Redacció
Llegim el primer conte d'aquest llibre d'Alice Munro, publicat per Club Editor i traduït per Dolors Udina. Nascuda el 1931 en una zona rural de la província d'Ontario, va començar a escriure als vuit anys, a l'època en què el Canadà entrava en la Segona Guerra Mundial, i va anunciar que no escriuria més el 2013, quan va ser-li concedit el Nobel de literatura.
Foto: Catorze
Pallisses reials
Pallissa reial. Això era el que prometia la Flo. T’estàs guanyant una pallissa reial.
La paraula “reial” se li entrebancava a la llengua, hi quedava atrapada. La Rose necessitava imaginar-se coses, perseguir absurditats; era una necessitat més forta que la d’esquivar problemes i en comptes de prendre’s seriosament l’amenaça es preguntava: ¿com deu ser una pallissa reial? S’imaginava una avinguda flanquejada d’arbres, una multitud d’espectadors mudats, uns quants cavalls blancs i esclaus negres. Algú s’agenollava i la sang li brollava de la boca com serpentines. Una ocasió salvatge i esplèndida alhora. A la vida real no arribaven a tenir tanta dignitat, i només la Flo mirava de donar a l’esdeveniment un cert aire solemne de necessitat i de greuge. La Rose i el seu pare de seguida aconseguien una cosa prou decent.
El pare de la Rose era el rei de les pallisses reials. Les que li clavava la Flo no eren gaire sonades; eren calbots ràpids i bolets deixats anar mentre estava pendent d’altres coses. Surt del mig, li deia. Ocupa’t de les teves coses. Deixa de fer aquesta cara.
Vivien en una rebotiga a Hanratty,Ontario. Eren quatre: la Rose, el seu pare, la Flo i en Brian, germanastre de la Rose. De fet, la botiga era una casa que havien comprat el pare i la mare de la Rose quan es van casar i s’hi van instal·lar per muntar un negoci de reparació de mobles i entapissats. La seva mare sabia entapissar. Dels pares, de tots dos, la Rose hauria d’haver heretat unes mans destres, un coneixement immediat de les teles i bon ull per apedaçar el que fos, però no havia estat així. Era maldestra i quan es trencava alguna cosa s’afanyava a escombrar les restes per llençar-les de seguida.
La seva mare havia mort. La tarda que es va morir havia dit al pare de la Rose: “Tinc una sensació molt difícil de descriure. Com si tingués un ou dur al pit, amb closca i tot.” Va morir abans que es fes fosc; tenia un coàgul de sang al pulmó. La Rose era una criatura de bolquers i no podia recordar-se’n. L’hi va explicarla Flo, que ho devia haver sentit del pare. La Flo va aparèixer molt poc després per vigilar la Rose al bressol, casar-se amb el seu pare i obrir l’habitació del carrer per posar-hi una botiga de queviures. La Rose, que només havia conegut la casa com a botiga i només havia conegut la Flo com a mare, s’imaginava els prop de setze mesos que els seus pares havien estat junts com una època pacífica, molt més agradable i cerimoniosa, amb petits tocs d’opulència. No en conservava cap més record que unes oueres que havia comprat la mare, amb un dibuix delicat de vinyes i ocells en tinta vermella; el dibuix començava a esborrar-se. No quedaven llibres,roba ni fotos de la mare.
Segurament el pare ho havia llençat tot, o potser havia estat la Flo. L’única història que explicava la Flo sobre la mare, la de la mort, tenia un curiós deix de rancúnia. Li agradaven els detalls de les morts, a la Flo: les coses que deien els moribunds, com protestaven o miraven d’aixecar-se del llit, com renegaven o reien (n’hi havia que ho feien), però quan deia que la mare de la Rose havia parlat d’un ou dur al pit, feia que la comparació sonés lleugerament estúpida, com si la mare fos la mena de persona que es pensa que et pots empassar un ou sencer.
El pare de la Rose tenia un cobert darrere la botiga on treballava restaurant i entapissant mobles. Refeia seients i respatllers de cadires, adobava reixats de vímet, tapava esquerdes, restituïa potes, tot d’una manera admirable, traçuda i econòmica. Això era el que l’enorgullia: sorprendre la gent amb un treball tan fi a un preu tan moderat, fins i tot ridícul. Potser durant la Depressió la gent no es podia permetre pagar més, però ell va continuar cobrant poc durant la guerra i els anys de prosperitat de després de la guerra, fins que es va morir. No parlava mai a la Flo de què cobrava ni què devia. Quan es va morir, la Flo va haver d’obrir el cobert i treure tota mena de retalls de paper i sobres estripats d’uns ganxos enormes i terrorífics on ho arxivava tot. Es va trobar que molts d’aquells papers no eren factures ni rebuts sinó informació del temps, detalls sobre l’hort, coses que li havia vingut de gust escriure.
He menjat patates noves el 25 de juny. Rècord.
Dia Negre, dècada de 1880, res de sobrenatural. Núvols de cendra
de focs del bosc. 16 d’agost de 1938. Tempesta gegantina, al vespre.
Llampecs carrer Pres. Church., Turberry Twp. ¿Voluntat de Déu?
Escaldar maduixes per treure’n l’acidesa.
Tot és viu. Spinoza.
La Flo va pensar que Spinoza devia ser una verdura nova que tenia intenció de plantar, com el bròquil o l’albergínia. Tot sovint provava coses noves. Va ensenyar el tros de paper a la Rose i li va preguntar si sabia què era Spinoza. La Rose ho sabia, o en tenia alguna idea —era adolescent, en aquell temps—, però va contestar que no. Havia arribat a una edat en què creia que no podia suportar saber res més ni del seu pare ni de la Flo; apartava tot nou descobriment amb vergonya i temor.
Al cobert hi havia una estufa i molts prestatges irregulars plens de pots de pintura i vernís, laca i trementina, gerros amb pinzells en remull i algunes ampolles negres enganxoses de xarop per a la tos. ¿Per què un home que tossia sense parar, que tenia els pulmons afectats pel gas que havia respirat durant la guerra (que, quan la Rose era petita, no se’n deia primera guerra, sinó darrera), es passava tot el sant dia respirant pintura i trementina? En aquell temps eren preguntes que no es feien tan sovint com ara. Al banc de fora de la botiga, uns quants vells del veïnat seien a xafardejar i a dormitar quan feia bo, i alguns també tossien sense parar. El fet és que s’estaven morint, lentament i amb discreció, víctimes del que, sense cap sentiment de greuge, se’n deia “malaltia del fonedor”. Havien treballat tota la vida a la foneria de la ciutat i ara seien immòbils, amb la cara groga i demacrada, tossint,rient, proferint obscenitats a la babalà quan parlaven de les dones que passaven o de qualsevol noia amb bicicleta.
