La punyalada

Barcino, el segell editorial de la Fundació Lluís Carulla, ha encetat la col·lecció Imprescindibles amb noves edicions del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, i de La punyalada, de Marian Vayreda. Es tracta d’edicions molt acurades “per llegir, per tenir i per regalar”, en paraules d’Oriol Magrinyà, director de l’editorial Barcino. La idea, tan ambiciosa com necessària, és “construir la biblioteca de referència al segle XXI dels clàssics catalans”. Segons Marta Esteve, directora general de la Fundació Carulla, som davant d’una iniciativa “accessible, diversa, amb perspectiva de gènere i sostenible”, perquè preservar el patrimoni cultural català és garantir la diversitat del món. El catàleg inclourà obres de tots els gèneres literaris, de tots els Països Catalans i de tots els temps des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, i vetllarà per la restitució de la presència femenina d’autores i curadores.

La punyalada és una obra cabdal de les lletres catalanes i la culminació de la producció literària de Marian Vayreda (1853-1903). Aquesta nova edició que publica Barcino és fidel al text original de l’autor i ofereix notes lingüístiques i un postfaci, a cura de Margarida Casacuberta, amb claus de lectura que suggereixen noves interpretacions de l’obra mestra de Vayreda. A La punyalada assistim a la bestialització de l’ésser humà, a la victòria dels instints més primaris i violents i a la destrucció més absoluta de la civilització per part d’una natura salvatge, totpoderosa i devastadora. És una obra magnètica, plena d’acció i de girs imprevisibles, que ens convida a reflexionar sobre la condició humana i a preguntar-nos fins a quin punt encara funcionen els estereotips de gènere. Us n'oferim un fragment.

L’espectacle d’aquella pobra donzella perduda al mig del bosc, defensant-se feréstegament i sense més emparo que ses pròpies forces, de les infames cobejances d’un malvat sense fre ni llei, me produí, ensems que un cobriment de cor, una mena d’alegria bestial, com la d’aquell que, en les desgràcies agenes, hi veu l’acabament de les pròpies angoixes.

Ja no em calia estar més a l’agoit, per lo que, sense més precaucions i a la descoberta, vaig dirigir-me vers el grupo. Ella m’envistà primer i, serenant-se un poc sa cara, llançà un crit ofegat. Per aquests signes, comprengué l’Ivo que estava en evidència i, per primera vegada de la vida, el vegí un moment encongit i confós, com no sabent quina actitud prendre. Fou sols uns moments, els que trigà la Coralí a escometre’m amb veu alta, a l’adonar-se de que jo m’havia quedat parat.

—Bon jur, Albert! Que vas de cacera? —cridà amb naturalitat més afectada que real.

L’Ivo no pogué dissimular un moviment de contrarietat al sentir el meu nom; però fou això, justament, lo que semblà revenir-lo de son momentani entontiment. Al dirigir-se’m, ja havia recobrat tota sa sang freda, ton son cinisme i poca vergonya.

—És el Picolí, viva Déu! Mecatxo que vens bé, doncs ara mateix de tu parlàvem! És a dir que també hi eres convidat, a picar panís? Noi, com vos ho teníeu calent! Veus, me n’alegro d’haver arribat primer, perquè, saps?, qui primer hi és primer omple i... tampoc m’agrada fer esperar a ningú. Apa, home, no siguis mussol, que encara que un se’n dugui la florida, sempre hi queda el redall,¹ que bé és prou gustós!

La cara blanca de la Coralí esdevingué roja com foc. Va dirigir-me un esguard on s’hi llegia una protesta desesperada ensems que, amb una veu ofegada pel plor comprimit, me deia:

—Te’l creguis pas, Albert, an aquest bèstia, que és un embustero, més dolent que un mal gra. Quan no pot d’altra manera, fereix amb la llengua. És un bribó que no tem ni a Déu ni al diable, però que quan li ensenyen les dents fa vores, saps! —me mostrava un podai² que duia a la mà—. Te juro per la Verge del Coral que ment!

Per res necessitava del jurament que feia, posant-se els polzes creuats davant de la boca; sense lo que havia vist, ne tenia prou per a convèncer-me’n, amb l’aire de sinceritat que tota ella respirava i amb el posat de pocavergonya del miserable que, amb tot son cinisme, no lograva col·locar-se a l’altura de la seva situació.

