Les mares no

Una mare ofega els seus nadons a la banyera. Ara estaran bé, diu, mentre espera l’arribada de l’Ertzaina. La premsa serveix l’escàndol a l’opinió pública, que, horroritzada, es prepara per al judici paral·lel. Mentrestant, una escriptora trenca aigües i en ple part, com una epifania, com un llamp, recorda que coneix la infanticida d'una altra vida. L’escriptora, ara ja mare, es llança a investigar la veritat que batega darrere del crim dels nadons, que no és altra que una concepció de la maternitat forjada al llarg de la història per qui mai no ha parit: els homes. En paral·lel, viurà en primera persona les dificultats i les tensions entre dues forces antagòniques: l’instint de criar i l’instint de crear.

A Les mares no, l'escriptora en llengua basca Katixa Agirre (Vitoria-Gasteiz, 1981) viatja al fons de la nit de la maternitat, on perviuen autores com Sylvia Plath o Doris Lessing, i, descarada i valenta, trenca totes les convencions per desafiar-ne els últims tabús. El dilluns 7 de setembre Amsterdam Llibres publica aquest llibre, amb traducció de Pau Joan Hernàndez. Us n'oferim l'inici.
 

La revelació
 
Va succeir en ple estiu.

Va ser un dijous a la tarda.

Aquell dia, la mainadera va travessar la tanca de la casa d’Armentia com qui obre les portes de l’infern: amb les galtes vermelles i de mala gana. Com li passava sempre, les quatre hores lliures del dijous se li havien acabat massa ràpidament. La noia es deia Mélanie i feia nou mesos que era a Gasteiz aprenent castellà i decidint quin havia de ser el seu «pas següent» a la vida. Va tancar la bicicleta a la part del darrere, es va intentar treure el fang que duia enganxat a les sandàlies i va entrar cautelosament a la casa. No va sentir cap soroll; va donar un cop d’ull discret a la cuina, al menjador, a aquella habitació que feia la funció de despatx de la senyora. Res. Allò feia bona pinta. Es va permetre de pensar una mica en el noi amb qui havia passat la tarda i que l’havia convidada a fer un volt amb bicicleta pel parc de Salburua. No estava malament. Però.

No va cridar per avisar la seva cap, va ser silenciosa en tot moment, pensant que potser –encara que la possibilitat era, en realitat, remota– els bessons estarien dormint, ja que, com sabia massa bé a aquelles altures, tots dos eren criatures de son molt lleuger. Però si el miracle s’havia materialitzat, si les criatures de debò estaven dormint plàcidament, aleshores potser ella es podria dutxar, una dutxa llarga, tèbia i reconfortant. Portava pantalons curts i els turmells plens de fang. Quan s’havia estirat a l’herba amb aquell noi que acabava de conèixer, no s’havia adonat que la terra era humida.

Es va treure les sandàlies per pujar l’escala de graons coberts amb moqueta i es va dirigir al pis de dalt. I va ser allà, quan era a l’últim graó, que va notar una mala vibració, una cosa que, si no hagués estat pel que va passar a continuació, hauria oblidat de seguida. Ella ho descriuria com un impuls de fuga: es va veure dalt de la seva bicicleta, llançada a tota velocitat pel pendent de l’avinguda San Prudentzio avall, sense mirar enrere en cap moment. No era el primer cop des que treballava en aquella casa que sentia un rampell semblant, però aquell cop, com els altres, tampoc no va sucumbir-hi. Com ho hauria pogut fer! En comptes d’això, va continuar passadís endavant. Va arribar al dormitori dels seus caps, la porta estava oberta. Va contenir la respiració. Hi va ficar el cap furtivament i va veure dos petits paquets damunt el llit dels pares, gairebé tapats del tot amb el nòrdic, que tot just en mostrava els caparrons. Eren els bessons i tenien els ulls tancats. Al seu costat, asseguda en una butaca entapissada de ratlles, hi havia la mare, Alice Espanet, amb camisa de dormir i amb un pit a la vista. L’esquerre.