Del cobert arribaven no només estossecs, sinó paraules, un murmuri continu, recriminatori o encoratjador, normalment just per sota del volum en què podrien distingir-se les unes de les altres. El murmuri s’alentia quan el pare feia una feina complicada i adoptava un ritme alegre quan feia alguna cosa menys exigent, com ara passar paper de vidre o pintar. De tant en tant arribava amb claredat alguna paraula que quedava suspesa en l’aire sense sentit. Quan ell s’adonava que havia parlat massa alt, se sentien uns estossecs encobridors, un silenci inusual i expectant, com si empassés saliva.
—Macaroni, pepperoni, Botticelli, mongetes...
¿Què podia voler dir allò? La Rose solia repetir-ho per dins. No podia preguntar-l’hi de cap manera. La persona que deia aquestes paraules i la persona que parlava amb ella com a pare no eren la mateixa, encara que aparentment ocupessin el mateix espai. Hauria estat de molt mal gust reconèixer la presència d’algú que no havia de ser-hi; no se li hauria perdonat. Tot i així, ella rondava per allà i escoltava.
“Les torres cobertes de núvols”, li va sentir dir una vegada. “Les torres cobertes de núvols, els palaus meravellosos.”
Va ser com un cop al pit, no per fer-li mal sinó per sorprendre-la, per deixar-la sense alè. Va haver d’arrencar a córrer, va haver de marxar. Sabia que ja n’havia sentit prou; a més, ¿i si l’enxampava? Seria espantós.
Era com els sorolls del bany. La Flo havia estalviat perquè els fessin un bany nou, però l’únic lloc on podien posar-lo era un racó de la cuina. La porta no encaixava, les parets eren envans. En conseqüència, els que parlaven o menjaven a la cuina sentien com s’estripava el paper de vàter o com es movien els malucs. Estaven tots acostumats als sorolls de budells dels altres, no només als moments més explosius, sinó també als sospirs, grunys, invocacions i declaracions. I com que eren tots d’allò més pudibunds, semblava que ningú escoltés ni sentís res, i no hi feien cap esment. La persona que produïa els sorolls al bany no tenia res a veure amb la persona que en sortia.
Vivien en un barri pobre de la ciutat. Hi havia Hanratty i West Hanratty, amb el riu entremig. El seu era West Hanratty. A Hanratty l’estructura social anava des de metges, dentistes i advocats fins a obrers de la foneria, obrers de la fàbrica i camàlics; a West Hanratty anava d’obrers de la fàbrica i de la foneria a famílies nombroses i poc previsores de traficants ocasionals, prostitutes i lladres fracassats. La Rose creia que la seva família estava a cavall del riu sense pertànyer a cap dels dos costats, però no era veritat. On tenien la botiga i on vivien era a West Hanratty, al final de tot del carrer principal. A l’altra banda del carrer hi havia una ferreria, tancada d’ençà que havia començat la guerra, i una casa que en altres temps havia estat una botiga. No havien tret mai el rètol salada tea de l’aparador: continuava allà com una decoració orgullosa i remarcable, encara que a dins no hi hagués te de Salada per vendre. Només hi havia un tros de vorera, massa esquerdada i boteruda per passar-hi patinant, tot i que la Rose es delia per uns patins i sovint s’imaginava enfilant-la a tot drap, àgil i moderna, amb una faldilla prisada. Hi havia un sol fanal, una flor de metall; després s’acabaven les comoditats i hi havia camins de carro i solars fangosos, cases estranyes amb abocadors al davant. El que feia que semblessin estranyes eren els intents d’impedir que es convertissin definitivament en ruïnes. En algunes no s’hi havia fet cap intent, i eren grises, desballestades i tortes, i queien a trossos en un paisatge de matolls magres, d’estanys de granotes, bogues i ortigues. Tanmateix, la majoria de les cases tenien pegats de paper enquitranat, unes quantes teules noves, làmines de llauna, tubs d’estufa improvisats, fins i tot de cartró. Això, evidentment, era abans de la guerra, una època que després dirien que era de pobresa llegendària i de la qual la Rose recordava sobretot coses a poca altura: formiguers d’aspecte perillós i esglaons de fusta, i una visió emboirada, interessant i problemàtica del món.
Al començament hi va haver una llarga treva entre la Flo i la Rose. La naturalesa de la Rose creixia com una pinya tropical, però a poc a poc i en secret, amb una barreja d’orgull i escepticisme que la sorprenia fins i tot a ella. Abans de ser prou gran per anar a escola, i quan en Brian encara era al cotxet, la Rose s’estava a la botiga amb tots dos: la Flo asseguda al tamboret alt darrere del taulell, en Brian adormit a tocar de la finestra i ella agenollada o estirada damunt de les grans rajoles que cruixien, dibuixant amb llapis de colors sobre trossos de paper d’embalar que ja no es podien fer servir de tan estripats o arrugats.
Els clients de la botiga eren sobretot de les cases del voltant. També hi anava gent del camp que tornava de ciutat, i uns quants de Hanratty que travessaven el pont. N’hi havia que es passaven el dia al carrer principal, entrant i sortint de les botigues, com si tinguessin l’obligació d’exhibir-se i el dret de ser ben acollits. Per exemple, la Becky Tide.
La Becky Tide s’enfilava al taulell de la Flo i es feia lloc al costat d’una capsa oberta de galetes amb melmelada.
—¿Són bones? —preguntava a la Flo, i amb tota la barra se’n cruspia una—. ¿Quan ens donaràs feina, Flo?
—Pots anar a treballar a la carnisseria —contestava la Flo càndidament—. O amb el teu germà.
—¿Amb la Roberta? —deia la Becky amb una mena de menyspreu teatral—. ¿Tu creus que hi podria treballar, amb ell? —El seu germà, que portava la carnisseria, es deia Robert, però sovint li deien Roberta perquè era dòcil i esveradís. La Becky Tyde va esclafir una rialla forta i escandalosa com el soroll d’un cotxe que t’envesteix.
Era una nana de cap gros i veu forta que remenava un cul asexuat de mascota, duia una boina de vellut vermell i tenia el coll tan tort que l’obligava a aguantar el cap de gairell, sempre mirant amunt i de costat.Duia unes sabatetes de taló alt ben enllustrades, sabates de dama de debò. La Rose li mirava les sabates amb por de veure-li la resta, la rialla i el coll. Sabia per la Flo que la Becky Tyde havia passat la pòlio de petita, i per això tenia el coll tort i no havia crescut prou. Costava de creure que de petita hagués estat diferent, que hagués pogut ser mai normal. La Flo deia que no és que estigués xalada, que tenia tant de seny com qualsevol, però que sabia que sempre podia sortir-se amb la seva.
