Pont de cendra

Us oferim l'arrencada de la novel·la «Pont de cendra», de Raül Romeva (Amsterdam). L'obra està basada en la història real dels anomenats «amants de Sarajevo» i en les vivències de l'autor durant els darrers anys de la guerra de Bòsnia. 
 

Foto: Andrés Nieto Porras.
 

A Islàndia els dies d’octubre són nets, transparents. Admiro el paisatge a través de la vidriera de la recepció de l’hostal. Hi veig un terreny de lava ondulada que a la superfície adopta formes de cables estirats, adés cargolats sobre si mateixos. S’endevina perfectament la colada que baixa de les muntanyes, volcans actualment apagats, però testimonis inqüestionables de la violència que en el passat ha desplegat el foc procedent de les entranyes terrestres. És talment com ho va descriure Verne.

Obro la porta i surto a fora, ben equipada amb la meva jaqueta imitació de Gore-Tex de color pistatxo, els pantalons de muntanya i les botes de trekking (tot el conjunt comprat a Decathlon per a l’ocasió). A l’esquena duc una petita motxilla amb menjar, aigua, llums, mapes i, esclar, l’urna amb les cendres d’en Tau. He dubtat sobre si agafar el mòbil o no. Allà on vaig no hi ha cobertura. Ho diu la guia. Finalment l’he agafat. No se sap mai.

Dreta a les escales de l’hotel, alço el cap i torno a mirar cap a l’horitzó, on s’alça, retallat enmig del paisatge volcànic despullat d’arbres, l’Snæfellsjökull. La glacera de Snæfell. En una de les butxaques de la jaqueta duc l’exemplar d’en Tau de Viatge al ​centre de la Terra. Està ben rebregat, de tant que s’ha obert, i subratllat.

M’amara una forta olor de sofre. Aquí i allà es veuen petites fumeres de fonts calentes. És l’aigua procedent del subsòl.

De sobte m’assetja un neguit. Aquest matí, mentre esmorzava a la cantina de l’hostal, les notícies parlaven d’uns petits terratrèmols que han tingut lloc a la glacera de Vatnajökull, al bell mig de l’illa. Segons he pogut entendre, l’activitat sísmica arriba fins a sis quilòmetres de profunditat. Deu, en alguns casos. Protecció Civil ha fet evacuar la zona, especialment al voltant del volcà Bárdarbunga, com a mesura de precaució, tot i que insistien que els moviments sísmics no han de desembocar necessà- riament en l’erupció del volcà. Tot i així, un científic britànic, que parlava en nom de l’Institut Nòrdic de Ciències de la Terra, afirmava amb posat seriós que no es podia excloure que l’activitat actual comportés alguna mena d’erupció explosiva subglacial, i que fins i tot podria anar acompanyada de rius de lava i d’emissions de cendra.

Totes les persones que han entrevistat, i els mapes que han mostrat, indicaven que el perill, en tot cas,s’està desplaçant cap a la part oriental i nord del volcà Bárdarbunga. L’Snæfell es troba a l’oest. Això m’hauria de tranquil·litzar, penso.

L’hostaler m’ha explicat que, efectivament, aquests dies l’olor de sofre és més forta que de costum, i que es veuen més fumeres de les que són habituals. Quan això passa, deia ell amb el posat bonhomiós tan típic de la zona, la rumorologia popular es dispara. Se’n prepara alguna, aviat entrarà en erupció algun volcà, insistia, tot i que sense especificar quin. Podria ser qualsevol. En això no es posen d’acord, ironitzava l’home. N’hi ha tants!

Li he explicat els meus plans de pujar al cim de l’Snæfell i m’ha mirat amb cara escèptica. No és la millor època per fer-ho, m’ha dit. Això m’ha inquietat, ho confesso, però no tinc alternativa. Fins ara no he pogut venir, i no vull allargar-ho més.

Per fer fugir el neguit em dic a mi mateixa que el volcà dorm plàcidament i que, de fet, només existeix una erupció registrada, i data del 1219! Ho diu la guia. Tot i això, també sé el que diu la gent de per aquí: mai no pots confiar que no es torni a despertar.

Sigui com sigui, la meva visita a l’illa serà necessàriament breu. Avui,finalment, ajudaré en Tau a complir el seu somni: travessar la porta de Verne, el seu volcà.