Ja comprenia jo que els moments eren graves, que la topada se feia inevitable i havia de ser terrible per la vàlua de l’enemic, i no obstant me sentia valent, com descarregat d’un terrible pes que fins allavors m’aclaparava. El fantasma paorós que venia a follar³ els meus amors havia canviat d’aspecte. Ja no me les havia d’heure amb l’amic infidel, de superiors atractius, que, insinuant-se en el cor d’ella me’n foragitava per manera prosaica i depressiva, sinó senzillament amb el lladre de camí ral. Contra aquell me sentia impotent per deficiència de medis o, mellor dit, per natural encongiment; contra aquest, àdhuc reconeguent-lo més fort, me sentia coratjós per a midar-m’hi, per a vence’l o... deixar la vida entre ses mans. Però, sobretot, que era ella la que m’invocava, saludant-me com auxiliar providencial, protestant-me de sa honradesa amb mirades de congoixa i juraments que m’arribaven a l’ànima.

M’atansava, doncs, mut com un espectre, sense fer cas de les cíniques befes i provocacions d’aquell infame, que semblava complaure’s en aixecar xarbots⁴ d’immundícia entorn de la pobra noia, com si es proposés per tal medi fer-me-la despreciable com un menjar rebregat.

Però, amb tot i ses paraules de menyspreu, no em perdia de vista, i, al tenir-me a poca distància, canvià de tàctica: plantant-me de sobte cara, s’interposà entre els dos ruflant⁵ de ràbia.

—Ta ci...! Cabra ronyosa! Detura’t o et xafo els morros. Haig de saber què hi vens a gratar al meu jaç i amb quin dret te barreges amb els meus afers!

Era el moment precís en què amb més desfici s’escarrassava la noia en ponderar-me amb juraments i amb els dits en creu sobre la boca el seu horror per les brutalitats de què era objecte.

—No t’escarrassis pas tant, Coralí —vaig dir-li amb més reposament de veu del que jo mateix me creia capaç—; abans que tu i més que tu el conec, an aquest brètol, i fins m’avergonyeixo d’haver sigut un temps amic seu. Si un càrrec t’hagués de fer seria sols de que no me’n creguessis quan t’ho advertia.

Eren les darreres paraules que podíem dir-nos abans d’abraonar-nos. En bona veritat, el seu cinisme despreciatiu i la meva calma muda no eren sinó les cobertores de dues nuvolades prenyades de llamps i trons que esperaven l’oportunitat d’esclatar. D’un bot salvà la curta distància que ens separava i, aixecant la seva manassa destra, me la llançà de revés a la cara, amb força capaça d’atuir a un bou; però jo, que ja el veia venir, vaig parar-li la meva i les dues toparen amb un «xec!» feréstec que retrunyí per la boscúria com el d’un brancall petat pel vent. Quedaren l’una amb l’altra unides com amb forta soldadura.

Allavors començà una dansa estranya: ell pugnava, tirant per a descentrar-me, i jo, no poguent resistir la força passiva de sa mola⁶ pesanta, feia vibrar mon cos lleuger i nervut, mobilisant la resistència a son entorn i comprometent a cada moment sa estabilitat. Fins aleshores no vaig recordar-me de que no portava eina de cap mena i vaig sentir-ne gran recança, comprenent que em faria bona falla. Ell sí que en duia. Vaig comprendre-ho de seguida per son apressament de butxaquejar amb l’esquerra i, amatent a inutilisar-li tal acció, vaig agarrar-li aquesta, brandant mon cos amb tota la força que em donaven mos nervis excitats, fins a rompre sa fermesa, fent-lo caure de jonolls, si bé arrastrant-me ell amb el mateix moviment.

La lluita prengué un caràcter més feréstec encara. Desfets de mans, però lligats de braços, mútuament reguitnàvem,⁷ de jonolls, a rossegons, per entre les bardisses, que deixàvem aplanades amb el refrec de nostres cossos, bleixant i ruflant de fadiga i ràbia, per sobre munts de fullaraca que, alçant-se com polseguera, a moments ens cobria, com si fins la naturalesa repugnés de veure dos sers racionals lluitant igual que bèsties engelosides.

Entre els bromosos records d’aquella brega ferotge, tinc el d’una ombra que de tant en quant passava per mos ulls, com dibuixant cercles concèntrics a nostre entorn. Era la pobra Coralí, que, desfetes a esgarrapades les trenes de son cap, se debatia a prop nostre, plorant desesperada i invocant sempre a sa patrona, la Verge del Coral.

—Ivo! Albert! Per Déu, deixeu’s-e! Pare! Pare! Veniu, que es maten! —cridava amb veu de gargamella que retrunyia per la fondalada sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars dels cingles, ni trobar més resposta que els escatainets dels picots i merles que s’escampaven pel veïnat.

