Àlex Romaguera
En els darrers cinquanta anys a l’Estat espanyol s’ha produït un miler llarg d’assassinats per raons polítiques. La majoria d’aquestes morts han estat causades per ETA, els GRAPO i altres grups de signe divers, si bé una gran quantitat han correspost als aparells de l’Estat o organitzacions que han actuat en el marc de la guerra bruta, tant a les acaballes del franquisme, els set anys de l’anomenada Transició a la democràcia com a l’actual període iniciat arran dels Pactes de la Moncloa. També els atemptats gihadistes de 1995, 2004 i 2017, i els assassinats comesos per bandes feixistes o individus que operaven per lliure, han deixat un panorama devastador que ha dut la societat a normalitzar el crim com a part inherent de la vida col·lectiva. A més de les víctimes mortals, aquests episodis han causat un retaule de víctimes indirectes: els seus familiars. Els testimonis recollits al llibre Víctimes en so de pau, d'Àlex Romaguera i publicat per Pagès Editors, ens parlen del periple viscut, però també del procés que els ha dut a implicar-se en iniciatives a favor de la veritat, la justícia i la reparació. Us n'oferim un capítol.
Altaveus per a una ètica pública
“Totes les desgràcies poden suportar-se
si les posem en una història o
expliquem una història sobre elles”
Hannah Arendt
“Posar llum a la veritat és part integrant de qualsevol procés de reparació”, deia l’exsecretari general de les Nacions Unides, Butros Butros-Ghali. També l’escriptor valencià Joan Fuster s’hi referia quan afirmava que “la veritat, una vegada delatada, esdevé consciència, i una consciència revertirà sempre en acció o, si més no, en remordiment”.
Parlar de la veritat va ser el motiu que l’any 2007 va portar una trentena de víctimes d’ETA, els GAL i altres grups armats que han operat a l’Estat espanyol a trobar-se al centre de pau i reconcil·lació de Glencree. Aquestes trobades, realitzades a la petita localitat de Wicklow, van marcar un punt d’inflexió per a l’abordatge del conflicte basc, atès que va permetre als testimonis valorar què suposa explicar els drames viscuts. “Escoltar les microhistòries va ajudar que empatizéssim i ens comprometéssim a treballar per una convivència en pau”, comenta un dels participants, mentre un altre admet que va servir per “trencar la incomunicació i aquell odi que impedeix superar les tragèdies del passat”. També Axun Lasa, germana de Joxean Lasa, el jove de Tolosa segrestat i assassinat pels GAL el 1983, expressa que, a mesura que passaven les sessions, “vam treure una actitud més constructiva”.
Cinc anys després del primer encontre, totes les víctimes presents a Glencree (16 dones i 11 homes) van firmar un manifest que emplaça els autors de la violència a assumir la seva responsabilitat i actuar per garantir que es conegui la veritat, es faci justícia i s’apliquin les mesures de reparació necessàries per qui ha vist lesionat els seus drets. Una qüestió per la qual consideren que no es poden establir diferents categories de víctimes ni justificar uns assassinats per damunt d’altres. Per aquestes persones, tots els crims són igual d’abjectes i legitimar-los suposa banalitzar comportaments que, a més ser moralment reprovables, només fan que incrementar les rancúnies socials.
“La violència és la pitjor manera de resoldre un conflicte, ja que priva de construir res en comú”, indica el professor universitari Paco Cascón. Segons Cascón, assessor en resolució de conflictes, la seva utilització deslegitima qualsevol lluita, distorsiona el discurs -ja no es parla de la reivindicació de fons- i dóna arguments als qui defensen la repressió. Una opinió compartida per Juan Guitérrez, fundador de Gernika Gogoratuz i veterà mediador de conflictes, per qui lluny de la creença que la violència és poderosa per la seva capacitat destructora, “la història ens demostra que mai no ha servit per aconseguir els objectius per la qual va ser activada”.
En base a aquest principi, molts familiars de les víctimes recriminen aquells partits i entitats que utilitzen una doble vara de mesurar en funció de la ideologia de la víctima. Un fet del qual s’hi referia Ignacio Martín-Baró, jesuïta assassinat a El Salvador l’any 1989 Marín-Baró deia: “la polarització fa que només es vegi el sofriment segons lacondició política de la víctima i de qui és el perpetrador, no en funció del fet ni del patiment inflingit”. I és que, com recorden les persones afectades per la pèrdua d’un familiar directe, el sofriment és equiparable en tots els casos, cosa que no significa nivellar els botxins, sinó que “el factor humà ha d’estar per damunt de qualsevol circumstància, també la ideologia”, afirma una d’elles.
Entorn d’aquesta qüestió, el parlament basc va aprovar el juliol de 2012 els anomenats Principis compartits per una pau en memòria, en el qual s’afirma que la vida és superior o anterior a qualsevol raó d’Estat. Així ho reivindicava el jesuïta Ignacio Ellacuría: “alguns pensen que la llibertat, la propietat o la identitat cultural són més valuoses que la vida material; però no hi ha res més substantiu que la vida com a possibilitat de qualsevol altre valor”.
En general, aquestes i altres veus emplacen les autoritats a atendre les persones que ha passat un tràngol tan terrible. I és que, com ens recordava l’enyorat Mario Benedetti, “si no es reconeix el dany causat, s’acaba degradant a les víctimes, però no únicament a elles, també als perpetradors i a la societat que ho tolera”. I aquest buit ètic, afegeix el teòric noruec Lars Fant, només pot resoldre’s mitjançant el diàleg intersubjectiu, és a dir, aquell que “facilita el reconeixement de l’altre com a element central per al desenvolupament de l’equitat, la justícia i la solidaritat”.
En aquest sentit, els familiars de les víctimes aconsegueixen tenir una enorme incidència amb vista a humanitzar les relacions socials. “Ho són malgrat la seva intenció, però és inequívoc que el seu relat ofereix un gran aprenentatge a tothom”, assegura Xabier Etxeberria, professor d’Ètica a la Universitat de Deusto (Bilbao). També Victor Aierdi, exdirigent del moviment pacifista Elkarri, indica que les víctimes “esdevenen el punt en el qual l’estratègia de la força i l’ésser humà es creuen de forma tràgica”, raó per la qual considera que, en lloc de dimensionar un conflicte a partir de xifres o estadístiques, resulta més pedagògic escoltar els traumes de primera mà, “ja que en una guerra o contenciós polític tot és aleatori, discutible o relatiu; el patiment no”, afegeix.
Al capdavall, els experts assenyalen que les víctimes il·luminen parcel·les de realitat que no podem veure, esdevenen l’antídot contra l’intent de tergiversar la realitat i, en contraposició, “posen de manifest què significa la pau, la justícia i un bon procés de reparació”, afirma el filòsof Manuel-Reyes Mate. Amb les seves actituds resilients i generoses, doncs, permeten cimentar una ètica pública amb què assolir una convivència basada en la comprensió i el respecte mutu.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
