Redacció
L'octubre de 1936, Josep Maria de Sagarra (5 de març del 1894 - 27 de setembre del 1961) es refugia a França fugint de les matances de la FAI contra qui tingués béns o vincles amb l'església. Ell té totes dues coses, i és un veritable mite com a dramaturg i poeta. Arribat a París, com que no li surt feina, segueix el consell d'uns amics i s'embarca cap a la Polinèsia francesa amb la seva dona, Mercè Devesa. S'acaben de casar i l'exili es converteix immediatament en una Iluna de mel. El viatge comença al port de Marsella, que Sagarra veu a través del Marius de Marcel Pagnol, obra de teatre que ell mateix ha traduït i estrenat a Barcelona. Després de fer parada i fonda a Algèria i de creuar l'estret entre vaixells de guerra, el Commissaire Ramel, on viatgen, deixa enrere el Mediterrani. I un món màgic de gemmes i transparències sorprèn la retina dels tripulants a mesura que s'acosten al tròpic.
A Tahití, Sagarra es pregunta si allò és el paradís autèntic. Però de seguida s'adona que el lloc on ha arribat és més interessant que això: un país real, amb intercanvis i interessos econòmics, tradicions reals i tradicions per estafar els turistes, circuits migratoris i iots d'americans amb un infantilisme de sucre. La seva crònica conté la sensibilitat del poeta bonhomiós per a qui res d'humà no és estrany i la rudesa de l'europeu que viatja lluny de casa. És ni més ni menys que un català pel món, amb els prejudicis propis de la seva època i la generositat d'un ull que troba l'adjectiu just per a cada cosa. Una meravella de prosa vibrant.
Club Editor ha publicat una nova edició de La ruta blava, tal com ens explica Marc Montull, "perquè no es trobava, perquè és un volum únic entre els llibres de viatges, perquè Josep Maria de Sagarra és un dels grans autors de la nostra literatura, perquè el català que gasta es genuí i perquè hi ha pocs autors que tinguin tanta alegria de narrar". I és que La ruta blava va publicar-se el 1942 en castellà, reduïda i censurada. Feia dos anys que Sagarra havia tornat de l'altre cantó de la frontera i aquest és el primer llibre que va poder publicar, quan fer-ho en català era rigorosament impossible. La versió original va haver d'esperar-se al 1964, tres anys després de la seva mort. El text va sofrir correccions excessives, que Narcís Garolera va netejar curosament l'any 2002 per a l'onzè volum de les obres completes publicades a Tres i Quatre. El text que ara n'ofereix Club Editor és el de l'edició original, amb algunes modificacions ortogràfiques i algunes esmenes de la puntuació.
LA MORAL SOBRE L’ATLÀNTIC
L’any nou ha començat ballant una mica. Aquest matí hem tingut la sensació de les onades, però gens impertinents, i, amb un ramat de dofins que han vingut a fer el boig al voltant de la proa, ens ha tornat la dolça calma i la immobilitat del vaixell, que anem mantenint des de la sortida de Marsella.
Hem tirat al dret cap a la costa espanyola, i quan he pujat al pont —serien quarts de deu del matí— ja m’he topat amb el massís d’Almeria, allà lluny, però destacant-se perfectament. Hem passat el cap de Gata, i a primera hora de la tarda distingíem la gran mole de la Sierra Nevada, amb els pics de Veleta i de Muley Hacén.
A tres quarts de cinc de la tarda s’ha post el sol, d’una manera teatral i al·lucinant. El sol ha mort avui com un gran tenor amb un vestit de color vermell i amb un barret de plomes de flama pura.
Després de sopar —aquí sopem a quarts de set del vespre— he pujat al meu pont. A cada moment apareixien llumets verds i vermells, i he vist fins vint vaixells de guerra, no sé de quina nacionalitat.
Ens acostem a l’estret, i, com que vivim uns dies de mera incoherència, no és molt amable veure tants vaixells de guerra en el nostre camí. Ara he baixat del pont, on durant mitja hora he contemplat un d’aquests vaixells que ha donat tota una volta al nostre Ramel. ¿Per què ho ha fet? Això és el que no he aclarit ni és possible que aclareixi mai.
