ells com nosaltres fan vida miserable. Ells ja l’han vist també el camí que anem desbrossant, i ens surten al pas estenent-nos amorosament els braços. (discurs de presidència de Guimerà pels Jocs Florals del 1889).
4. Lo poble que ans sols llegia en castellà, que anava al teatre i només menjava [s] que comèdies i drames en castellà, comença ja a acostumar-se a sentir en lo teatre i a llegir en los papers sa llengua nadiua; sobretot en lo teatre és on poden tindre millor resultat eixos esforços per purificar-la, puix és allí a on acut lo poble, que en sa major part, per circunstàncies inevitables, ni llegeix ni pot llegir molts llibres catalans. Fa vint anys o potser menys que d’un paper o d’un drama en català ningú sabia avenir-se’n. Avui ja és altra cosa; i això, si Déu vol, anirà creixent, creixent […]. (Joan Sardà, Observacions sobre la moderna restauració literària de Catalunya.La Gramalla).
5. La novel·la, que s’adreçava a un públic educat en castellà, per al qual la lectura de textos catalans havia de ser un esforç; que no podia aspirar a cap recompensa remuneradora del treball del seu autor; que pressuposava una ambició i una constància només compatible amb una real vocació, semblava destinada a vegetar sense pena ni glòria. (TASIS, 1954).
6. La naturalesa, l’home, la vida m’han interessat tot temps molt més que el llibre. En la contemplació de les coses reals és on he trobat sempre mos principals deliquis, tota la inspiració de mes narracions i més novel·les. (Oller, 2014).
7. Com lo poeta, com lo novel·lista del dia, observa el món que el rodeja, tot lo d’ell l’interessa, el commou, l’entusiasma i li fa agafar lo llapis o el pinzell per a fixar-nos tot lo que té de bonic e interessant aquell fragment de realitat, tal com l’han vist sos ulls, tal com ha atravessat per son temperament. (Oller).
8. Que lo passat pot influir en gran manera sobre lo present com aquest sobre lo que és a esdevenir, i ha cregut que seria molt convenient traure ses glòries passades a la memòria del poble que treballa i s’afanya per sa glòria venidera, i que alguns records de lo que fórem podrien contribuir no poc a lo que tal vegada havem de ser. (El pròleg de Rubió i Ors a Lo Gaiter del Llobregat, 1841).
9. La mentida falaguera serà sempre més estimada que la veritat dolorosa. Per això, la novel·la inofensiva, de personatges de caramel·lo, serà sempre preferida, per certa gent, a la naturalista, on se pinten los hòmens tal com són. Nostres llibres són per a alguns, un mirall que els està dient lletjos, malvats; una acusació eterna que els mortifica. (Del meu calaix de relats. Almanach de la Campana de Gràcia per a l’any 1886).
10. La causa del poeta avui és la del poble.
Lo braç avui no és força; la força és l’esperit.
Avui deu lo poeta alçar cants de victòria,
perquè radiant ja brilla la civilisació.
Aquell que millor cante la fe, la pàtria història,
lo progrés i la indústria, la llibertat, la glòria,
aquell entre els poetes, aquell serà el millor.
(Víctor Balaguer, La nova musa, 1865).
11. El factor bàsic que condiciona la recepció de la literatura catalana culta són les dificultats que té de supervivència en el mercat –és a dir, l’inconvenient de comptar amb un nombre major d’entusiastes que de lectors–. "Ah, si l’escriure dongués pa en aquesta terra!", es lamentava Joan Sardà el 1889. "Fa ràbia", continuava, "que Barcelona, que Catalunya, sia un mercat literari tan mesquí" (Sardà, 1889:166). A les memòries, Oller recordava que, als anys setanta, mentre que el teatre i la premsa "comptaven ja amb bastant públic", el llibre en català no aconseguia d’interessar "més que el petit nucli d’amants del renaixement català despertat pels Jocs Florals.
12. Publicar un llibre en català, sense comptar amb l’ajut d’alguna corporació oficial o el favor d’algun pròcer entusiasta, era donar-se un luxe que sols estava a l’abast de molt pocs. Era, doncs, inútil trucar a la porta de cap editor professional; tot autor, i majorment aquell encara anònim, es veia obligat a editar per compte propi les seves obres i arriscar-se als atzars d’una venda molt problemàtica i que feien de difícil cobrança les dificultats de dur-se un mateix l’administració i proporcionar-se, a fora, corresponsals solvents i complidors. (Oller).
13.El Guardia Nacional (1835-41) publica en català, a banda de textos de propaganda política, un conjunt de divers de peces literàries, ben eloqüent, apuntava Alegret (1972), de la procedència geogràfica i social vària dels autors i del doble ascendent que aleshores impera en la literatura culta: el de la tradició moderna i el nou del romanticisme. Així, el 2 de novembre de 1836 hi apareix un poema en monosíl·labs d’autor anònim (liberal abrandat, a la llum dels seus versos) d’execració de la vida pagesa; aquell mateix, al seu costat, també anònim, hi ha el sonet Excusa; sis mesos després, l’1 de maig de 1837, hi és impresa la Descripció i alabança de la vida campestre de Bonaventura de Pons.
14. El 25 d’octubre de 1838 és publicada una carta que Miquel Anton Martí, rere pseudònim (Un Taberí), adreça a la redacció del Guardia per a denunciar que la Junta del Cementiri de Barcelona no li ha permès de col·locar un epitafi en català. La carta acaba amb una quinteta:
Digau-me, quin pecat porta.
Nostra llengua desditxada?
És heretge o renegada?
Puix los quins la volen morta.
Li neguen terra sagrada.
Història de la literatura catalana. El Vuit-cents.
© dirigida per Enric Cassany i Àlex Broch.
© autors: Ramon Bacardit, Enric Cassany, Josep M. Domingo, Miquel M. Gibert, Joan-Lluís Marfany, Joan Mas i Vives, Ramon Pinyol i Torrents, Josep M. Sala Valldaura i Joan Santanach.
© Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l'Ajuntament de Barcelona, 2018.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