—¿Sabies que jo vivia aquí, abans? —va dir la Becky quan va veure la Rose—. Ei, com te diguis! ¿Oi que jo vivia aquí, Flo?
—Si vivies aquí va ser abans que vingués jo —va dir la Flo com si no en tingués ni idea.
—Era abans que el veïnat anés pel pedregar. Perdoneu que us ho digui. El meu pare va fer-se la casa aquí, i també l’escorxador, i teníem mig acre de fruiters.
—¿De debò? —va preguntar la Flo en un to irònic ple de falsa afabilitat, d’humilitat i tot—. ¿I per què us en vau anar?
—Ja t’ho he dit, el barri va començar a anar pel pedregar —va dir la Becky. De cop i volta es va ficar una galeta sencera a la boca i va inflar les galtes com una granota. No va dir res més.
En tot cas, la Flo ho sabia, és clar. Tothom coneixia la casa de maons vermells amb el porxo al davant i l’hort, o el que en quedava, ple de les andròmines habituals: seients de cotxe, màquines de rentar, somiers i trastos. La casa no tenia un aspecte sinistre, malgrat el que hi havia passat, perquè estava envoltada de runes i de caos.
Segons la Flo, el pare de la Becky era una mena de carnisser molt diferent del seu germà. Un anglès malhumorat. I diferent de la Becky quant a loquacitat. No era mai directe. Un home mesquí i tirànic amb la família. Després que la Becky tingués la pòlio, no la va deixar tornar a escola. Pràcticament no se la veia mai fora de casa ni al pati. No volia que la gent s’hi rabegés. Això va dir la Becky al judici. Llavors la seva mare ja era morta, i les germanes, casades. A casa només quedaven la Becky i en Robert. La gent aturava en Robert pel carrer per preguntar-li:
—¿I la teva germana, Robert? ¿Ja està més bé?
—Sí.
—¿Fa la feina de casa? ¿Us fa el sopar?
—Sí.
—¿I ja es porta bé amb ella, ton pare?
El rumor que corria era que el pare els apallissava, que sempre havia apallissat els fills i la dona, i que ara pegava més a la Becky perquè era esguerrada, i també hi havia gent que creia que l’havia baldat ell (no sabien què era això de la pòlio). Els rumors perduraven i s’hi anaven afegint detalls. Ara se suposava que si no deixava sortirla Becky era perquè estava prenyada, i que el pare de la criatura era ell mateix. Després va començar a córrer que el nen ja havia nascut i se l’havien tret de sobre.
—¿Què?
—Se’l van treure de sobre —deia la Flo—. Deien: vés a comprar costelles de xai a can Tyde, les tenen bones i tendres! Segurament tot era mentida —deia ella amb recança.
Aquest to de recança, de cautela a la veu de la Flo podia fer que la Rose es girés i deixés de mirar com el vent feia tremolar el vell tendal estripat, com enxampava l’estrip. Quan la Flo explicava una història —i aquesta no era l’única ni la més escabrosa, ho sabia—, inclinava el cap i feia una cara suau i capficada, prometedora, d’alarma.
—No hauria d’explicar-te aquestes coses.
Immediatament continuava.
Tres joves inútils que dropejaven fora de l’estable es van ajuntar —o van ser ajuntats per homes més influents i respectables de la ciutat— i van quedar entesos per assotar el vell Tyde a favor de la moral pública. Es van pintar la cara de negre. Els van donar fuets i dues pintes de whisky a cada un per animar-los. Eren en Jelly Smith, genet de curses i bevedor; en Bob Temple, jugador de beisbol i molt cepat; i en Hat Nettleton, que conduïa el carro de la ciutat i es deia Hat pel barret fort que duia, per vanitat i perquè feia riure. Encara treballava amb cavalls de tir; conservava el nom, per bé que no el barret, i sovint se’l veia en públic —gairebé tan sovint com a la Becky Tyde— repartint sacs de carbó que li ennegrien la cara i els braços. Potser això hauria hagut de fer pensar en la seva història, però no. El present i el passat, el tèrbol passat melodramàtic de les històries de la Flo, estaven força lluny l’un de l’altre, si més no per a la Rose. Era difícil fer encaixar la gent del present en el passat. La mateixa Becky, raresa del poble i mascota pública, inofensiva i maliciosa, no quadrava amb la presonera del carnisser, la filla esguerrada, una tira de blanc entrevista a la finestra: muda, atonyinada, prenyada. Com amb la casa, la connexió només podia ser lògica.
Els joves encarregats de l’assotada van aparèixer a la porta d’en Tyde a última hora, quan tothom era al llit.Duien una escopeta, però van acabar les municions al pati. Van cridar el carnisser i van trucar a la porta; finalment la van esbotzar. En Tyde va pensar-se que volien diners, per això va posar uns quants bitllets en un mocador i va enviar la Betty al pati, potser amb la idea que aquells homes s’entendririen o s’espantarien davant d’una nena petita, una nana, amb el coll tort. Però no en van tenir prou. Van pujari el van treure de sota el llit. El van arrossegar a fora amb camisa de dormir i el van deixar a la neu. Estaven a quatre graus sota zero, cosa que es va destacar més tard al tribunal. Volien fer-li una paròdia de judici però no recordaven com anava. Per tant, es van posar a apallissar-lo i no van parar fins que es va desplomar. Li cridaven “Carn de carnisser!” i l’atonyinaven mentre la camisa de dormir i la neu del voltant s’anaven tornant vermelles. El seu fill Robert va dir al tribunal que no havia vist la pallissa. La Becky va dir que primer en Robert s’havia quedat mirant però que després se n’havia anat i s’havia amagat. Ella l’havia vista de dalt a baix. Va veure com els homes marxaven i com el seu pare avançava sagnant cap a les escales del porxo. No va sortir a ajudar-lo ni va obrir la porta quan hi va arribar. ¿Per què?, li van preguntar, i ella va dir que no havia sortit perquè anava amb camisa de dormir, i que no havia obert la porta perquè no volia que es refredés la casa.
Es veu que després el vell Tyde va recuperar les forces. Va enviar en Robert a posar els arreus al cavall i la Becky a escalfar aigua per rentar-se. Es va vestir, va agafar tots els diners i, sense cap explicació als fills, va pujar al trineu i se’n va anar cap a Belgrave, on va deixar el cavall lligat i va agafar el primer tren del matí cap a Toronto. Al tren va tenir un comportament estrany, grunyia irenegava com si anés borratxo. L’endemà el van trobar pels carrers de Toronto, delirant com un boig, i el van portar a l’hospital, on va morir. Encara duia tots els diners a sobre. Van dir que la causa de la mort era una pneumònia.