Vaig arribar ahir, a Reykjavík. Vaig llogar un quatre per quatre i em vaig posar en mans de Lidenbrock. Vaig seguir la carretera de la costa occidental d’Islàndia, vaig remuntar els fiords innombrables d’aquests ribatges rosegats pel mar i finalment em vaig aturar al grau seixanta-cinc de latitud.

En aquests moments em trobo a la península semblant a un os descarnat, que culmina en una enorme ròtula. L’Snæfell s’alça just sobre la ròtula.

Fa fred. Un fred gèlid que em recorda que no m’agrada el fred. De fet, no el suporto. A en Tau sí que li agradava la muntanya. Jo sempre he estat de mar. De mar i de sol. Curiosa discrepància en una parella de bessons.

Una lleugera capa de boira enteranyina el cel. La llum és dèbil, però brillant. És, de sobra, suficient. Fins i tot té un punt d’encisadora que converteix el moment en especial, en màgic. Tot i així, si vull arribar al cim i tornar abans no es faci fosc, val més que m’espavili. Alço la mirada i miro cap a l’horitzó.

He vingut fins aquí i faré allò que hi he vingut a fer. Em mou un cop de decisió,més impulsiu que raonat, i certament impropi en mi. Pujo al cotxe i engego el motor.

Zigzaguejo per les solitàries carreteres islandeses, travessant planícies carregades de contrastos. Hi circulen pocs vehicles. No estan desertes, però gairebé. De tant en tant em creuo amb un grup de cicloturistes (valents, no cal dir-ho, amb aquest clima), algun cotxe llogat, pick-ups locals, o fins i tot algun tractor.

La vall és plena de roques escampades, aquí i allà, sobre un terra entre blanc i beix, mancat de vegetació. Un lloc ideal per tal que els membres de la Missió Apol·lo s’hi entrenessin, just abans d’enlairar-se cap a la Lluna, l’any 1965. Una manera bonica, poètica, fins i tot bucòlica de descriure com d’inhòspit és l’entorn.

Les platges de sorra negra i els penya-segats a la vora del mar es barregen amb camps de lava rugosos de dimensions infinites. De tant en tant passo a prop d’una fumerola, el paisatge es torna groguenc, pel sofre, i em mig ofega la pudor de calderes naturals bullint.Islàndia és una potència geotèrmica.

Em fascina aquesta combinació de riquesa i nuesa, de plenitud i buidor, de tot i res a la vegada. És com el yin i el yang. Com en Tau i jo.

En Tau estaria encantat de ser aquí. Feia anys que estalviava per comprar-se una bona bici. Volia estrenar-la precisament a Islàndia. Feia mesos que planejava el viatge. Era el seu somni. Aquest estiu era l’escollit.Ho tenia tot previst.La foto de l’Snæfell que tenia penjada a la paret de l’habitació li servia de far. El motivava. Ell era així: planificador, organitzat, previsor. Just el contrari que jo.

Al cap d’una estona de conduir per una inacabable carretera de grava arribo a un cartell amb forma de fletxa, escortat per dues ovelles peludes que passen el temps rumiant. El cartell assenyala cap al cim del volcà: set quilòmetres. Es poden fer a peu o amb cotxe. No ho dubto: continuo dins del vehicle.

De camí m’aturo en una cova que recomana la guia: Sönghellir, la cova que canta. Diuen que aquí hi van viure herois i nans de la mitologia islandesa. A en Tau el fascinaven la ficció, les llegendes, els mites. A mi, en canvi, no m’han dit mai gaire res, totes aquestes coses. Una altra diferència bessonal.

No es pot negar que la natura és poderosa, a Islàndia. Molt poderosa. No m’estranya que tanta gent aquí cregui que les fades, els elfs, els trols i els esperits de tota mena campen arreu. Convé no importunar-los, defensen alguns, si no es volen patir les conseqüències de la malastrugança. Cap carretera no es pot construir allà on viuen aquests éssers ocults i misteriosos.Espero que aquesta per on circulo no sigui de les que els molesten, em dic. La simple ocurrència fa que un somriure irònic se m’escapi per sota el nas.

