Us oferim uns fragments del llibre «Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses...», escrit per la periodista i escriptora Montse Barderi i publicat per Ediciones Cumbres. El volum, farcit de material sensible, commemora el vintè aniversari de la trajectòria artística de la directora d'escena i intèrpret Marta Carrasco. Inclou una quarantena de fotografies de David Ruano.
Marta Carrasco diu:
«El camí sempre és el mateix: humilitat, equivocar-se, buscar, dubtar, inconsciència, tornar a dubtar, no pensar, tornar a buscar, no deixar de treballar, honestedat, capacitat d’aprendre, sentit de l’humor.»
«Ningú et pot robar el que neix i creix dins teu.»
«Resistir, paraula clau.»
«Què m’agradaria provocar? Què voldria despertar? Expectació, sorpresa, indignació, riures, observació, abaltiment, emoció, imaginació, silenci, risc, bellesa, admiració, joc, compromís, complicitat, somriures, plors, fàstic, valor, humanitat, veu, violència, mirades, amor, moviment, talent, dolor, imperfecció, eufòria, llibertat, reflexió, ànima, crueltat, mort, vida...»
Foto: David Ruano
Marta Carrasco diu:
«El camí sempre és el mateix: humilitat, equivocar-se, buscar, dubtar, inconsciència, tornar a dubtar, no pensar, tornar a buscar, no deixar de treballar, honestedat, capacitat d’aprendre, sentit de l’humor.»
«Ningú et pot robar el que neix i creix dins teu.»
«Resistir, paraula clau.»
«Què m’agradaria provocar? Què voldria despertar? Expectació, sorpresa, indignació, riures, observació, abaltiment, emoció, imaginació, silenci, risc, bellesa, admiració, joc, compromís, complicitat, somriures, plors, fàstic, valor, humanitat, veu, violència, mirades, amor, moviment, talent, dolor, imperfecció, eufòria, llibertat, reflexió, ànima, crueltat, mort, vida...»
Marta Carrasco agafa un tovalló de paper, recorda totes les dones que ha creat, els personatges que ha fet: la real hembra, flamenca, altiva, arrogant amb un punt de crueltat; la dona trencada pels cops de la vida; la idealista i somiadora que no s’adona ni del lloc ni del moment que viu; la nena vella, inexperta però amb una saviesa primigènia. Els posa nom: Yassmin, Norma... Està pensant en la possibilitat d’un espectacle, el seu tercer solo, al voltant de la personalitat múltiple... potser podria dir-se Sí, dona, sí, que és el que els diuen a les dones per donar-les pel seguit quan pregunten coses com ara: «Et casaries amb mi? (...) Anirem un dia a Londres? (...) Puc ocupar aquest càrrec?...», «Sí, dona, sí», els contesten d’esma sense donar gaire importància a les seves demandes.
Potser es tancarà de nou en la sala obscura i freda d’algun teatre. Allà, novament, tot agafarà una dimensió intemporal sense elements externs, tan sols la música, sense interrupcions ni res que la distregui. Com si fos en una presó, en un manicomi o en una sala d’aïllament? No, és al cau de la bèstia, dins l’efervescent creatiu, eròtic, vital i primitiu. Curulla de ràbia, de tendresa, de debilitat i de força. Necessita donar-se un espai perquè brolli el que necessita dir encara que no sigui res de consistent, amb sentit o interès. No té un projecte, tan sols té una necessitat: tenir un espai i prou solitud per desplegar-se.
Disposa de la mateixa disciplina de sempre però amb molta més experiència; aleshores, per què dubta tant? Què està fent? Res. Només vol estar sola. Més voltes sobre la cadira de rodes, una nova cigarreta i de nou els records per saber qui és i què és capaç de fer realment en aquesta sala fosca, a l’escenari, l’únic paisatge del món que és cova, casa, bellesa, la capsa de tots els prodigis.
Potser es tancarà de nou en la sala obscura i freda d’algun teatre. Allà, novament, tot agafarà una dimensió intemporal sense elements externs, tan sols la música, sense interrupcions ni res que la distregui. Com si fos en una presó, en un manicomi o en una sala d’aïllament? No, és al cau de la bèstia, dins l’efervescent creatiu, eròtic, vital i primitiu. Curulla de ràbia, de tendresa, de debilitat i de força. Necessita donar-se un espai perquè brolli el que necessita dir encara que no sigui res de consistent, amb sentit o interès. No té un projecte, tan sols té una necessitat: tenir un espai i prou solitud per desplegar-se.
