Redacció
«I, per sota les parpelles, em passaran les imatges d’aquest malson que ha estat la meva vida. Però ja no em faran mal. Seré a casa meva, sola, vella i feliç.»
El llibre Tant és reuneix els vint-i-sis contes que Agota Kristof (Hongria, 1935 – Suïssa, 2011) va escriure quan es va exiliar d'Hongria per refugiar-se a Suïssa, on va haver d’aprendre a parlar, llegir i escriure en una llengua que no era la seva, com explica al seu relat autobiogràfic L’analfabeta. Així doncs, aquests són els seus primers textos escrits en francès, que va mantenir en repòs durant dècades, encara insegura del seu vocabulari i del seu estil, però acuitada per la necessitat imperiosa d’escriure. Hi trobem relats molt breus, banyats en una atmosfera estranya i pertorbadora que corroboren la visió del món de Kristof com un lloc insegur, hostil, en què la desgràcia pot manifestar-se en qualsevol moment. Conflictes familiars, traumes infantils, brots de bogeria, decisions letals... Tant és, res importa, la vida és així de despietada i ningú la pot canviar. Tot i que potser, després de tot, quedi una mica d’espai per a la compassió i la tendresa. Aquesta edició, traduïda per Marc Parera i publicada (igual que Ahir, Claus i Lucas i L’analfabeta) per Amsterdam, inclou el relat On ets, Mathias?, que va ser publicat per primer cop acompanyant l’obra de teatre “Line” i que ara completa la col·lecció de relats breus de Kristof. Us n'oferim el conte Un tren cap al nord.
Una escultura en un parc, a prop d’una estació abandonada.
Representa un gos i un home.
El gos està dret, l’home agenollat, amb els braços envolta el coll del gos, té el cap lleugerament inclinat.
El gos mira a l’esplanada que s’estén fins a l’infinit a l’esquerra de l’estació, l’home té els ulls clavats al davant, per sobre del llom del gos, observa els raïls envaïts per les herbes, per on ja no passa cap tren des de fa temps. El poble al qual oferia servei l’estació en desús ha estat abandonat pels seus habitants. Hi ha encara alguns urbanites enamorats de la natura i de la solitud que s’hi instal·len quan fa bon temps, però tots tenen cotxe.
Hi ha també l’ancià que ronda pel parc i que afirma haver creat l’escultura del gos i, en abraçar-lo —perquè l’estimava molt—, haver-se quedat ell mateix petrificat.
Quan se li demana per què ell és allà, viu, de carn i os, respon simplement que espera el proper tren cap al Nord.
A tothom li sap greu dir-li que ja no hi ha trens cap al Nord, que ja no hi ha trens cap enlloc. Li proposen portar-lo en cotxe, però ell fa que no amb el cap.
—En cotxe, no. M’esperen a l’estació.
Li proposen dur-lo a l’estació, a qualsevol estació del Nord.
De nou, mou el cap.
—No, gràcies. He d’agafar el tren. He escrit cartes. A la meva mare. A la meva dona, també. He escrit que arribaré amb el tren de les vuit del vespre. La meva dona m’espera a l’estació amb els nens. La meva mare també m’espera. Des que el pare va morir, m’espera per a l’enterrament. Li vaig prometre que aniria a l’enterrament. També compto tornar a veure la meva dona i els nens que vaig… abandonar. Sí, els vaig abandonar. Per convertir-me en un gran artista. He pintat, esculpit. Ara tinc ganes de tornar.
—Però tot això, la carta a la seva mare i a la seva dona, l’enterrament del seu pare, en fi, tot això quan va succeir?
—Tot això va succeir… quan vaig enverinar el meu gos perquè no em volia deixar marxar. Se m’arrapava a la jaqueta, als pantalons, udolava quan volia pujar al tren. Aleshores, el vaig enverinar i el vaig enterrar sota l’escultura.
—L’escultura ja hi era?
—No, la vaig esculpir l’endemà. Vaig esculpir el meu gos aquí, sobre la seva tomba. I quan el tren del Nord va arribar, el vaig abraçar una última vegada, i… em vaig quedar petrificat sobre el seu coll. Ni mort no em volia deixar marxar.
—Malgrat tot, vostè és aquí i espera un tren.
El vell riu:
—No estic tan boig com es pensa. Sé molt bé que no existeixo, que soc de pedra, que estic inclinat sobre el llom del meu gos. Sé també que els trens ja no passen per aquest lloc. També sé que el meu pare va ser enterrat fa molt de temps, que la meva mare, també morta, no m’espera a cap estació, que no m’espera ningú. La meva dona es va tornar a casar, els meus fills s’han fet adults. Soc vell, senyor, molt vell, més vell fins i tot del que vostè es pensa. Soc una estàtua, no me n’aniré mai. Tot això no és més que un joc entre el meu gos i jo, un joc al qual hem jugat durant anys, un joc que ell va guanyar per endavant a l’instant en què el vaig conèixer.