Els esperits de la natura controlen el vent, l’aigua i la cendra. Allà on viuen els elfs, diuen, les flors fan més bona olor, i la natura creix molt més vigorosa. Encara que no puguem veure els esperits, es poden sentir. Viuen, sobretot, dins les grans roques. Pel que fa a mi, em conformo que les roques deixin de fer ballar el cotxe i pugui arribar dalt del volcà amb el cul d’una sola peça.

En la tradició islandesa, la divina naturalesa s’encarna en personatges forts que, en morir, es converteixen en esperits. I, com a l’Olimp grec, existeix una jerarquia: Thor, Odín, Freya, Baldur...

En Tau hi estarà bé, aquí.Ell era fort, màgic i guapo, molt guapo. Gairebé semblava un déu. Devia ser un semidéu.

Arribo al final de la carretera. A partir d’aquí he de seguir a peu. Deixo el cotxe. Se m’acosten dos cavalls, marrons i peluts, de crinera llarga i potes robustes, que mosseguen amb aparent desgana alguns matolls que sobresurten de la neu.Ens mirem. M’ignoren. Alço la mirada cap al cim. És un tram curt, però amb molta neu, i fins i tot gel. Avanço amb alguna dificultat. Un parell de vegades va d’un pèl que no caic de morros. Als metres finals fins i tot s’ha de grimpar una mica. No és el meu ambient. No estic feta per a això. Però ho faig per en Tau. Finalment arribo al cim, panteixant.

Aquí dalt, el dia sembla fins i tot més fred i transparent, com el moment.

I la pudor de sofre és més intensa. Em cobreixo la cara amb la màniga.

Miro al meu voltant. Estic sola. Estem sols. En Tau i jo. La mirada es perd en l’horitzó.

Sóc allà on la glacera es troba amb el cel i la terra es fon amb el firmament. Aquí no hi ha lloc per al dolor. La felicitat, per tant, ja no és necessària. Només regna la bellesa, per sobre de qualsevol desig. No és només un pensament, és un estat. Halldór Laxness m’inspira.

Abraço l’urna, inspiro, tanco els ulls i deixo anar l’aire, lentament.Tau!, crido.

El veig. Està rient. La seva dentadura perfecta, tota blanca, enlluerna l’entorn, igual com els seus cabells enrinxolats, lliures al vent, els ulls blaus i la pell bruna. Ens assemblàvem molt. Cap dubte, per aquesta banda, que érem germans. De petits fins i tot havíem jugat a fer-nos passar l’un per l’altre, i més d’una vegada havíem enganyat els avis, i fins i tot la mare. De més grans, esclar, ja ens vam definir més, cadascú dins del seu sexe.

El trobo a faltar.

Segurament hauria hagut de venir abans.Ja ho sé.Em sap greu, dic en veu alta. Un any és molt de temps. Massa temps.

L’hi dic a ell, però sobretot m’ho dic a mi. Ha estat un any de dol, i de dubtes. Un any veient cada dia l’urna que el contenia interpel·lant-me des del prestatge. Un any esperant, desitjant, que al malparit que li va clavar aquella punyalada criminal li passés alguna cosa. Que algú li clavés un punxó al cor i que morís dessagnat al pati brut de la presó, sol, podrint-se en la seva merda de tatuatges i d’insígnies. O que en una baralla entre bandes algú li clavés una agulla infectada amb el VIH i que es morís lentament, patint. He desitjat que, sobretot, patís. Igual com he patit jo, i la mare, i la Marina. Però ell encara és viu. Tancat, sí, però viu. Els seus pares no paren d’enviar-nos flors, a mi i a les mares, amb notes de condol.El dia 3 de cada mes.Tal com arriben les llenço a les escombraries. Ens demanen que els perdonem, però jo no puc. No puc perdonar qui ha criat un assassí. No vull. El sentiment d’odi s’ha anat diluint amb el temps, però no ha desaparegut. El sento bategar, latent en l’aire.En Tau no tornarà. Sí, aquell fill de puta és a la presó, podrint-se, però no en tinc prou. I, tanmateix, ja no sé què més puc fer-hi.

