Redacció
Foto: Catorze
Quanta, quanta guerra... va néixer una tarda al vestíbul de l’antic Publi Cinema on havia entrat a mirar les fotos de la pel·lícula que estaven passant: El manuscrit trobat a Saragossa del director polonès Has. Cada fotografia, cada paisatge, cada expressió en el rostre dels actors eren una pura meravella. Una de les pel·lícules més originals, més poètiques, més extraordinàriament fora del món que mai havia vist. Passeig de Gràcia amunt pensava si jo no podria fer una novel·la que arribés al grau de poesia i de misteri d’El manuscrit trobat a Saragossa. Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d’anar. Procurar-li aventures amb gent estranya. ¿Per què no una novel·la diguem-ne de guerra amb poca guerra? S’han escrit tantes novel·les sobre la guerra que una més no hauria afegit res a la col·lecció. I potser no hauria sabut fer-la. Repeteixo: ¿per què no una novel·la amb poca guerra però amb un fons continuat de guerra? Antonin Artaud comença el seu Heliogàbal així: “Hi ha, al voltant del cadàver d’Heliogàbal, el Déu solar, sacerdot del Sol vestit de porpra, vingut del Sol a l’Imperi Romà, mort sense tomba, degollat per la seva policia a les latrines del seu palau, una intensa circulació de sang i d’excrements.” Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts. Per culpa d’aquesta gran circulació de tragèdia, en les meves novel·les, potser alguna vegada involuntàriament, poc o molt, la guerra hi surt.
Al cap de dos o tres anys d’aquella tarda al Publi Cinema, tot llegint la cartellera d’espectacles, vaig veure que al cinema Ars feien El manuscrit trobat a Saragossa. Necessitava tornar-lo a veure. Me n’hi vaig anar l’endemà a primera hora de la tarda amb el cor palpitant. La taquilla encara estava tancada. A l’entrada hi havia un senyor, no sé si l’amo o el gerent de l’Ars. Vaig donar un cop d’ull a les fotos i vaig veure anunciada una pel·lícula francesa, insubstancial, que ja havia vist feia temps a París. Vaig sortir al carrer a mirar el gran cartell de damunt del portal. Res. Ni rastre del Manuscrit. Em vaig atrevir a preguntar al senyor de l’entrada: ¿que no fan El manuscrit trobat a Saragossa? “Avui hem canviat el programa. Ara, que no ha perdut gran cosa. ¿Oi que la pel·lícula es diu El manuscrit trobat a Saragossa? Doncs Saragossa no hi surt.”
*
Vaig començar a escriure Quanta, quanta guerra... al cap d’un any d’haver sortit al carrer Mirall trencat. S’havia de dir El soldat i les roses. Fa pocs mesos, endreçant papers, vaig trobar un petit esquema que no recordava. “El protagonista es dirà Manuel. Descriure minuciosament la seva cara, totes les expressions de la seva cara. Cada gest. La manera de caminar, la manera de moure els braços, la manera d’assenyalar amb un dit les petites coses que el corprenen. La manera de dormir, la manera de riure. Tot ell exacte com la seva mare i tot, en ell, exacte com la seva mare. A l’acabament fer-li descriure la cara de totes les dones que haurà anat trobant pel camí i que l’hauran atret. Les cares que només haurà vist un moment, les cares que l’hauran fascinat, les cares que l’hauran enamorat i que seran la de la seva mare. La d’ell. Un malson. Tindrà l’obsessió de les roses. Al mig de cada rosa la cara de l’última dona. I a la darrera pàgina, en el moment de morir –perquè el matava d’un esquitx de metralla–, li donaré el benestar absolut per haver pogut veure tantes muntanyes, tants i tants camins, tantes i tantes argelagues i tantes romegueres.” I, naturalment, Manuel havia de ser un soldat voltat de tanta guerra com es vulgui.
Quanta, quanta guerra... l’he escrita tres vegades de dalt a baix. Això sol ja fa unes quatre-centes pàgines. Si comptem que abans de passar-la en net cada pàgina ha estat escrita, almenys, tres o quatre vegades, ens trobem amb un nombre bastant considerable de pàgines; per això passo tants anys per acabar una novel·la. Com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i d’anar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i saber escriure a màquina.
