Tiet-pare

Era el vespre i tornava cap a casa de jugar amb els amics. Només creuar la porta del pati −era l’estiu i sopàvem a fora, darrere una paret de buguenvíl·lia que ens protegia de les mirades de la gent− ja em vaig adonar que hi havia algú que no hi era habitualment. Un foraster, que en dèiem al poble. Allà el tenia, assegut a la taula amb els meus pares i la padrina, i la prova que era un foraster era que la meva germaneta seia a la falda de ma mare. Jo em vaig aturar, interpel·lat per la seva mirada. Per la manera que em mirava de seguida vaig veure que ell sabia qui era jo, i per tant me’l vaig mirar com si jo també el conegués. Era el tiet Pere. No l’havia vist mai, però sabia que era el tiet Pere. L’únic que en sabia és que se n’havia anat de casa quan jo encara no havia nascut. No faltaven gaires mesos perquè nasqués, però ell va preferir marxar. No hi havia ni una sola foto d’ell a casa. Hi havia fotos de tots, menys del tiet Pere. Els únics retrats seus eren dins d’una capsa de sabates que hi havia a dalt, al quarto-traster. De vegades hi pujava i me les mirava, com d’amagat. El tiet Pere, pensava. Suposo que l’havia reconegut per aquelles fotos, encara que amb prou feines s’hi assemblava. Havien passat deu anys i ningú me n’havia dit mai res, del tiet Pere. Només la meva mare, un cop. Un dia tenia previst treure el tema, però de moment només tenia deu anys. És estrany que ningú me’n digui res, pensava. A la nit hi rumiava, tot sovint. M’imaginava sobretot el moment que se n’anava de casa; una bossa a la mà, de matinada. Una nota a la taula. M’imaginava la padrina llegint la nota. Després l’avi. No tenia ni idea de com havia anat, però jo m’ho imaginava així.
 
−¿Saps qui sóc, no? −em va demanar per fi amb una rialla franca, amb un matís d’ironia.
 
−El tiet Pere −vaig fer tímidament.
 
Va somriure’m i em va dir, i no véns a donar-me la mà almenys. No dic un petó, però sí la mà. M’hi vaig acostar, li vaig allargar la mà i vam encaixar, com dos homes. Després va mirar els meus pares i els va dir:
 
−Ja veig que no li heu parlat de mi tots aquests anys.
 
−Tu mateix l’hi pots explicar –va fer mon pare, lacònic com sempre.
 
Quan em vaig poder desfer d’aquella manassa, me’n vaig anar al lavabo a rentar-me les mans i vaig tornar. Tot i la presència del meu tiet, vam sopar en el silenci de sempre. El meu tiet menjava amb delit, com si estigués una mica afamat. Se’l veia content d’estar allà amb nosaltres, però semblava que feia un esforç perquè no se li notés gaire. Jo me’l mirava de cua d’ull, entre incrèdul i fascinat. El tiet Pere, pensava. Recordo que tenia ganes que ens expliqués què havia fet tots aquells anys, on havia estat i tot això, però no va dir res. Potser s’esperava que l’hi preguntéssim nosaltres, però ningú l’hi va preguntar. Nosaltres tampoc li vam parlar del poble, de la gent del poble, ni de res. Era estrany, aquell silenci. Al final, per no estar callats tota l’estona, les preguntes me les va fer ell a mi. L’edat, els estudis, els amics, si tenia ja alguna novieta...
 
− És callat com son pare, però diuen els mestres que és espavilat −em va justificar ma mare davant la migradesa de les meves respostes.
 
−Ah sí? Ets espavilat?
 
−Com son pare, també –va dir el meu pare irònicament.
 
−A més ens ha sortit molt esportista, tot el dia que no para −hi va tornar ma mare−. Esportista i espavilat...no està malament.
 
Intimidat per la mirada del meu tiet, al final vaig agafar un préssec i me’n vaig anar a jugar amb el amics, com cada nit. Quan vaig tornar, dues hores més tard, encara eren allà, fent veure que miraven la tele. Deu anys sense veure’s i això és l’únic que tenien per dir-se. Jo crec que buscaven les paraules i no les trobaven. Vaig fer un petó a la mare i un altre a la padrina i me’n vaig anar a dormir. Al meu pare i al meu tiet no els vaig dir res. Al meu pare perquè mai li deia res, i al meu tiet perquè no m’hi vaig atrevir. Quan vaig entrar al quarto, però, vaig tenir una sorpresa, o més aviat un ensurt. Havien arrambat el meu llit a la paret, i a la paret de la finestra hi havien posat un altre llit. Perquè no em quedés cap dubte de què volia dir això, als peus d’aquest segon llit hi havia una motxilla oberta amb una pila de roba que només podia ser del meu tiet. Vaig sentir l’impuls de tornar cap a baix i dir-li a ma mare si no hi havia cap altra habitació lliure, però a mitja escala em vaig aturar, pensant que el meu tiet es pensaria que no volia dormir amb ell.
 
Almenys m’hi vaig quedar una hora, a l’escala, assegut en un graó, espiant el silenci que m’arribava de baix.
 
No es van dir res en tota l’estona.
 
L’únic que va parlar va ser el meu tiet, per dir bona nit, fins demà, jo me’n vaig a dormir, i els altres li van contestar també bona nit, fins demà, que descansis, amb un to que era de prudència i encara de sorpresa; corrents, me’n vaig tornar al quarto, em vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit. Girat cap a la paret, vaig seguir les passes del tiet pujant les escales. Sense veure-les podia identificar perfectament les passes de cada membre de la meva família. No sé si perquè aquelles eren noves, a mesura que s’acostaven el cor em va començar a bategar més fort, i quan vaig sentir-lo entrar, em va semblar que m’explotaria. Durant un minut el vaig sentir darrere meu, despullant-se. Després vaig sentir el grinyol del somier del llit del costat, i el clec del llum de la tauleta, que havia quedat al mig. Vaig deixar passar uns quants minuts fins que molt a poc a poc –amb tota la precaució del món− em vaig girar i vaig obrir mig segon els ulls. Llegia. Il·luminat per la claror de la làmpara, vaig veure el meu tiet mig incorporat sobre el coixí, llegint.
 
Vaig tornar a obrir els ulls i els vaig tornar a tancar unes quantes vegades fins que em va enxampar.
 
−¿Et molesta la llum?
 
Vaig tancar els ulls. Per un moment vaig estar a punt de fer-me l’adormit, però hauria sigut ridícul i els vaig tornar a obrir. Li vaig dir que no. Allà el tenia, al llit del costat, mirant-me entre enriolat i afectuós. Em va fer l’efecte que em volia dir alguna cosa, però no em va dir res, i al final va tornar la vista al llibre i va seguir llegint.
 
−Doncs a mi sí –va dir de seguida, i va estirar el braç per apagar el llum.


 

L'amor de la meva vida de moment
© Pep Puig
© L'Altra Editorial, setembre del 2015