I en tant, nosaltres seguíem lluitant, sense desdir, com llops, barrejant-nos la sang i la suor de nostres cossos. Un moment arribà ell a fer-me amb les dents presa al coll, produint-me un dolor tan intens que vaig estar a punt de venir en basca;⁸ mes un bestial cop de jonoll ben encertat en part sentida el feu desmossar⁹ amb un dolorós gemec i un moviment de lassitud que em donà alguna vantatge. Allavors, la lluita, més que entre sers dotats de raó, semblava entre dos elements inconscients, que s’ataquen per virtut d’una llei física; ara a sobre, ara a sota, anàvem rodolant tots dos pel pendís fins a quedar mig suspesos sobre el ribast¹⁰ que llindava amb el còrrec,¹¹ detinguts per un teny d’alzina que, aplanant-se al pas de nostres cossos, no acabà de cedir. Jo el sentia sota els ronyons, i sentia també sobre meu la terrible pressió de la feixuga massa de l’Ivo que, fent-me cruixir la costellada, em privava el respir i esterilisava mos desesperats esforços per a deseixir-me’n; vaig sentir com preparava l’eina, que vegí relluir entre ses mans com un darrer llampec de la vida, comprenent que tot era acabat per a mi. Completament defallit i sense esma ja per a lluitar més, la idea de la mort se’m presentà sense terrors ni recances, amb un esvaïment complert de totes les afeccions del món. Anava a aclucar els ulls amb la resignació estoica del gladiador vençut, quan vegí engrandir-se aquella susombra, que sempre de més o menos prop ens seguia, i que un cop de tallant sec anul·lava la resistència del teny que ens aguantava, caiguent els dos pel ribast avall.

Allavors se girà la garba i era jo qui em trobava sobre el cos del meu enemic, mig estabornit d’un cop de cap que donà a una pedra. Com si el portell d’esperança que tan impensadament se m’obria em revifés, amb el desig de nova vida, tots els instints de fera, vaig agarbonar-me-li¹² al coll, clavant-li les grapes com ungles d’acer: sa vida era ben meva.

El cap me bullia amb una braó de mil dimonis. «Mata’l!», semblava que em cridaven veus estranyes xiulant-me per l’orella esquerra, i apretava els dits com un boig, fent-li sortir, a l’infeliç, els ulls de la closca i la llengua un pam de la boca. «No el matis!», creia sentir per la dreta quan ja ni la ranera de la mort li sortia per la gorja. Per esma, per instint, per commiseració, per un record d’aquella amistat que un temps havia mig omplert ma existència o... per inspiració del cel, de sobte vaig afluixar i, prenent-lo pel cos d’una revolada, vaig acabar d’estimbar-lo fins a la gorga.

Va caure com un sac; però després d’uns quants ruflets, que ressonaren com manxa de fornal, per a refer la buidor dels pulmons, se recargolà com un cuc trepitjat, redreçant-se amb moviments de borratxo i, brandant l’eina que no havia deixat mai, feia intent de recomençar la feina amb nova ràbia i coratge.

—Li has perdonat la vida i ell no et perdonarà mai! Té, defèn-te com puguis! —sentí que em cridava a cau d’orella una veu salvatge que em feu estremir.

Al mateix temps, sentia en la mà el contacte calentó del mànec del podai amb què suara la Coralí l’havia tingut a rotllo.

1 redall: ‘segona dallada de l’herba, que es fa a la tardor; en sentit figurat, deixalles importants d’alguna cosa, com d’una menjada, una collita’.
2 podai: ‘coltell corbat que serveix per a podar’.
3 follar: ‘malmetre una cosa, inutilitzant-la del tot o en part’.
4 xarbot: ‘esquitx violent, esclafit d’aigua’.
5 ruflar: ‘alenar amb força’.
6 mola: ‘cosa massissa i de gros volum’.
7 reguitnar: ‘un cavall, un mul, etc., tirar guitzes, especialment resistint-se a obeir’.
8 venir en basca: ‘desmaiar-se’.
9 desmossar: ‘amollar, deixar de tenir agafat amb les dents’.
10 ribast: ‘ribàs, marge molt pendent’.
11 còrrec: ‘barranc’.
12 agarbonar: ‘agafar algú amb força’.

La punyalada

© de l'edició, la introducció, el postfaci i les notes, Margarida Casacuberta, 2021.

Reservats tots els drets d'aquesta edició: Editorial Barcino, SA.

En aquest enllaç pots comprar La punyalada a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.