Amb l'edat he après a domesticar la fòbia que em faria girar cua quan endevino que ve cap a mi algú que conec, però el que no he aconseguit és controlar els ulls. Em delaten. Jo puc arribar a ser una mica molt mica hipòcrita, però els ulls van per lliure. Fugen. Parlo amb tu que ets aquí i ells miren allà. Que no: a tu et miraria de fit a fit, m'agraden els ulls verds i vull creure que els tens verds, somiar és de franc (era un tu impersonal). Les ulleres de sol són una manera pràctica i covarda d'evitar que la mirada sigui descoberta en ple intent de desviar-se. Però si fa un sol com el d'avui ningú suposa que les portes posades per protegir mirades escapadisses. La gent lliure de fòbies porta ulleres de sol per protegir-se del sol, és tan obvi com cert.
Fa sol i no porto les ulleres de dissimular. I és Sant Jordi i em trobaré gent. Podria treure'm les ulleres de veure i no veuria ni déu, però això jugaria en contra meva. Seria com quan bloqueges algú al Twitter, que ell et continua veient però tu no el veus a ell. Seria com els nens que es tapen els ulls amb les mans i es pensen que són invisibles. A sobre, no veuria la gent coneguda però tampoc els carrers ni les parades ni les roses ni els llibres ni els teus ulls de drac. I sóc miop, què caram. Un miop sense ulleres és un perill públic. Sortir al carrer sense les ulleres de sol graduades és una temeritat, però ser miop i anar pel món sense ulleres deu estar prohibit per algun organisme internacional (un altre).
No em fa gràcia prescindir dels vidres òptics però pagaria per ensordir a voluntat, avui. A cada quatre passes em trobo algú que espanta el personal a cop de megàfon, a veure qui la diu més grossa i més demagògica. A la cinquena passa trobo un megàfon rere el qual s'amaga la meva filla, però ella només ven roses, crec. Intenta vendre roses sostenibles per finançar l'educació en el lleure i llança missatges ecologistes contra el plàstic que embolica algunes roses que no ven ella: les seves vesteixen roba de sac. Se'm podria despertar l'orgull de mare, però m'eixorda. I he sortit de casa sense taps a les orelles perquè no acostumo a posar-me'n ni per dormir. Podria haver-ne comprat a la mateixa farmàcia on he demanat ibuprofèn de sis-cents concentrat en les pastilles més petites del mercat, tampoc voldria morir ennuegada un matí de Sant Jordi, però llavors era lluny del centre i no sabia que passejar pel centre equivaldria a esquivar megàfons.
Encara no hi ha escriptors a les parades, la majoria s'amunteguen a l'esmorzar d'un hotel on es fa la tradicional foto de família de la diada. Només són les deu i ja m'he trobat una agent literària que arribava tard a l'esmorzar en qüestió i un editor que venia d'una tertúlia radiofònica i anava a trobar-se amb un dels seus autors en dansa. Aviat sortiran els escriptors en massa i això serà un no parar de topar amb cares conegudes. Perquè avui és el dia dels escriptors al carrer. I a mi, justament avui i justament ara, m'agafen ganes d'avançar feina i corro a tancar-me a casa per parir aquesta crònica apressada. Quan en marxi d'aquí a una estona per posar a prova la meva fòbia social en un dinar a peu dret amb gairebé tothom del gremi (només hi faltes tu), em tornaré a descuidar les ulleres de sol.
La gent lliure de fòbies porta ulleres de sol per protegir-se del sol. Foto: Emma Royle