Però les autoritats se’n van assabentar, va dir la Flo. El cas va arribar a judici. Els tres homes que ho havien fet van ser condemnats a llargues penes de presó. Una farsa, va dir la Flo. Al cap d’un any ja estaven en llibertat, indultats, amb feines esperant-los. ¿I com és? Doncs perquè hi havia embolicada molta gent important. I semblava com si la Becky i en Robert no tinguessin gaire interès que es fes justícia.
Van quedar ben acomodats. Van comprar-se una casa a Hanratty. En Robert es va quedar la carnisseria. La Becky, després de tant de temps de reclusió, va emprendre una carrera de relacions socials i exhibició pública.
Això era tot. La Flo va donar per acabada la història, com si ja en tingués prou. No hi quedava bé ningú.
—Imagina’t —va dir.
En aquell temps, la Flo devia tenir una mica més de trenta anys. Era jove. Anava vestida ben bé com una dona de cinquanta anys, o de seixanta o setanta: vestits estampats de coll i mànigues amples, i de cintura també; davantals estampats que es treia quan sortia de la cuina per entrar a la botiga. Era una indumentària habitual per a una dona pobra però no del tot indigent; també era, en certa manera, una tria deliberadament displicent. La Flo se’n fotia dels pantalons, se’n fotia de la roba de la gent que intentava seguir la moda, se’n fotia del llapis de llavis i les permanents. Duia els cabells curts, just prou llargs per posar-se’ls darrere les orelles. Era alta i fina d’ossos, amb els canells i les espatlles estretes, el cap petit, una cara pigallada, àgil, de mico. Si hagués trobat que valia la pena i hagués tingutrecursos, potser hauria aconseguit una mena de bellesa fràgil, sofisticada, de morena de pell clara; d’això la Rose se’n va adonar més tard. Però hauria hagut de ser una altra; hauria d’haver après a resistir-se a fer ganyotes, a ella mateixa i als altres.
Els records més antics que en tenia la Rose eren d’una suavitat i una duresa extraordinàries. Els cabells suaus, les galtes llargues, suaus i pàl·lides, un pèl moixí gairebé invisible davant de les orelles i damunt de la boca. L’agudesa dels genolls, la duresa de la faldilla, la finor del front.
Quan la Flo cantava:
Oh the buzzing of the bees in the cigarette trees
And the soda-water fountain...
la Rose pensava en la vida de la Flo abans de casar-se amb el seu pare, quan treballava de cambrera a la cafeteria d’Union Station i anava amb les seves amigues Mavis i Irene a Centre Island, i els homes la seguien per carrers foscos, i sabia com funcionaven les cabines de telèfon i els ascensors. La Rose sentia en la seva veu la vida temerària i perillosa de les ciutats, les respostes incisives sense deixar de mastegar xiclet.
I quan cantava:
So slowly, slowly she got up
And slowly she came nigh him
And all she said, that she ever did say
Was young man I think, you’re dyin’
la Rose pensava en la vida que semblava que la Flo havia tingut més enllà d’això, abans d’això, una vida animada i llegendària, amb la Barbara Allen i el pare de la Becky Tyde i tota mena d’ofenses i penes barrejades.
Les pallisses reials. ¿Com van començar?
Imaginem-nos un dissabte de primavera. Els arbres encara no han tret fulla però les portes s’obren a la llum del sol. Corbs. Sèquies plenes d’aigua que corre.Un temps d’esperança. Sovint, els dissabtes, la Flo deixava la Rose al càrrec de la botiga —ja fa uns quants anys, era quan la Rose en tenia nou, deu, onze, dotze— mentre ella travessava el pont per anar a Hanratty (la part alta, en deien elles) a comprar i veure gent, i a escoltar-la. Entre la gent que escoltava hi havia la dona de l’advocat Davies, la dona del rector anglicà Henley-Smith i la dona del veterinari McKay.Quan tornava a casa imitava les seves veus de pardals. Feia que semblessin monstres; idiotes, cursis i pagades de si mateixes.
Quan acabava de comprar, anava a la cafeteria del Queen’s Hotel i es prenia una copa de gelat. ¿De quin?, volien saberla Rose i en Brian quan tornava a casa, i tenien un disgust si només era de pinya o sucre amb mantega, i una alegria si era de crocant o blanc-i-negre. Després es fumava un cigarret. En duia uns quants de cargolats per no haver de fer-se’ls en públic. Fumar era l’única cosa que ella feia i qualificava de fatxenderia quan ho feia algú altre. Era un hàbit que li venia de l’època que treballava, de Toronto. Sabia que era una manera de buscar-se problemes. Una vegada el mossèn catòlic se l’havia trobat al Queen’s Hotel i li havia ofert foc abans que ella tragués els mistos. Ella li va donar les gràcies, però no hi va entaular conversa per por que intentés convertir-la.
Una altra vegada, tornant a casa, va veure a la punta del pont, a la banda del poble, un noi amb jaqueta blava que semblava que mirés com corria l’aigua. De divuit o dinou anys. No el coneixia. Era prim i escanyolit i va veure de seguida que n’hi passava alguna. ¿Volia tirar-se al riu? Just quan arribava a la seva alçada, ell es gira i obre la jaqueta i els pantalons. Quin fred que devia passar, aquell dia la Flo duia l’abric cordat arran de coll.
La Flo deia que, quan va veure el que tenia a la mà, només se li va acudir pensar: ¿què hi fa aquí fora amb aquesta salsitxa ridícula?
Era capaç de dir coses així. Com si fos una veritat, no un acudit. Insistia que detestava les paraulotes. Sortia al carrer i feia quatre crits als vells que seien davant de la botiga.
—Si voleu quedar-vos aquí, feu el favor de rentar-vos la boca!
Dissabte, doncs. Per alguna raó, la Flo no va a la part alta, ha decidit quedar-se a casa i fregar el terra de la cuina. Potser això l’ha posat de mal humor. Potserja estava de mal humor, perquè la gent no li paga el que li deu o perquè l’alteren les sensacions de la primavera. La disputa amb la Rose ja ha començat, fa estona que dura, com un somni exasperant que torna una vegada i una altra en altres somnis, travessant muntanyes i llindars, tènue, espès, familiar i esmunyedís. Ara, abans de fregar, treuen totes les cadires fora de la cuina, i també han de moure algunes provisions de la botiga, cartrons de menjar envasat, llaunes de xarop d’arç, envasos d’oli d’hulla, gerres de vinagre. Ho porten tot al llenyer. En Brian, que a hores d’ara té cinc o sis anys, ajuda a treure les llaunes.
