A Un pianista en un celler (Sembra Llibres), Muriel Villanueva (Benimaclet, 1976) ens radiografia tota una època de grans canvis a través dels ulls d’una família pagesa. Amb la capacitat de remoure consciències que la caracteritza, aquesta autora guanyadora del Premi Llibreter, la Llança de Sant Jordi, el Premi Carlemany o el Premi Just Manuel Casero ens ofereix una novel·la que balla entre l’actualitat i els anys de la Guerra Civil, en què molts veïns del Penedès es refugiaven dels bombardejos tant als vells cellers com als nous refugis antiaeris que més tard esdevindrien cellers, però també en la música que els feia volar per camins inesperats. Una gran història sobre una família humil aviat ramificada entre ascensos i desfetes, senyors i masovers, aspiracions i frustracions. I amb la terra, la vinya i el vi com el lligam intangible d’unes vides marcades pels conflictes del nostre país. Us n'oferim un fragment i en sortegem cinc exemplars. Podeu participar-hi a través del post que n’hem fet a Instagram, Facebook, Twitter o TikTok, o enviant-nos un mail a [email protected]*. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. Les guanyadores són Carla Saló, Montse Roig, Maria Torra, Cristina Anguita i Núria Paradera.
Hi arribà panteixant, la Fe. Ja s’estava fent fosc. Començava la tardor i a aquella hora s’aixecava la fresca. Els cops de pic venien del bosc de darrere de la masia. De la casa sortia la lleu llum de gas, la conversa greu dels homes de l’aeròdrom i algun riure desgastat. S’apressà cap als arbres i allà, camuflada entre pins, davant d’un marge imponent, hi havia la Guàrdia aixecant l’eina per damunt del seu cap. La terra no era dura però la Fe sabia que, si ho hagués estat, a la mare li hauria tingut igual. Ai, senyor. Devia haver arribat feia una estona perquè el forat ja era un bon forat. La mare picava amb una energia desconeguda i destruïa la terra, que queia espedaçada sobre aquelles botes d’home que li anaven massa grans.
La Fe entenia les famílies que s’amagaven al camp i que excavaven refugis a la terra. Se sabia pel poble que als afores n’hi havia algun. Feien forma d’u i s’hi entrava per una banda i se’n sortia per una altra. Alguns tenien previst portar-hi matalassos i flassades i espelmes si la cosa empitjorava. La Fe també entenia que a la Guàrdia la treia de polleguera que els republicans li haguessin foradat la terra per a fer-hi alguns petits refugis antiaeris en què cabrien tres o quatre mecànics i sobretot un de gros, a vuit metres sota terra, amb tres habitacions i uns vint metres de llarg, amb capacitat per a més de cent persones, i que una d’aquelles persones no fos ella. La Fe entenia que a la Guàrdia la torturava tenir aquella mena de túnel, fet de ciment i de maó del bo, amb volta catalana, en terra pròpia, i en canvi haver-se d’amagar a casa de sa germana. El que no podia entendre la Fe era que la mare, en aquell precís instant, estigués obrint una cova en un marge enmig del bosc, amb un pic a la mà i suant com una truja.
Era una imatge colpidora. La mare sempre havia estat molt de la terra, però s’havia dedicat tot just a aixecar el dit i, només quan calia, la veu. Li agradaven els vestits i els collars i pentinar-se així com les senyores, perquè en el fons ho era. El cos de la Guàrdia era fi. Havia parit jove i no se li notava. Conservava, als cinquanta-dos anys, la figura d’una noieta i una cintura ferma. Feia notar els pits poderosos i aixecava una barbeta delicada i lacerant. No. Amb camisa, pantalons, cinturó i botes no semblava ella. S’havia desfet el monyo habitual, altíssim i tibant, i es devia haver tallat els cabells, negres i només una mica blancs, perquè ara li queien tot just per sota les orelles.
La Fe va pensar a demanar-li de parar però sabia que seria un intent inútil. A la Guàrdia no se la parava. A la Guàrdia se la mirava i se la deixava fer.
La mare es va aturar un moment a recuperar l’alè i encendre el carburer, que fins aleshores jeia a terra. Llavors la Fe s’hi va acostar i l’olor de peus del gas cremat li va fer arrugar els narius. L’altra va fer com si ja sabés que ella era allà de feia estona. La Fe ja no sabria mai si va ser ella a prendre-li el pic sense pensar-s’ho o si va ser la mare a encolomar-l’hi sense donar-li l’opció de rebutjar-lo.
No parlarien. No hi havia res a dir a una mare com aquella.
I llavors va passar allò a les entranyes de la Fe: llavors va entendre-ho tot.
En aquell moment la Fe va entendre que la mare l’havia parida perquè ho havia volgut, sí. Que si la Guàrdia no hagués volgut tenir-la se les hauria arreglat per estalviar-se el tràngol. Que si se’n va anar a viure a la masia per tenir-la va ser per evitar enraonies però sobretot per a poder parir-la tranquil·la, portar-la a la vida al cap i a la fi, tirar endavant juntes i amb tot. I li va posar, de nom, Fe. Fe. En aquell moment, amb el pic a la mà —i amb els ulls de la mare clavats en els seus, les celles aixecades, un mig somriure d’agraïment per estar-la acompanyant—, la Fe va entendre que havia nascut amb el permís de la mare i que la mare havia renunciat a molt i havia assumit molt perquè ella nasqués, però volent, no pas sense voler.
Ja no li devia res. Tenia un lloc al món i la mare l’hi havia fet perquè li havia donat la gana.
I en aquell moment la Fe va saber que ajudaria la mare a excavar un túnel en què —si més no elles— no s’amagarien mai, perquè si queien bombes s’amagarien al celler de can Verol, a deu metres sota terra, però que la Guàrdia necessitava un lloc propi, saber-lo i prou, i ella era allà per ajudar-la.
Van cavar tota la nit.
Per torns.
Cavarien també moltes nits i algunes tardes durant les tres setmanes següents, anant i venint, donant alguna explicació però sense acceptar ajuda de ningú. Havien de fer-ho elles.
Sortia el sol del dia que feia vint quan es van quedar mirant la feina feta, satisfetes, els cabells embullats, un dels mocadors que la Fe solia portar al cap ara arrugat a la butxaca, amarat de suors.
La mare va dir que hi posaria cortines, a l’entrada i la sortida. Van riure, però la Fe sabia que ho faria. Vermelles si podia ser.
Després es van adormir dins el refugi, per celebrar que el tenien, l’una a la falda de l’altra, molt brutes per fora i ben netes per dins.
Primera edició: març de 2023
© Del text original: Muriel Villanueva, 2023
© D’aquesta edició: Sembra Llibres, Coop. V., 2023
Pots comprar Un pianista en un celler a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
