Pasolini i el Poema en forma de rosa

Poema en forma de rosa és un dels llibres de poemes més importats de Pier Paolo Pasolini (5 de març de 1922 - 2 de novembre de 1975). L'edició, que és bilingüe, està traduïda per Xavier Valls Guinovart amb un pròleg de Ricard Vinyes, i està publicada per Edicions Poncianes amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona.

Pasolini va excel·lir com a escriptor i cineasta i va participar en els grans debats de la modernitat des de la llibertat creadora, la radicalitat crítica i l'honestedat personal. Poema en forma de rosa és una gran aportació als conceptes d’història, memòria, identitat, modernitat i tradició des d’una visió humanista i universal. El conjunt de les preocupacions de Pasolini i el seu univers –la resistència a la llarga persecució ideològica i privada que va viure, el diari de dos processos judicials, els viatges a l’Àfrica, l’Aràbia i Israel, el diari de rodatge de Mamma Roma i de L’Evangeli segons Mateu– són la matèria primera amb què va construir aquest poemari.

Per arrodonir aquesta edició, a l'apèndix hi ha el poema "Negociacions amb Franco", fruit del contacte que Pasolini va tenir amb Barcelona als anys 60, i, al revers de la sobrecoberta del llibre, la crònica que va fer José Agustín Goytisolo d'una conferència que l'escriptor va fer el 1965 a la Facultat de Medicina.

Us convidem a entrar a l'univers Pasolini llegint dos dels poemes d'aquest volum, "Prec a la meva mare" i "La falta de demanda de la poesia", en la traducció de Xavier Valls Guinovart i la versió original.

Prec a la meva mare

És difícil dir amb paraules de fill
allò a què en el cor m’assemblo ben poc.

Tu ets l’única al món que sap, del meu cor,
allò que sempre ha estat, abans que cap altre amor.

Per això t’he de dir allò que fa feredat conèixer:
és dins la teva gràcia que neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això està condemnada
a la solitud la vida que em donares.

I no vull estar sol. Tinc una fam infinita
d’amor, de l’amor de cossos sense ànima.

Perquè l’ànima està en tu, ets tu, però tu
ets la meva mare i el teu amor és el meu esclavatge:

vaig passar la infància esclau d’aquesta sensació
alta, insalvable, d’un compromís immens.

Era l’única manera de sentir la vida,
l’únic color, l’única forma: ara s’ha acabat.

Sobrevivim: i és la confusió
d’una vida que reneix fora de la raó.

T’ho prego, ah, t’ho prego: no et vulguis morir.
Soc aquí, sol, amb tu, en un futur abril…

Versió original:

Supplica a mia madre

È difficile dire con parole di figlio
ciò a cui nel cuore ben poco assomiglio.

Tu sei la sola al mondo che sa, del mio cuore,
ciò che è stato sempre, prima d’ogni altro amore.

Per questo devo dirti ciò ch’è orrendo conoscere:
è dentro la tua grazia che nasce la mia angoscia.

Sei insostituibile. Per questo è dannata
alla solitudine la vita che mi hai data.

E non voglio esser solo. Ho un’infinita fame
d’amore, dell’amore di corpi senza anima.

Perché l’anima è in te, sei tu, ma tu
sei mia madre e il tuo amore è la mia schiavitù:

ho passato l’infanzia schiavo di questo senso
alto, irrimediabile, di un impegno immenso.

Era l’unico modo per sentire la vita,
l’unica tinta, l’unica forma: ora è finita.

Sopravviviamo: ed è la confusione
di una vita rinata fuori dalla ragione.

Ti supplico, ah, ti supplico: non voler morire.
Sono qui, solo, con te, in un futuro aprile…

La falta de demanda de poesia

Com un esclau malalt, o un animal,
errava per un món que m’assignava la sort,
amb la lentitud dels monstres
del fang — o de la pols — o de la selva —
reptant amb la panxa — o amb aletes
vanes per la terra ferma— o ales fetes de membranes…
Al voltant hi havia marges, o balasts,
o potser estacions abandonades al fons de ciutats
de morts —amb els carrers i els passos subterranis
d’altres hores de la nit, quan sols se senten
trens espantosament llunyans,
i clapoteigs de desguassos, en la gelor definitiva,
en l’ombra que no té demà.
Així, mentre em dreçava com un cuc,
bla, repugnant en la seva ingenuïtat,
va passar en la meva ànima alguna cosa, com
si en un dia serè s’enfosquís el sol;
per damunt del dolor de l’animal panteixant,
s’hi posà un altre dolor, més mesquí i més fosc,
i el món dels somnis s’esquerdà.
«Ja ningú no et demana poesia!»
I: «El teu temps de poeta ja ha passat…»
«S’han acabat al món els anys cinquanta!»
«Tu amb les Cendres de Gramsci t’esgrogueeixes,
i tot allò que fou vida et dol
com una ferida que es reobre i causa la mort!»

Versió original:

La mancanza di richiesta di poesia

Come uno schiavo malato, o una bestia,
vagavo per un mondo che mi era assegnato in sorte,
con la lentezza che hanno i mostri
del fango — o della polvere — o della selva —
strisciando sulla pancia — o su pinne
vane per la terraferma— o ali fatte di membrane…
C’erano intorno argini, o massicciate,
o forse stazioni abbandonate in fondo a città
di morti — con le strade e i sottopassaggi
della notte alta, quando si sentono soltanto
treni spaventosamente lontani,
e sciacquii di scoli, nel gelo definitivo,
nell’ombra che non ha domani.
Così, mentre mi erigevo come un verme,
molle, ripugnante nella sua ingenuità,
qualcosa passò nella mia anima — come
se in un giorno sereno si rabbuiasse il sole;
sopra il dolore della bestia affannata,
si collocò un altro dolore, più meschino e buio,
e il mondo dei sogni si incrinò.
«Nessuno ti richiede più poesia!»
E: «È passato il tuo tempo di poeta…»
«Gli anni cinquanta sono finiti nel mondo!»
«Tu con le Ceneri di Gramsci ingiallisci,
e tutto ciò che fu vita ti duole
come una ferita che si riapre e dà la morte!»

Poema en forma de rosa

Del text en versió original:
© Garzanti Editore, s.p.a., 1964, 1976.
© 1999, 2001, Garzanti, S.r.l., Milano.
Gruppo editoriale Mauri Spagnol.

© del pròleg: Ricard Vinyes.
© de la traducció: Xavier Valls Guinovart.
© d'aquesta edició: Edicions Siderals SL / Ajuntament de Barcelona.

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.