—Sí —diu la Flo, seguint el fil del nostre punt de partida perdut—. Sí, i tu has ensenyat a en Brian tota aquesta merda.
—¿Quina merda?
—I ell no sap de què va.
De la cuina al llenyer hi ha un esglaó amb un trosset de catifa tan gastat que la Rose no recorda haver-hi vist mai el dibuix. En Brian s’atura, arrossegant una llauna.
—Dos Vancouvers —diu la Rose molt fluix.
La Flo ha tornat a la cuina. En Brian mira la Flo i després la Rose, i la Rose torna a dir amb una veu una mica més alta i una tonada encoratjadora:
—Dos Vancouvers...
—Fregits amb mocs! —acaba en Brian, incapaç de reprimir-se més.
—Dos forats del cul...
—... marinats en un pot!
Era això. La merda.
Dos Vancouvers fregits amb mocs!
Dos forats del cul marinats en un pot!
Fa anys que ho sap, això, la Rose, ho va aprendre quan va començar a anar a escola. Va tornar a casa i va preguntar a la Flo, ¿què és Vancouver?
—És una ciutat. Molt, molt lluny.
—¿Què més a part d’una ciutat?
¿Què volia dir què més?, va dirla Flo. ¿Com es podia fregir?, va preguntar la Rose, acostant-se al moment perillós, el moment meravellós en què hauria de dir-ho tot sencer.
—Dos Vancouvers fregits amb mocs! Dos forats del cul marinats en un pot!
—Te l’estàs jugant! —va cridarla Flo amb una fúria previsible—. Torna-ho a dir i te’n caurà una de bona!
La Rose no podia parar. Ho taral·lejava suaument, intentava dir les paraules innocents en veu alta i taral·lejar les altres. No era només dir mocs i forat del cul el que li procurava plaer, tot i que n’hi procurava. Era el fregit i el marinat i els Vancouvers inimaginables. Els veia mentalment amb forma de pops, cargolant-se a la paella. L’ensulsiada de la raó; l’espurna i l’escopinada de la bogeria.
Darrerament ho ha tornat a recordar i ho ha ensenyat a en Brian per veure si li feia el mateix efecte, i evidentment que sí.
—Ep, que t’he sentit! —diu la Flo—. T’he sentit! T’aviso!
L’avisa. En Brian rep l’avís. Fuig corrents, travessant el llenyer, a fer el que vol. Com que és un noi, és lliure d’ajudar o no, d’implicar-se o no. La feina domèstica no és cosa d’ell. En tot cas, no el necessiten, si no és per utilitzar-lo l’una contra l’altra, i a penes s’adonen que se n’ha anat. Continuen, no poden evitar-ho, no poden deixar-se en pau. Quan sembla que han desistit, només esperen, acumulant tensió.
La Flo treu la galleda, el raspall, el drap i el coixinet per als genolls, de goma vermella bruta. Comença a fregar. La Rose seu a la taula de la cuina, l’únic lloc on encara es pot seure, gronxant les cames. Nota l’hule perquè porta pantalons curts, els shorts estrets i descolorits de l’estiu anterior que ha pescat de la bossa de roba d’estiu. Fan una mica d’olor de florit de l’hivern.
La Flo es fica a sota de la taula, fregant amb el raspall, netejant amb el drap. Té les cames llargues, blanques i musculoses, amb unes venes blaves com rius dibuixats amb un llapis indeleble. El vaivé del raspall al linòleum i el frec del drap transmeten una energia anòmala, una indignació violenta.
¿Què tenen per dir-se l’una a l’altra? No importa gaire. La Flo parla de la pedanteria, la grolleria, la deixadesa i l’arrogància de la Rose. De la seva disposició a donar feina als altres, de la seva manca de gratitud. Esmenta la innocència d’en Brian, la corrupció de la Rose. I no et pensis que ets algú, diu la Flo, i un moment després: ¿qui et penses que ets? La Rose la contradiu amb objeccions ben raonades, verinoses, subtils, fent gala d’una indiferència teatral. La Flo perd la calma i el domini de sempre i es torna sorprenentment teatral, ella també, diu que és per la Rose que ha sacrificat la seva vida. Que va veure el seu pare carregat amb una nena petita i va pensar: ¿què farà aquest home? I s’hi va casar, i ara es troba aquí, de genolls.
En aquest moment sona el timbre que anuncia un client a la botiga. Com que la baralla està encesa, la Rose no té permís per anar a la botiga a despatxar. La Flo es posa dreta i llança el davantal, grunyint —però no comunicativament, no és un grunyit d’exasperació que la Rose pugui compartir— i va a servir el client. La Rose sent que fa veu normal.
—Ja era hora! I tant!
Torna, es lliga el davantal i es disposa a reprendre la feina.
—No penses més que en tu! No penses mai en el que faig.
—Jo no t’he demanat mai que fessis res. Tant de bo no ho fessis. Jo estaria molt més bé.
La Rose ho diu amb un somriure mirant la Flo, que encara no s’ha agenollat. La Flo veu el somriure, agafa el drap que penja de la vora de la galleda i l’hi llança. La intenció era que li anés a la cara, però en comptes d’això cau a la cama de la Rose, que alça el peu, l’entoma i el balanceja tranquil·lament al turmell.
—Molt bé —diu la Flo—. Aquest cop t’ho has guanyat. Molt bé.
La Rose veu com es dirigeix a la porta del llenyer, sent que el travessa, s’atura a la porta de fora on encara no han posat la mosquitera i que tenen oberta, travada amb un maó. Crida el seu pare. El crida amb una veu d’alerta i urgència, com si el preparés a contracor per a una mala notícia. Ara sabrà què passa.
El terra de la cuina té cinc o sis models de linòleum diferents. Pedaços que la Flo aconsegueix molt barats, retallats i encaixats amb enginy i fixats amb una tira fina i tatxes. Mentre seu a la taula esperant, la Rose mira el terra, aquella combinació satisfactòria de rectangles, triangles i altres formes geomètriques que mira de recordar com es diuen. Sent la Flo que torna pel cruixit del tauló damunt del terra polsós. Va a poc a poc, esperant, ella també. Ella i la Rose ja no poden estar sense ajuda.
