Josep Maria Espinàs va néixer el 7 de març del 1927 i ha mort aquest 5 de febrer del 2023. Al llibre El meu ofici (La Campana) va parlar del que més va fer a la vida: escriure. Hi trobem reflexions sobre la importància de les idees i les emocions, de l'èxit i del fracàs, de l'ambició, de la quantitat i la qualitat de l'escriptura, de l'admiració, dels lectors, dels crítics, i de tot un tema: la posteritat.
«El desig que la meva obra quedi.» D’una manera més o menys explícita o contundent, ho han dit molts escriptors i artistes.
Es pot deixar alguna cosa d’un mateix per al futur? Un record, més viu o més esmorteït, fins a la següent generació –a vegades fins a la tercera. Alguns objectes, també, amb dues possibilitats. Primera, que no tenint una especial significació per a qui els hereta, si tenen un cert valor siguin venuts. Parlo de valor econòmic, perquè si hi ha una cosa que no es pot saber mai és què suposava per al difunt aquell llibre, aquell quadre, aquell gerro objectivament lleig.
Si el seu amo desapareix, també desapareix el valor de molts objectes, i aquesta pèrdua és absolutament natural. La vida està feta de relacions emotives i d’interessos personals no comptabilitzables.
Però això que és evident, i ha de ser acceptat per la immensa majoria de persones, és compatible amb l’excepció dels escriptors i els artistes, que quan moren deixen a l’abast de la gent en general, no només de la família, els llibres, les pintures, les composicions musicals que han fet arribar a la societat. L’aspiració d’aquests singulars ciutadans és que la seva obra «quedi», és a dir, que continuï tenint vida encara que l’autor ja no hi sigui. Que els seus llibres continuïn reeditant-se i tenint lectors, que les seves pintures siguin recollides en museus i es cotitzin a les subhastes.
Avui continua representant-se Shakespeare i interpretant-se Mozart, dos creadors que, cal tenir-ho present, no treballaven pensant en la posteritat, sinó en la satisfacció immediata del públic. O sigui que la supervivència d’una obra no depèn del desig ni de la premeditació de l’autor. Alguns creadors absolutament pretensiosos i irresponsables han arribat a afirmar públicament que treballen per a la posteritat. Mentre no es demostri el contrari, amb aquesta voluntat no n’hi ha prou. Hi ha escriptors, generalment poc llegits, que no tenen sentit del ridícul.
Josep Pla va basar la seva enorme obra en l’observació del present i, amb menys extensió, en l’evocació del passat. I va arribar un moment, quan ja era vell, que el va preocupar el futur de la seva literatura. Ho va confessar privadament. Amb la mort a prop. «Vols dir que tot això que he escrit quedarà?» Era una esperança que aparentment es contradeia amb el que havia escrit sovint, que la seva literatura era irrisòria, i que és absurd inquietar-se pel demà, perquè, suposant que existeixi un demà, no se’n pot saber res.
Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte. Ni ara, que si no et queda la posteritat ja et queda poca cosa. Potser aquest desinterès neix de la consciència del poc abast del meu esforç literari –i en qualsevol cas, no preocupar-se per la posteritat em sembla saludable. ¿És que hem de viure amb la infantil il·lusió de durar, després de morir, i de rebre elogis de la crítica i continuar tenint, i si pot ser augmentant, uns amables lectors? Si això passés, és que ho veuré, això, i em farà feliç?
En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. Si alguna cosa em preocupa una mica és la pre-posteritat, és a dir, no poder acabar el llibre que estigui escrivint. Perquè m’agrada començar i acabar. Que això és la vida.
1a edició: febrer de 2008
2a edició: març de 2008
© Josep M. Espinàs
© Edicions La Campana
Pots comprar El meu ofici a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.