Redacció
Foto: Catorze
Era una gallina de diumenge. Encara viva perquè no eren ni les nou del dematí.
Semblava tranquil·la. Des de dissabte s'havia arraulit en un racó de la cuina. No mirava ningú, ningú no se la mirava. Fins i tot quan la van triar, palpant-li la intimitat amb indiferència, no van saber dir si estava grassa o magra. No se li descobriria mai un anhel.
Va ser, doncs, una sorpresa quan van veure que obria les ales de vol curt, inflava el pit i, amb dos o tres moviments ràpids, arribava fins al mur de l'eixida. Encara va vacil·lar un instant —el temps de fer un crit la cuinera— i en un tres i no res era a l'eixida del veí, des d'on, amb un altre vol matusser, va arribar fins a la teulada. Allà s'hi va estar com un adorn fora de lloc, dubtant ara amb un peu, ara amb l'altre. Van cridar la família amb urgència, que, consternada, va veure el dinar al costat de la xemeneia. L'amo de la casa, recordant la doble necessitat de fer esporàdicament algun esport i de dinar, es va posar radiant un banyador i va decidir seguir l'itinerari de la gallina: amb salts cautelosos va arribar fins a la teulada on aquesta, dubitativa i tremolosa, escollia amb urgència un altre rumb. La persecució es va tornar més intensa. De teulada a teulada va recórrer més d'una illa de cases. Poc inclinada a una lluita més salvatge per la vida, la gallina havia de decidir ella mateixa els camins que volia prendre, sense cap ajuda de la seva raça. El noi, però, era un caçador adormit. I per més ínfima que fos la presa, el crit de conquista havia sonat.
Tota sola al món, sense pare ni mare, ella corria, bleixava, muda, concentrada. De vegades, en plena fugida, s'enfilava esbufegant en una punta de la teulada i, mentre el noi en saltava d'altres amb penes i treballs, tenia temps de refer-se per uns segons. I aleshores semblava tan lliure!
Estúpida, tímida i lliure. No pas victoriosa com seria un gall fugitiu. Què hi havia a les seves vísceres que en feia un ésser? La gallina és un ésser. És veritat que no s'hi podia comptar per a res. Ni ella mateixa comptava amb si mateixa, com el gall creu en la seva cresta. El seu únic avantatge era que hi havia tantes gallines que si en moria una en sorgiria en el mateix instant una altra tan igual com si fos la mateixa.
Al final, una de les vegades en què es va aturar per gaudir de la seva fugida, el noi la va atrapar. Entre crits i plomes, la van enxampar. Transportada de pressa, triomfalment, per una ala a través de les teules i posada a terra, a la cuina, amb certa violència. Encara marejada, es va espolsar una mica, amb escatainejos roncs i indecisos.
Va ser aleshores que va succeir. De pur nerviosisme la gallina va pondre un ou. Sorpresa, exhausta. Potser era prematur. Però tot seguit, nascuda talment per a la maternitat, semblava una vella mare acostumada a ser-ne. Es va asseure damunt l'ou i es va quedar així, respirant, obrint i tancant els ulls. El cor, tan petit en un plat, li aixecava i li abaixava les plomes, i omplia de tebiesa allò que no seria mai res més que un ou. Només la nena era a prop i ho va veure tot horroritzada. Però tot just va aconseguir desempallegar-se de l'esdeveniment, va desclavar-se de terra i va sortir cridant:
—Mama, mama, no matis la gallina, ha post un ou! Ella ens vol bé!
Tothom va córrer un altre cop fins a la cuina i van envoltar muts la jove partera. Escalfant el seu fill no era ni suau ni esquerpa, ni alegre, ni trista. No era res, era una gallina. Fet que no suggeria cap sentiment especial. El pare, la mare, la filla miraven feia ja una estona, sense tenir pròpiament ni un sol pensament al cap. Mai ningú no havia amoixat un cap de gallina. El pare finalment es va decidir amb una certa brusquedat:
—Si fas matar aquesta gallina mai més no en menjaré!
—Jo tampoc! —va jurar la nena amb vehemència.
La mare, cansada, va arronsar-se d'espatlles.
Inconscient de la vida que se li havia entregat, la gallina va passar a viure amb la família. Quan tornava del col·legi, la nena tirava lluny la motxilla sense interrompre la correguda cap a la cuina. El pare de tant en tant encara se n'enrecordava: «I pensar que la vaig obligar a córrer en aquell estat!». La gallina s'havia tornat la reina de la casa. Tothom, menys ella, ho sabia. Va continuar entre la cuina i l'eixida de la part del darrere, fent servir les seves dues capacitats: l'apatia i l'esglai.
Però quan tots estaven quiets a casa i semblaven haver-la oblidat, s'omplia d'una petita valentia, residu de la gran fugida —i circulava pels rajols, amb el cos avançant rere el cap, calmós com en un camp, encara que el traís el caparronet: bellugant-se ràpida i vibràtil, amb el vell espant de la seva espècie ja mecanitzat.
De tant en tant, cada cop més rarament, la gallina tornava a recordar que s'havia retallat contra l'aire arran de teulada, a punt d'anunciar alguna cosa. Aleshores s'omplia els pulmons amb l'aire impur de la cuina i, si fos donat cantar a les femelles, no cantaria pas, però estaria molt més contenta. Tot i que ni tan sols aleshores l'expressió del seu caparronet buit s'alterava. Ja fos fugint, ja fos reposant, quan va donar a llum o picotejant grans de blat de moro, era un cap de gallina, el mateix que havia estat dibuixat a l'inici dels segles.
Fins que un dia la van matar, se la van menjar i van passar els anys.
Restes de carnaval
© Paulo Gurguel Valente, 2020, 1960, 1964, 1971, 1974.
© de la traducció: Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas Casanova.
© de l'edició i selecció: Jordi Puig Ferrer.
© de l'epíleg: Tina Vallès.
© d'aquesta edició: Editorial Comanegra, 2020.