*
També m’hauria agradat fer una novel·la descrivint ben detalladament màquines de guerra com va fer Kafka amb la màquina infernal del seu conte “La colònia penitenciària”. Però m’hauria estat tan difícil que no l’hauria vista acabada ningú. Encallada per sempre.
*
Explicaré les fonts d’uns quants capítols.— El somni que pertorba la vida del senyor de la casa vora el mar, ve de lluny. A finals de l’hivern de l’any 1971, vaig haver d’anar a Viena a fer companyia a un malalt molt greu. A mitjanit del primer dia d’haver arribat, sortia de l’Allgemeine Krankenhaus der Stadt Wien-Universitäts Kliniken. No es veia ànima vivent. Anava pel carrer Garnison i no sé com va anar que tot d’una vaig trobar-me davant de la Votivkirche que encara no sabia com es deia. Vaig tornar enrera cap al carrer Garnison i caminant caminant em vaig trobar a la plaça Roosevelt. Després va venir el carrer Lazaret. Sabia que havia d’anar avall i no parava d’anar amunt. La casa dels amics on m’estatjava era a l’altra banda de Viena, a la vora del Belvedere. S’havia aixecat el vent. Desorientada, em vaig trobar a dintre d’un gran parc entre edificis molt grans. Palaus separats els uns dels altres que un excés de vegetació i les grans arbredes centenàries a penes em deixaven veure. El vent cada vegada era més fort. Les branques gemegaven. Un moment vaig tenir la sensació que no sortiria mai més d’allà dintre, que no hi havia camí que menés en alguna banda. Estava al mig d’una ciutat morta. No passava un cotxe, no passava un tramvia ni una persona, no es veia ni una mica de cel. I quan l’angoixa m’ofegava em vaig adonar que tot allò ja ho coneixia. Venia d’un somni que havia tingut feia anys. Un somni que venia de qui sap quines profunditats de la meva consciència. En el somni hi havia una ciutat poc coneguda, un parc sense sortida, palaus desconeguts, i, dintre meu, les mateixes ganes de xisclar. El somni l’havia tingut a París, podia recordar-ho, la nit de la primera tarda que havia anat a passejar pel jardí del Luxemburg. Aquells palaus de Viena, la Rathaus, la Universitat, el Parlament i els Museus, no m’eren estranys. És coneguda aquesta sensació de trobar-te en alguna banda on ja havies estat anteriorment. Em vaig asseure en un graó del Museu d’Història Natural, morta de fred i de cansament, fins que es va fer de dia. El somni del senyor de la casa vora el mar té les arrels en aquella meva nit de Viena.
Potser he escrit el capítol de l’ermità perquè sempre m’ha interessat la psicologia dels sants, tot i que no m’he dedicat gaire a aprofundir-la. El sant, en el seu renunciament, tant com dirigir la seva passió, tota la força de la seva ànima, cap a Déu, busca desesperadament sense saber-ho la seva unitat, el seu equilibri total, les seves constel·lacions interiors. El reialme de Déu que de sempre porta a dintre.
La defensa de Caín pel pescador en el capítol “Després” ve del poema de Baudelaire “Caïn et Abel”. I d’altres lectures que ara no recordo. I de la meva curiositat pel personatge.
El meu avi, Pere Gurguí i Fontanills, m’explicava vides de sants que treia de la Llegenda Daurada. També m’explicava contes: el del pastor amb ales. “En un país de la fi del món, en una vall desconeguda, hi havia un pastor que pasturava el seu ramat. A la nit, mentre dormia, a ell i a totes les seves ovelles els sortien ales. Ales petites. I ell i ovelles es posaven a volar per damunt de la vall fins a la matinada.” El meu avi anava a missa cada diumenge. Fins que va començar a endur-se’m a mi. De vegades anàvem a la Bonanova, de vegades als Josepets. A la Bonanova hi anàvem pel carrer de Sant Gervasi. Als Josepets pel carrer de Pàdua o pel carrer de Septimània. De tornada comprava els dolços a la pastisseria que hi havia a la plaça dels Josepets. Jo, a missa, m’hi avorria sobiranament. Aixeca’t. Agenolla’t. Senya’t. Abaixa els ulls. Un dia em vaig atrevir a estirar el meu avi per la màniga, es va decantar cap a mi i vaig dir-li baixet: m’avorreixo. El m’avorreixo es va convertir en una mena de cançó. Fins que un dia en arribar a casa se’m va asseure a la falda i va sortir l’àngel de la missa. Era molt alt, amb el cap tocava el sostre, les puntes de les ales tocaven les parets. No se’l podia veure gaire bé perquè era tot just una ombra amb una mica de llum al voltant. De la cara només se li veien els ulls: daurats. “És un misteri com pinta el terra de l’església de color blau i de color carmesí. Com si els daus amb què la va enrajolant es fessin sols per la gràcia de Déu.” Després d’haver-me fet creure en l’àngel de la missa, quan hi anavèm, ja no m’avorria tant. De petita vivia meravellada.
