La poeta russa Marina Tsvetàieva va viure exiliada una pila d’anys entre Txecoslovàquia i França. Quan era a París, va provar en va de publicar la seva obra en francès. Les traduccions les feia ella mateixa i, fins i tot, alguns dels textos els va escriure directament en francès. Dominava la llengua perquè l’havia estudiat de petita i pels anys posteriors a París. ¿Per què no la publicaven? Doncs, entre altres raons, perquè no la comprenien. Entenien les paraules i les frases, però no allò que volia transmetre. Hi havia un decalatge cultural aleshores insalvable. M’hi fa pensar la traductora Marta Nin mentre defensa Un mar terra endins de Nariné Abgarian dins el marc de La Setmana del Llibre Català, que enguany ha canviat d’ubicació. Hi he baixat per conèixer els secrets de la traducció, de la mà dels quatre finalistes del IX Premi de Traducció del PEN Català, que exposen i defensen la feina feta. El veredicte final es donarà a conèixer el pròxim 30 de setembre.
La meva relació amb la traducció ha crescut gradualment. No sabria dir la quantitat de llibres que he llegit, algun devorat, alabat i recomanat, sense parar atenció en qui l’havia traduït, perquè el valor i la responsabilitat de l’obra la tenia l’escriptor. Les primeres mirades cap a aquell nom que no acostumava a sortir a la coberta i si ho feia era en lletra petita, van arribar precisament de l’error. Aquest llibre és il·legible, aquesta frase no la diríem mai. Des de la feina no tan ben feta vaig parar atenció a la traducció fins avui, que gairebé podria escollir una obra només per qui l'ha traduïda.
Diu Marta Nin que una de les dificultats més grans que li ha plantejat el text ha estat que l’autora fos d’Armènia, perquè el bagatge no és el mateix en la cultura armènia que en la russa. ¿Pot la distància cultural ser un repte més costós que la idiomàtica? D’alguna manera també va fer referència al fet cultural Joan Ferrarons, traductor de Llibre de sang de Kim de l’Horizon, en exposar les dificultats de traduir un text escrit en llenguatge no binari a la nostra llengua, tan plena de gènere. Com la traducció del basc que fa Joan-Pau Hernández de Materials de construcció d’Eider Rodríguez, on el pas d’una llengua minoritzada a una altra, també minoritzada, sense passar pel sedàs del castellà –que d’alguna manera mataria o n’absorbiria molts dels detalls–, ens posa de nou davant l’embat de la traducció cultural. El repte dels traductors és trobar la veu de l’autor, com apunta Miquel Cabal, traductor de La glàndula d’Ícar d’Anna Starobínets.
Em faig moltes preguntes tot escoltant-los. Penso en Tsvetàieva, avui reconeguda, i en si en cas d’haver estat traduïda per algú de nacionalitat francesa les coses li haurien anat de manera diferent. Penso en l’absurditat de voler reduir una traducció a un intercanvi de paraules, com podria oferir-nos qualsevol traductor digital. Aconseguir la precisió, el detall, el coneixement que impliquen la cultura, el dialecte o la veu de l’autor no és una cosa que a hores d’ara pugui aconseguir una intel·ligència artificial. Me’n vaig cap a casa ben conscient –més encara, i per molts anys– del valor de la traducció literària.