La Rose sent que entra el seu pare. S’enravena, un calfred li recorre les cames, nota que li tremolen sobre l’hule. Arrencat d’una tasca pacífica i absorbent, de les paraules que li ronden pel cap, tret de si mateix, el pare ha de dir alguna cosa. Diu:
—¿I bé? ¿Què passa aquí?
Ara la Flo parla amb una altra veu. Enfortida, ferida, compungida, sembla que l’hagi fabricada allà mateix. Li sap greu haver-li interromput la feina. No hauria gosat fer-ho si la Rose no l’hagués dut a la desesperació. ¿A la desesperació?¿Com? Amb la seva insolència, la seva poca vergonya i la seva mala llengua. La Rose ha dit a la Flo coses tan ofensives que la Flo, si s’hagués atrevit a dir-les a la seva mare, està segura que el pare l’hauria apallissat fins a deixar-la estesa a terra.
La Rose intenta intervenir per dir que no és veritat.
¿Què no és veritat?
El seu pare alça una mà, no la mira i diu:
—Calla.
Quan la Rose diu que no és veritat, vol dir que no ha començat ella, que només contestava, que la Flo diu la pitjor de les mentides i ho distorsiona tot a la seva conveniència. La Rose s’oblida del que sap perfectament, que tot el que la Flo hagi dit o fet, tot el que ella hagi dit o fet, no té cap importància. El que compta és la disputa, i això no es pot aturar, no hi ha manera d’aturar-ho, ha d’anar on ha arribat ara.
La Flo té els genolls bruts malgrat el coixinet. El drap encara penja del peu de la Rose.
El pare es frega les mans escoltant la Flo. Es pren el seu temps. Li costa una estona fer-se càrrec de què passa, cansat abans d’hora, potser, a punt de refusar el paper que li fan fer. No mira la Rose, però quan sent que fa un soroll o un moviment, alça la mà.
—No fa falta que ens vegin, això està clar —diu la Flo, i surt a tancar la porta de la botiga i a posar el rètol que diu ARA TORNO, un rètol que li va fer la Rose amb boniques lletres cursives ombrejades, a llapis negre i vermell. Quan torna, tanca la porta que comunica amb la botiga, després la de les escales i després la del llenyer.
Les sabates han deixat petjades al terra humit.
—Ai, no ho sé —diu ara amb una veu que ha caigut del pic emocional—. No sé què fer-ne, d’ella. —Abaixa el cap, es mira els genolls bruts (seguint els ulls de la Rose), se’ls frega agressivament amb les mans i s’hi escampa la brutícia.
—M’humilia —diu, incorporant-se. Vet aquí l’explicació—. M’humilia —repeteix amb satisfacció—. No em té gens de respecte.
—No és veritat!
—Tu calla! —diu el pare.
—Si no hagués cridat el teu pare, continuaries aquí asseguda amb aquesta ganyota a la cara. ¿Què puc fer perquè em creguis?
La Rose detecta en el pare alguna objecció a la retòrica de la Flo, certa incomoditat, certa reticència. S’equivoca, i hauria de saber que s’equivoca si pensa que això la pot afavorir. El fet que ella ho sàpiga, i que ell sàpiga que ella ho sap, no farà que les coses millorin. El pare comença a escalfar-se. Li clava una mirada, una mirada que d’entrada és freda i desafiadora, que li fa saber què pensa, que no té escapatòria. Després la mirada s’aclareix, comença a omplir-se d’alguna altra cosa, tal com s’omple una canaleta quan s’enretiren les fulles. S’omple d’odi i de plaer. La Rose ho veu i ho coneix. ¿És simplement una descripció de la ràbia, hauria de veure com se li omplen els ulls de ràbia? No. D’odi, sí. De plaer, sí. Se li afluixa la cara i sembla més jove, i aquest cop alça la mà per fer callar la Flo.
—Molt bé —diu, volent dir que ja n’hi ha prou i de sobres, que aquesta part ja s’ha acabat, ja pot fer el pas següent. Comença a descordar-se la corretja.
En tot cas, la Flo ja no parla. Té la mateixa dificultat que la Rose, la dificultat de creure que el que saps que ha de passar passarà realment, que arriba un moment que no pots tirar enrere.
—Ai, no ho sé, no siguis massa dur amb ella. —La Flo va i ve amb neguit, com si busqués la manera de fugir.— Ai, no cal que facis servir la corretja. ¿L’has de fer servir?
Ell no respon. Es va traient la corretja, amb calma. La té agafada pel punt que cal. “Prepara’t.” S’acosta a la Rose. L’empeny i la fa caure de la taula. La cara, la veu no corresponen al personatge. És com un mal actor que fa grotesc el seu paper. Com si hagués d’assaborir i insistir en el que té de vergonyós i terrible. Cosa que no vol dir que fingeixi, que actuï sense voler. Actua, però ho vol. La Rose ho sap, això, ho sap tot d’ell.
Des de llavors que rumia en assassinats i assassins. És a dir, ¿s’ha d’arribar fins al final, ni que sigui per l’efecte, per demostrar al públic —que no podrà denunciar la lliçó, només registrar-la— que una cosa així pot passar, que no hi ha res que no pugui passar, que la més temible de les excentricitats està justificada, que poden trobar-se sentiments que hi corresponguin?
La Rose intenta mirar un altre cop el terra de la cuina, aquella disposició geomètrica intel·ligent ireconfortant, per no mirar-lo a ell o la seva corretja. ¿Com pot passar això davant de testimonis tan quotidians com el linòleum, el calendari amb el molí, elrierol i els arbres de tardor, les plàcides olles i les paelles velles?
“Para la mà!”
Aquestes coses no l’ajudaran, no n’hi ha cap que pugui rescatar-la. Es tornen anodines i inútils, fins i tot antipàtiques. Les olles poden ser malicioses, els trossos de linòleum poden mirar-te amb lascívia, la traïció és l’altra cara de la quotidianitat.
Al primer, o potser al segon pessic de dolor, es fa enrere. No pot acceptar-ho. Corre fent voltes per l’habitació, intenta arribar a les portes. El pare li barra el pas. Ella no té ni una unça de coratge o d’estoïcisme, es veu. Corre, crida, implora. El pare l’empaita, la fueteja amb la corretja quan pot, després la deixa i fa servirles mans. Bufetada a l’orella, bufetada a l’altra. Ara aquí, ara allà, li fa rodar el cap. Bufetada a la cara. L’acorrala contra la paret i una altra bufetada a la cara. L’encasta contra la paret, li clava coces a les cames. Ella està desconjuntada, embogida, xiscla. “Perdona’m! Sisplau, perdona’m!”
La Flo també xiscla. “Para, para!”