*
Durant molts anys, sempre que de Ginebra baixava a Barcelona, no deixava mai d’anar a saludar els amics Carles Riba i Clementina Arderiu. En una d’aquestes visites en Riba em va preguntar si em seria gaire difícil de procurar-li les obres completes de Teilhard de Chardin. La meva pròxima anada a Barcelona va ser per portar a Riba el que m’havia demanat. I jo també vaig regalar-me Teilhard de Chardin així que vaig tornar a Ginebra. A l’acabament d’aquest llibre hi ha la influència de la missa damunt del món de Teilhard de Chardin. D’un fragment: “El sol acaba d’il·luminar, allà baix, la franja extrema de l’orient. Una vegada més, sota l’estesa movent de la fosca, la superfície de la terra es desvetlla, tremola i recomença la seva paorosa tasca. Jo posaré damunt de la meva patena, ¡o Déu meu!, la collita esperada del meu esforç. Abocaré dintre del meu calze la saba de tots els fruits que avui seran esgrunats. El meu calze i la meva patena són les pregoneses d’una ànima llargament oberta a totes les forces que dintre d’un instant s’elevaran de tots els punts del món devers l’Esperit. Aquesta multitud, la immensitat de la qual esgarrifa, aquest oceà humà del qual les lentes i monòtones oscil·lacions porten la torbació al cor dels creients...” Jo començo una frase al final de Quanta, quantaguerra... així: “Des de dalt d’aquesta muntanya amb cresta de núvols i amb fonaments de boira...” etc.
*
Adrià Guinart, el protagonista de Quanta, quanta guerra..., és l’antiheroi. M’ha sortit així. Potser perquè no crec gaire en els herois; és a dir, encara que sempre en un lloc o altre hi hagi algun acte d’heroisme, penso que l’heroi, o bé és un home pres de pànic que reacciona per salvar-se d’un perill, o bé és un pobre home que necessita realitzar-se, compensar la seva mediocritat. Els herois antics havien estat criatures no volgudes i abandonades per evitar que s’acomplissin els desastres que els déus els havien predit. Homes amb un destí tràgic empaitats i devorats pels remordiments; les fúries, amb les cabelleres entremesclades amb serps, amb una torxa en una mà i un punyal en l’altra. Sartre convertí els remordiments en mosques. L’home d’avui no és heroic. Li basta sentir-se poderós “perquè ignora que depèn en el seu conscient de la cooperació de l’inconscient, el qual pot arrabassar-li súbitament la frase que es disposava a pronunciar” (C. G. Jung).
*
Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada –la sola paraula m’emociona– que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia.
*
Hauria de parlar del sol però he d’enllestir aquest pròleg de pressa i no sé escriure amb presses. Hauria de parlar de la importància del sol de debò i del sol de la meva novel·la. Hauria de fullejar vells llibres que m’expliquessin alguna cosa sobre els pobles adoradors del sol. El Sol Déu, ja que tot l’Univers és Déu. Les custòdies daten del segle xv. A partir del segle XVI se’ls donà el nom de “Sols”. Són un cercle d’or o de plata voltat de raigs amb el Sant Sagrament al mig de la rodona. Sense el sol no existiríem. El sol serveix per alguna cosa més que per daurar les platges i els balcons.
Bé, he fet aquest pròleg per tal de situar una mica el lector. He posat algunes cartes enlaire. No totes. En El manuscrit trobat a Saragossa, Saragossa no hi sortia. En Quanta, quanta guerra..., de batalla, allò que se’n diu una batalla, no n’hi ha cap.
Encara que no vingui a tomb voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment.
Foto: Fundació Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra...
© 2019 Institut d'Estudis Catalans, pel text de la novel·la
© 2019 Jaume Coll Mariné pel text del postfaci
© d'aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