Disposa de la mateixa disciplina de sempre però amb molta més experiència; aleshores, per què dubta tant? Què està fent? Res. Només vol estar sola. Més voltes sobre la cadira de rodes, una nova cigarreta i de nou els records per saber qui és i què és capaç de fer realment en aquesta sala fosca, a l’escenari, l’únic paisatge del món que és cova, casa, bellesa, la capsa de tots els prodigis.
Sigui el que sigui el que en surti, de tot plegat, serà el seu espectacle número deu, el que commemorarà els vint anys de trajectòria. I faci el que faci, el programa de mà podria dir alguna cosa com aquesta:
"Un nou espectacle de la Carrasco! Deixeu-vos estar de teatre-dansa, de teatre d’imatges, de plasticitat, de món propi, d’emocions essencials...", això es pot dir de tants creadors! En canvi, quan estàs davant d’un Carrasco, simplement el reconeixes. Per a bé o per a mal, no s’hi pot fer res. No imita, no és reduïble, no és “conseqüència de”. No, no es pot traduir en paraules. Igual que no es pot traduir la música de Mahler en conceptes. Diríem que és intens, amb tonalitats de foc i reminiscències de pura essència, de radicalitat primitiva... i què? Això és pot dir de tants artistes! Nosaltres ens dedicarem a viure-ho sense traduir-ho en conceptes.
Però vostè pot exclamar —si és dels pocs que encara no han vist cap espectacle seu—: “Però de què va? Què estic a punt d’anar a veure? Exigeixo una explicació i no un acte de fe!” i tindrà més raó que un sant.
D’acord, ho intentarem:
Com va dir Pep Bou, tots els espectacles de la Carrasco sorgeixen de la intersecció de tres elements: la denúncia social entesa sempre com la violència infligida als més dèbils, la bellesa més poètica i la comicitat més acolorida. Com combinarà en aquesta ocasió aquests tres elements, no ho sabem, però segur que portaran la marca de la casa.
"Un nou espectacle de la Carrasco! Deixeu-vos estar de teatre-dansa, de teatre d’imatges, de plasticitat, de món propi, d’emocions essencials...", això es pot dir de tants creadors! En canvi, quan estàs davant d’un Carrasco, simplement el reconeixes. Per a bé o per a mal, no s’hi pot fer res. No imita, no és reduïble, no és “conseqüència de”. No, no es pot traduir en paraules. Igual que no es pot traduir la música de Mahler en conceptes. Diríem que és intens, amb tonalitats de foc i reminiscències de pura essència, de radicalitat primitiva... i què? Això és pot dir de tants artistes! Nosaltres ens dedicarem a viure-ho sense traduir-ho en conceptes.
Però vostè pot exclamar —si és dels pocs que encara no han vist cap espectacle seu—: “Però de què va? Què estic a punt d’anar a veure? Exigeixo una explicació i no un acte de fe!” i tindrà més raó que un sant.
D’acord, ho intentarem:
Com va dir Pep Bou, tots els espectacles de la Carrasco sorgeixen de la intersecció de tres elements: la denúncia social entesa sempre com la violència infligida als més dèbils, la bellesa més poètica i la comicitat més acolorida. Com combinarà en aquesta ocasió aquests tres elements, no ho sabem, però segur que portaran la marca de la casa.
I com va dir la mateixa Marta Carrasco, el que vostè interpreti dependrà de moltíssimes coses com ara la seva edat, el seu sexe i les seves vivències. I és en aquest joc de compartir i interpretar, d’oferir i rebre, on es cou una obra de Marta Carrasco. El que sí que li puc assegurar és que després d’un espectacle seu ni ella ni vostè no seran iguals. Farem un passeig per moltes de les emocions més pures i brutals de l’ànima humana sense un sentit argumental, lluny de la fórmula aristotèlica d’introducció, nus i desenllaç, però si tenim una mica de sort aconseguirem el més valuós d’aquesta vida: «Ser una mica miqueta més bones persones», com també va dir en una altra ocasió Marta Carrasco. Perquè sempre som millors quan ens toca la bellesa, ens indigna la injustícia i sabem riure com si haguéssim nascut per ser feliços.
Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses...
© Montse Barderi
© D'aquesta edició: Ediciones Cumbres, 2015
© Fotografies: David Ruano
Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses...
© Montse Barderi
© D'aquesta edició: Ediciones Cumbres, 2015
© Fotografies: David Ruano