No encara. La tira a terra. O potser s’hi tira ella. Torna a clavar-li coces a les cames. Ella ja no diu res però deixa anar un soroll, la mena de soroll que fa que la Flo cridi: “Ei, ¿i si la sent algú?” És el darrer crit conscient d’humiliació i derrota, perquè sembla que la Rose ha de representar el seu paper amb la mateixa cruesa, la mateixa exageració amb què el pare representa el seu. Fa el paper de víctima amb una autocomplaença que provoca en el pare, i potser és el que pretén, un menyspreu i un fàstic definitius.
Sembla que s’hi esmerçaran tant com calgui, que arribaran fins on sigui.
No ben bé. De fet, mai no ha aconseguit fer-li mal de debò, tot i que hi ha vegades, és clar, que ella resa perquè ho faci. Pega amb la mà oberta, hi ha certa contenció en els seus cops.
Ara s’atura, s’ha quedat sense alè. Deixa que la Flo s’hi interposi, agafa el braç de la Rose i l’empeny cap a ella amb un gruny de repulsa. La Flo la rescata, obre la porta de les escales i l’envia cap amunt.
—Vés a la teva habitació! Corre!
La Rose puja les escales, ensopegant, procurant ensopegar, procurant caure pels esglaons. No tanca la porta de cop perquè un gest així podria fer que el pare tornés a empaitar-la i, això sí, està molt dèbil. S’estira al llit. Pel tub de l’estufa sent la Flo que moqueja i es lamenta, i el pare li diu empipat que per què l’ha cridat, doncs, que si no volia que la castigués s’hauria d’haver abstingut de demanar-l’hi. La Flo diu que ella no li ha demanat que l’estomaqués d’aquella manera.
Discuteixen una estona. La veu espantada de la Flo es torna més forta, va recuperant la confiança. Pas a pas, discutint, van tornant als seus papers habituals. Al cap de poca estona només parla la Flo; ell ja no diu res més. La Rose ha hagut d’abaixar el volum dels gemecs per poder sentir-los i, quan perd l’interès i es disposa a gemegar una mica més, es troba que ja no n’és capaç. Ha passat a un estat de calma en què l’ofensa es percep com a completa i definitiva. En aquest estat, els esdeveniments i les possibilitats prenen una simplicitat encisadora. Les opcions són compassivament clares. Les paraules que li vénen al cap no són petites objeccions, rarament el condicional. “Mai” és la paraula amb la qual queda sobtadament establerta la certesa. No els tornarà a parlar mai més, no tornarà a mirar-los mai més sense odi, no els perdonarà mai. Els castigarà; els eliminarà. Armada amb aquests objectius, i amb tot el cos baldat, flota en un confort curiós, més enllà d’ella mateixa, més enllà de la responsabilitat.
¿I si es morís ara mateix? ¿I si se suïcidés? ¿I si fugís? Qualsevol d’aquestes coses seria adequada. Només es tracta de triar, de trobar la manera. Flota en aquell estat superior, com amablement drogada.
I de la mateixa manera que hi ha un moment, quan vas drogada, que et sents absolutament fora de perill, segura, inabastable, i després, de cop i volta i just a l’instant següent, saps que tot el que et protegia ha fracassat fatalment per bé que encara fas veure que aguanta, ara ve el moment —el moment, de fet, que la Rose sent que la Flo posa el peu a les escales— que conté per a ella la pau i la llibertat presents i alhora una consciència segura de l’espiral dels esdeveniments a partir d’ara.
La Flo entra a l’habitació sense trucar, però amb una vacil·lació que demostra que potser hi ha pensat. Porta un pot de crema refrescant. La Rose aprofita l’avantatge tanta estona com pot, ajaguda al llit bocaterrosa, negant-se a reconèixer que hi és o a contestar.
—Au, vinga —diu la Flo, incòmoda—. No estàs tan malament,¿oi? Posa’t una mica d’això i et trobaràs més bé.
Fingeix. No sap exactament quin mal li ha fet. La Flo ha destapat el pot de crema i la Rose sent l’olor que fa. Una olor íntima, infantil, humiliant. No pensa deixar que se li acosti. Però per evitar la crema que la Flo ja té preparada a la mà, s’ha de moure. Es retorça, es resisteix, perd la dignitat i deixa que la Flo vegi que en el fons no ha estat tan greu.
—Molt bé —diu la Flo—. Tu guanyes. La deixo aquí i ja te la posaràs quan tu vulguis.
Més tard apareixerà una safata. La Flo la deixarà sense dir ni piu i se n’anirà. Una gran tassa de llet amb xocolata, amb Vita-Malt de la botiga. Unes quantes restes espesses de Vita-Malt al fons de la tassa. Uns sandvitxos petits, ben plens i llaminers. Salmó envasat de primera qualitat i del color més vermell, i molta maionesa.Un parell de pastissets de mantega de la fleca, galetes de xocolata farcides de menta. Tot el que més li agrada del món: sandvitxos, galetes i xocolata. Girarà la cara, es negarà a mirar, però un cop sola amb aquelles menges es veurà miserablement temptada, provocada i pertorbada, allunyada de la idea del suïcidi o de la fugida perl’olor del salmó, perles ganes de xocolata cruixent, allargarà un dit, només per passar-lo al voltant d’un dels sandvitxos (sense crostes!) i tastar el que sobreïx. Llavors decidirà menjar-se’n un, per prendre forces i poder rebutjar la resta. Per un no es notarà. Poc després, vençuda perla corrupció, se’ls menjarà tots. Es beurà la llet amb xocolata, es menjarà els pastissets, es cruspirà les galetes. Escurarà el xarop de malta del fons de la tassa amb el dit, però rebufant de vergonya. Massa tard.
La Flo entrarà i s’endurà la safata. Potser dirà “Veig que encara tenies gana” o “¿T’ha agradat la llet amb xocolata? ¿Hi havia prou xarop?”, depenent de com se senti d’humiliada ella mateixa. En tot cas, haurà perdut tot l’avantatge.
La Rose entendrà que la vida ha tornat a començar, que tornaran a seure tots al voltant de la taula a menjar, que escoltaran les notícies de la ràdio. Demà al matí, potser fins i tot aquesta nit. Per indecorós i improbable que sigui. Se sentiran incòmodes, però molt menys del que es podria esperar tenint en compte com s’han comportat. Sentiran una estranya lassitud, una indolència convalescent, no gaire allunyada de la satisfacció.
Una nit, després d’una escena com aquesta, eren tots a la cuina. Devia ser estiu, en tot cas feia calor, perquè el seu pare parlava dels vells que s’estaven al banc de davant de la botiga.