Demà a les quatre del matí serem dins de l’estret.
*
Segons els meus propòsits, m’he despertat matemàticament a les quatre del matí. Vestit de qualsevol manera, he sortit al corredor per enfilar-me als ponts. Silenci absolut, ni una ànima enlloc, tothom dormint. Però no: en anar cap a l’escala d’accés a coberta topo amb un espectre: és el cavaller del jaqué, que ara se m’apareix amb tota la seva magror dins d’una gran camisa llarga de color blau cel. Amb unes cames inexistents i uns peus d’apòstol, m’ha fet l’efecte d’aquells grans ocells aquàtics africans que es passen les hores mortes esperant que badi un peix.
El bon home, amabilíssim, pulcre i escabellat, dóna tota la marxa al seu somriure i em diu: “No es molesti; ja hem passat l’estret de Gibraltar!” I immediatament em presenta una capseta plena de dàtils per si em ve de gust picar-ne un. A mi no em ve gens de gust, però l’accepto amb una reverència, i l’espectre de la camisa blava es fon per l’escletxa de la seva cabina. Jo, amb el dàtil a mig rosegar, trec el nas pels ulls de bou del menjador, i, efectivament, veig tres fars de la costa africana —el de Tànger molt a la vora— que s’acaben d’escórrer de la popa del vaixell, i me n’adono que ja sóc dins de l’Atlàntic. Per acabar d’estar tranquil, pujo a coberta, guaito a banda i banda, i res: ni un vaixell de guerra ni cap senyal enlloc. La costa espanyola és allà lluny i amb prou feines si es veu el far del cap de Tarifa.
També m’he fet amic d’un matrimoni italià. Ell és un xicot esportiu i tímid. Ella pot ser perfectament la seva mare, però té uns ulls blaus magnífics. Van a Tahití per viure, en silenci i apartats de tothom, la flama que els devora, perquè, segons diuen, a la Côte d’Azur la gent se’ls mira amb un excés d’impertinència.
Hi ha persones amb les quals estic segur que no podré parlar-hi mai durant el viatge. Per exemple, un senyor vell, de cap pelat, dolcíssim; porta allò que es duia abans i que en deien un macfarlan. Aquest bon home es lliga les sabates amb un cordill, de vegades va amb espardenyes i sempre està sol. Ningú li ha sentit —ni li sentirà— la veu. Vell com és —deu tenir bastant més de setanta anys—, s’està sempre dalt del pont aguantant el vent i la serena.
M’he pogut enterar que va a Nova Caledònia, i no comprenc que un home així —un home que en el meu país les noies i els néts li ficarien el burro al llit i li bufarien les sopes de menta— se’n vagi tot sol per aquests mons de Déu en un país que potser encara remena la cua algun caníbal. Segurament en la vida d’aquest vellet dolç i rodó deu haver-hi un drama espantós.
*
Però els dos personatges més obsessionants són uns nuvis. Ell és ros, prim, té una cara de neu i una cabellera d’àngel. És, a més a més, molt alt. Ella, posem-li una mica més de pit —no gaire—, una mica més d’anques —ben poques—, i el cabell potser un pensament més llarguet, i serà la rèplica exacta d’ell. Aquestes dues criatures són joveníssimes; ella porta uns pantalons com ell, i ell un abric com ella. Duen unes bufandes de la mateixa llana; tots dos semblen que vagin encerclats de boira, untats de desig i consumits de febre. No riuen ni podran riure mai; caminen pels ponts a grans gambades, tan de bracet, tan enganxats l’un a l’altre, tan absents, que sembla que tot el que viuen sigui una còpula sense acaballes. No se sap a on ni quan mengen. Probablement llur cabina està plena de cloves d’ou, de llaunes de llet condensada, de pinyols de dàtil i de margarides seques.
Aquestes pobres criatures pàl·lides, nebuloses, desfetes de desig, que es deuen haver casat en una parròquia de Bergen, entre ramats de moltons i casetes de sucre candi, diu que volen passar dos anys a les illes Marqueses; probablement aniran a fondre la cera del seu cor sota la sang calenta d’una flor d’hibiscus. Aniran a morir, segurament, perquè, tant a l’un com a l’altre, em penso que la tuberculosi se’ls menja de viu en viu.