Respiro fondo i intento fer algun exercici de meditació, un dels que ens va ensenyar la Marina. A en Tau se li donaven molt millor que no pas a mi, aquestes coses. Ell meditava cada matí. Jo no n’he sabut mai, de posar la ment en blanc, ni de sentir caure pluges de color porpra damunt del meu cap. Ell sabia trobar la calma enmig del caos més absolut.Jo entro contínuament en bucles mentals dels quals no sé com sortir.Em controlen els pensaments negatius, l’odi, la venjança, la ràbia.

De vegades penso que he estat egoista, que en realitat no em volia separar d’ell, que la raó per no portar-lo aquí abans era que preferia estar amb les seves cendres a deixar-lo volar, definitivament, lliure per sempre més. Però la veritat és que tenia por. De què? No ho sé. Potser de quedar-me sola? Potser temia que si el deixava marxar acabaria en una depressió, com la mare?

No sé quantes vegades he sentit allò de «la mort d’un germà, i més si és un germà bessó, és una amputació sensorial».Em carrega sentir-ho. M’irrita. I tanmateix sé que és cert. Dins l’urna hi ha també una part de mi.

La seva mort va ser la darrera experiència que la mare va viure en plena consciència. Des de llavors que les pastilles la tenen anullada.Va decidir abandonar.La Marina encara l’aguanta.És l’única. Per això es van casar, què coi!, penso sovint.Juntes per sempre més, en la fortuna i en l’adversitat, es van dir, llavors, l’una a l’altra. Ho recordes, Tau? Bé, no recordo si la frase era exactament aquesta, però si fa no fa. Totes dues vestides de blanc. Dues eminents doctores, reconegudes i respectades, plorant com magdalenes mentre tu i jo, amb calça curta, ens amagàvem sota els mantells de les taules i ens atipàvem de dolços. Amb prou feines teníem dotze anys. N’han passat deu. No són tants.

Si no fos per la Marina, la mare ni tan sols seria viva. Quan se la va trobar ajaguda al llit, vam aferrada a la foto d’en Tau i a un pot buit de somnífers, vam decidir ingressar-la. Ja no sabíem què més fer. La Marina necessitava recuperar la seva vida, i jo també. A la residència la cuidaven bé, però la Marina tenia mala consciència, i se la va tornar a endur cap a casa. Crec que es va equivocar fent-ho. L’hi vaig dir. Es va enfadar i em va engegar. Mala filla!, em va cridar.

Fa mal que et diguin això. A en Tau no l’hi han hagut de dir mai, esclar. Ell era el fill perfecte, el gendre perfecte, l’amant perfecte. La rara, l’antipàtica, l’esquerpa, la borde, era jo. Jo he estat sempre el problema.

Necessitava passar pàgina, trobar-me de nou, o d’una vegada. Saber qui sóc, ara que ell no hi és. Per això sóc aquí. He vingut allà on hi puc parlar, l’únic lloc on ens podem acomiadar l’un de l’altra. No sé si és el millor moment per fer-ho, però ara tant és. Sóc aquí. Som aquí, i és hora de tallar el cordó.

Obro l’urna i una nova bafarada de vent fred, el vent fred d’Islàndia, m’acaricia el rostre. Te l’imaginaves així?, li pregunto. Jo, almenys, el noto tal com ell me’l descrivia. No és un fred que talli, ni que faci mal, més aviat és un amanyac. Com les seves moixaines, les que repartia tan generosament i tan alegrement a tothom, que ja no podrà regalar, però que romandran per sempre més en el record, com un esperit, entre els elfs.

Camino amb l’urna oberta fins al cràter, cobert de gel. Temia trencar-me quan ho fes. Estranyament, segueixo sencera.

Bon viatge,Tau, l’eternitat és teva, dic.

I llavors caic a terra, de genolls, i esclato en un plor amarg mentre premo l’urna buida contra el meu pit.

Les cendres llisquen, lliures, i volen com papallones per damunt de la glacera.

Tot és gel i neu, cendra i pols.

Pols a la pols, cendra a la cendra. Això és tot?, es preguntava Stojanović, el poeta.

A què ve això, ara? No ho sé. Però esclar que no, això no és tot. De cap manera. La cendra és el pont pel qual caminem, per no morir negats en l’oblit.

Per a Verne, l’Snæfell era una porta, un accés al centre de la Terra. Per a mi és un pont. Un pont de cendra.

 

Pont de cendra

© Raül Romeva i Rueda
© Amsterdam. Ara Llibres, 2015.

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.