—¿Sabeu de què parlen ara? —va dir ell, i va fer un moviment de cap en direcció a la botiga perquè sabessin a qui es referia, tot i que aleshores no hi eren, perquè quan es feia fosc se n’anaven cap a casa.
—Aquests vells xarucs —va dir la Flo—. ¿De què?
Hi havia entre ells una cordialitat no ben bé falsa però una mica més cridanera que quan estaven sols.
Llavors el pare de la Rose va explicar que els vells havien sentit en algun lloc que el que semblava un estel a la banda de ponent, el primer que sortia després de la posta, l’estel del vespre, era una aeronau que surava sobre Bay City, a Michigan, a l’altre costat del llac Huron. Un invent americà enviat per competir amb els cossos celestes. Tots ho creien, la idea els agradava. Creien que estava il·luminat per deu mil bombetes elèctriques. El pare els havia aixafat la guitarra explicant-los que el que veien era el planeta Venus, que havia aparegut al cel molt abans que inventessin la bombeta elèctrica. No havien sentit parlar mai del planeta Venus.
—Ignorants —va dir la Flo. I la Rose sabia, i sabia que el seu pare també ho sabia, que la Flo tampoc no havia sentit parlar mai del planeta Venus. Per distreure’ls d’això, o potser per disculpar-se, la Flo va deixar la tassa damunt la taula, es va estirar amb el cap repenjat a la cadira on seia i els peus en una altra (no se sap com, al mateix temps va aconseguir estirar-se amb modèstia el vestit entre les cames) i va quedar recta com un tauló, de manera que en Brian va cridar meravellat:
—Fes allò, fes allò!
La Flo tenia unes articulacions molt flexibles i era forçuda. En moments de celebració o d’emergència feia bromes.
Van estar-se en silenci mentre ella feia mitja volta, sense fer servir els braços, només les fortes cames i els peus. Van cridar tots en senyal de victòria, tot i que ja ho tenien vist.
Just quan la Flo es va girar, la Rose va tenir una imatge mental d’aquella aeronau, una bombolla transparent allargada amb les tires de llums de diamant flotant pel miraculós cel americà.
—El planeta Venus! —va dir el seu pare, aplaudint la Flo—. Deu mil bombetes elèctriques!
A la cuina es respirava una sensació de tolerància, de distensió, fins i tot un corrent de felicitat.
Anys més tard, molts anys més tard, un diumenge al matí, la Rose va engegar la ràdio. Això era quan vivia sola a Toronto.
Bé, senyor.
Era un lloc bastant diferent en els nostres temps. Sí, era diferent.
Llavors tot eren cavalls. Cavalls i carros. Curses de carros amunt i avall del carrer principal el dissabte a la nit.
—Com les curses de quadrigues —diu el periodista, o l’entrevistador, amb una suavitat encoratjadora.
No n’he vist pas mai.
—No, senyor, jo em referia a les curses dels carros romans. Això era abans de la vostra època.
Devia ser. Jo tinc cent-dos anys.
—Una edat meravellosa, senyor.
Sí.
Va deixar la ràdio encesa mentre anava i venia per la cuina preparant-se el cafè.Devia ser una entrevista gravada, una escena d’alguna obra de teatre, i volia saber quina. La veu del vell era vanitosa i bel·ligerant, la de l’entrevistador alarmada i aclaparada per sota la fluïdesa d’home de món. Te l’imaginaves aguantant el micròfon davant d’un centenari esdentegat, temerari i tibat que es preguntava què coi hi feia allà i què més podia dir.
—Devia ser molt perillós.
¿El què?
—Aquestes curses de carros.
Ho eren. Sí. Perilloses. Hi havia cavalls desbocats. Molts accidents. Homes arrossegats per terra i amb la cara destrossada. No hi feia res, que morissin. Sí.
Hi via cavalls que alçaven molt les potes. A alguns els posaven mostassa sota la cua. Altres no volien sortir de cap manera. Això passa amb els cavalls. Alguns treballen i tiren fins que cauen morts i altres no són capaços de treure’t la pixa d’un cubell de greix. Ha ha.
Devia ser una entrevista de debò, doncs. Altrament ho haurien tallat, això, no s’hi haurien arriscat. Està bé que el vell ho digui. Color local. Tot es torna inofensiu i encantador perquè té cent anys.
Accidents sense parar, llavors. Al molí. A la foneria. No hi via precaucions.
—No hi havia tantes vagues, llavors, suposo. No tenien tants sindicats.
Avui tot és còmode. Nosaltres treballàvem i estàvem contents. Treballàvem i contents.
—No tenien televisió.
No teníem televisió. No teníem ràdio. Ni cinema.
—Es divertien com podien.
Això.
—Tenien moltes experiències que els homes d’avui no podran tenir mai.
Experiències.
—¿Pot recordar-ne alguna per a nosaltres?
Una vegada vai menjar carn de marmota. Un hivern. No us agradaria. Ha.
Hi va haver una pausa com d’apreciació i després la veu del periodista informant que aquella retransmissió era una entrevista del senyor Wilfred Nettleton de Hanratty, Ontario, el dia que feia cent dos anys, dues setmanes abans que es morís la primavera passada. Un vincle vivent amb el nostre passat. El senyor Nettleton havia estat entrevistat a la residència d’ancians del comtat de Wawanash.
En Hat Nettleton.
Sicari centenari. Fotografiat el dia del seu aniversari, atès per infermeres, besat sens dubte per una reportera.
Flaixos davant seu. Gravadora engolint el so de la seva veu. El resident més gran. El sicari més gran. Vincle vivent amb el nostre passat.
La Rose mirava perla finestra de la cuina cap al llac fred i es moria de ganes de comentar-ho amb algú. Com li hauria agradat sentir-ho, a la Flo! Va imaginar-se-la dient “Imagina’t!” d’una manera que volia dir que es confirmaven meravellosament les seves pitjors sospites. Però la Flo era al mateix lloc on havia mort en Hat Nettleton, i la Rose no tenia cap manera de comunicar-s’hi. Ja hi era quan van gravar aquella entrevista, tot i que no devia haver-la sentit i no en sabia res. Quan la Rose la va portar a la residència, feia un parell d’anys, havia deixat de parlar. S’havia tancat en si mateixa i passava la major part del temps asseguda en un racó, amb un aire reconcentrat i desagradable, sense parlar amb ningú, tot i que de tant en tant mostrava els seus sentiments mossegant una infermera.
Foto: Derek Shapton
¿Qui et penses que ets?
© 1977, 1978 Alice Munro
© Dolors Udina per la traducció
© 2019 Club Editor 1959, S. L. U. per aquesta edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