*
Des de que som a l’Atlàntic, aquest múltiple espectacle del mar ha agafat unes proporcions per a mi insospitades. L’ona aquí és llarga, ondulant, calmosa, difícilment es trenca. Dóna a l’embarcació un ritme més estirat, més suau.
A la Mediterrània, l’onada era més curta, més esberladissa, més alegre. Aquí la gran massa d’aigua —la profunditat del mar és de cinc mil metres— que la proa del nostre Ramel va esgarrinxant sempre cap a ponent es rebel·la contra la quilla amb un cascadeig d’escuma que em té presoner d’ulls. No em puc distreure de la profusió de brodats i calats monstruosos que es creen a cada moment, per fondre’s en unes efímeres teranyines de misteri, en les quals hi juguen tots els colors i totes les transparències.
Les postes de sol en aquesta enorme pista d’aigua salada s’engeguen amb un luxe aclaparant. El sol té un espai infinit per poder col·locar i pintar grans masses de núvols al seu gust, per perforar-les amb els raigs més apoteòsics, i resseguir-les amb inflamades i etèries serpents.
És per això que les postes de sol aquí són en to major i l’opulència del colorit s’allarga i evoluciona fins bon temps després que el disc solar ha desaparegut darrere l’aigua.
Les persones que no coneixen les maniobres meteorològiques en un espai tan net i tan obert com és l’Atlàntic difícilment podran comprendre com amb una simplicitat d’elements es pot arribar a somniar d’una manera tan intensa.
En els meus nervis actuals, naturalment que hi juga el contrast de tot el que he deixat darrere. Fa vuit dies només que vaig abandonar París amb un fred miserable, i ara una tebior de primavera i una llum diàfana m’enlairen els pulmons per respirar totes les essències més descabellades d’aquest mar infinit i solitari, en els horitzons del qual amb prou feines si s’hi veu, de tant en tant, la brossa mòbil d’un vaixell que passa...
*
Aquest vespre, mentre m’estava a la punta de proa, bocabadat, impotent per definir la gran catàstrofe de rosa, malva i violeta que es produïa en l’arca silenciosa del cel, la campana del maître d’hôtel—un marsellès oscat, torrat, desmanegat, més boig que una cabra— m’ha submergit dins la zona temperada i honesta del nostre menjador de segona classe. El meu company de taula més pròxim, M. G., el vellet normand amb nas de borratxo, m’ha fet unes quantes confidències.
Com tots els que la ballen in hac lacrimarum valle, ell també duu el seu drama a collibè. M. G. va coix d’un reuma que el cargola i li posa anys al damunt. Aquest bon home, xarrupador de sopes, coneix millor que ningú les illes polinèsies; les ha seguides totes des de Hawai a Nova Zelanda. Ha viscut molts anys a Tahití amb la seva esposa infecunda, i d’amagat d’ella —fa només que quinze primaveres— va fecundar una tahiciana, segons ell diu, “meravellosa com la Creu del Sur”. La tahiciana fa dos anys que és morta, però ha quedat el fruit, una nena que en té catorze i que s’està educant en un col·legi de Normandia. I, en explicar-me això, el bon home, amb les llàgrimes als ulls i amb els bigotis tots untats del suc d’un pollastre de nevera, ha ficat mà a la butxaca, ha tret una cartereta ronyosa, i de la cartereta una postal. Jo he mirat la postal amb el respecte i la correcció que es miren aquestes coses. Era la seva filla, i, a judicar pel retrat, un somni. Uns grans llavis, uns ulls desfermats, un serrell negre i atapeït, i una pubertat desclosa i tibant.
—És molt intel·ligent —m’ha dit el sant home—. Té la ganduleria de les tahicianes; les matemàtiques no li diuen res, però en retòrica i en composició és la primera de classe.