La mainadera, una au pair de vint-i-dos anys nascuda a Orleans i que fins aleshores havia estat una noia alegre i una mica cursi, no va dir res. S’hi va acostar, això sí, tremolant. I mentre feia aquelles cinc passes, cadascuna més ominosa que l’anterior, va sentir com el cap se li buidava completament. No va mirar la mare, no en va ser capaç. Es va sentir buida, esborrada, evaporada, aliena a si mateixa per primer cop en la seva curta existència.

Pràcticament no va tocar els paquets. N’hi va haver prou amb mig segon. Els bessons no es movien, però no estaven adormits. Els llavis morats i la pell freda. Tots dos despullats. El llençol encara era humit.

–Ara estan bé –va dir aleshores la mare amb to tranquil, però la Mélanie va tenir un sobresalt quan la va sentir:li va semblar una veu terrible, insuportable.

I pitjor encara que la veu era la seva actitud: calmada, gairebé desmenjada, indolent.

La mainadera va agafar el telèfon de la tauleta –no recorda haver-ho fet, però així va ser–, el mateix que feia servir per trucar a França les poquíssimes vegades que es quedava sola, però en aquesta ocasió va ser per demanar, en un castellà pàl·lid i que trencava el cor, una ambulància, la policia, qualsevol cosa. La conversa va durar dos minuts plens de sospirs, detalls incomprensibles i problemes de comprensió, i, durant aquest temps, Alice Espanet no es va immutar, no es va bellugar de la butaca, no es va tapar el pit esquerre.

Finalment, a l’altre extrem de la línia van comprendre el que havia passat i la maquinària es va posar en marxa: de seguida, al cap d’una eternitat, la casa d’Armentia es va omplir de gent. Era una casa gran, però discreta, que Alice Espanet i el seu marit havien estrenat feia menys de quatre anys, després de molts maldecaps a causa de la manca de formalitat d’un cert arquitecte estrella. Quan el caos va arribar, la Mélanie esperava a fora, abraçant-se els genolls i escodrinyant-se el fang dels turmells. La van fer entrar a la cuina, seure en una cadira. Li van formular preguntes, va intentar contestar-les, amb prou feines podia respirar i encara menys parlar. Algú li va acostar un got d’aigua; una altra mà amistosa li va passar una pastilla blanca. Se la va empassar sense preguntar què era.

Durant hores, els llums giratoris de les ambulàncies i els cotxes de l’Ertzaintza van il·luminar la façana d’aquella casa tan bonica. De lluny, podia semblar que hi celebraven una festa d’inauguració, i, de fet, hi va haver força veïns, runners i passejants que hi van fer cap. Era un càlid capvespre d’estiu, cosa no gaire habitual a Gasteiz, i resultava d’allò més apropiat per a un aquelarre a l’aire lliure. Amb la sola excepció de la Mélanie, ningú no se’n volia anar a casa seva, i encara menys quan els rumors es van anar escampant i es van anar fent cada cop més truculents.

El pare, Ricardo per als clients i Ritxi per als amics, va arribar només deu minuts abans que el jutge, amb una capa de suor de tot el dia enganxada a la pell. En el mateix moment en què la Mélanie entrava a casa donant per acabada la seva tarda lliure, ell acabava de sortir de Madrid en un cotxe amb xofer. Va haver de presenciar com ficaven els cossets dels bessons dins unes enormes bosses grises. També va ser testimoni de com feien entrar la seva dona en un cotxe de policia, vestida a correcuita amb un mallot i una samarreta ampla que feia servir per fer pilates. No anava emmanillada, i això, en certa manera, va tranquil·litzar en Ritxi. Va cridar el seu nom només una vegada, però la dona no va girar el cap. El va mantenir alt, amb el coll molt rígid dins el cotxe, una Eurídice de sal.

Li van dir el nom d’un hospital. La setena planta. Examen psiquiàtric. Més tard, també a ell li van oferir una pastilleta blanca, però la va rebutjar d’una manotada, i pot ser que es quedés per sempre més a sota del sofà de la sala.

Ningú no el va veure plorar.

  
 Les mares no


 © Katixa Agirre
 © de la traducció: Pau Joan Hernández de Fuenmayor 
 © Ara Llibres, sccl.

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.