I ara aquest desgraciat se’n va a Tahití a fer alguna cosa, a treballar pour la petite... Abandonà la dona a París; la dona infecunda, àcida, incomprensiva, que fa quinze anys que no li perdona els seus amors oceànics, i, carregat de reuma, pobre, sol, amb un collet brut, amb una gorreta de guardaagulles, aquest dolcíssim M. G., de família de navegants i d’aventurers, va a barallar-se amb el destí i a escanyar-se probablement.
—Voyez, c’est la vie! —va repetint, molt tímid, mastegant una escarola poc rentada i amargant, i apretant contra el cor el retrat d’aquesta mestissa de catorze anys, indolent com les criatures del Pacífic i enemiga de les matemàtiques...
*
Ahir a la nit havíem de passar davant de l’illa de Madeira. A les deu ja era dalt de coberta i no vaig tardar gaire en descobrir un far. Em pensava que érem a Madeira, però res d’això: passàvem davant d’un illot deshabitat (Porto Santo) que amb la negror era impossible precisar.
De seguida, però, un altre far molt lluny va punxar la tela impenetrable de la nit. “Allò és Madeira”, em digué un mariner passant, “però encara en tenim per més d’una hora”.
Una hora, en una nit d’estrelles delirants, no és res, s’escorre com un sospir, i, sense adonar-me’n, em vaig trobar amb un far, dos i tres, i una gran mole negra, com l’esquena d’una bestiassa que es perfila damunt de l’aigua, i de seguida, emergint del ponent d’aquesta mole, un tímid borrissol de llumenetes, com una nebulosa: era Funchal.
Aquest borrissol s’anà engrandint, precisant i destriant. Funchal, disposat en hemicicle i mig abraçant la badia, arribava per una gran pendent a tocar els negres esmalts de l’aigua. Nosaltres passàvem tot just fora port, i els primers termes marítims i la construcció radial d’aquesta ciutat atlàntica es veien definits per milers d’espurnes. Però res més que aquestes espurnes, la majoria blanquíssimes i algunes d’un to verdós o d’un to sanguinolent. De la ciutat, no se’n podia precisar ni pedra ni forma, tan negra i espessa era la nit. Només punxades de claror, només una constel·lació prodigiosa i infinita plantada verticalment damunt de l’aigua.
Sense forçar gens la imaginació, Funchal, en aquell moment de la nit, em va semblar l’immens esquelet d’una mena de Leviatan, d’un monstre còsmic, com els que veia el profeta Mahomet en els seus èxtasis, tot resseguit de gotes inflamades i de llàgrimes lluminoses.
I després aquest esquelet esbarriat es convertia lentament en un gran vaixell fantasma, amb la proa i la popa ben definides, amb les antenes, els cars i les botavares, amb tots els botalons i les mitjanes, amb el cordam més fi, amb els flocs desplegats i les banderoles esteses; i tot això brodat de punta a punta amb els diamants més fins i amb les perles més irisades.
I després —allunyant-nos cada cop de la badia— aquest vaixell anava morint, s’anava desmaiant damunt les aigües, fins a girar-se del tot i caure pla, com una massa gelatinosa fosforescent, com una alga enorme flotant a la deriva. I, això, ho veia ja molt lluny de Funchal, quan l’arbre del nostre vapor, amb el seu fanal verd, havia perforat les primeres hores de la matinada.
Potser en una altra ocasió podré precisar la forma real d’aquesta ciutat mig portuguesa mig anglesa, i podré veure els seus barris marítims, les seves palmeretes, els seus bungalows i el seu aire tendre d’hospital de desvagats i de refugi de fantasistes.
Avui, però, en el meu carnet de ruta, Funchal és això i res més: un vaixell de diamants i una alga enorme, cosida de cuques de llum i morint-se a poc a poc sobre la negror de les aigües marines.
La ruta blava. Viatge a les mars del Sur (1937)
Primera edició: 1964
Primera edició en aquesta col·lecció: maig de 2024
© 1964, 2024, Joan de Sagarra
© 2024, Narcís Garolera, per l'edició filològica
© 2024, Club Editor 1959, SLU, per aquesta edició
© Joan de Sagarra, per la fotografia de la coberta, extreta de l'àlbum de lluna de mel de Josep Maria de Sagarra i Mercè Devesa
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
