Foto: Aidan Roof
Una vegada vaig tenir un amic.
Per dins era ple d'ombres
que el rosegaven viu.
Bevia nit i dia i feia versos.
Ens unia la ràbia, la tristor,
l'amor a les paraules que apreníem
en llibres aliens, escrostonats
pel temps i per la vida.
Érem més escriptors del que mai no serem
per anys que passin.
Teníem les paraules per fugir de la mort
que sempre ens vigilava.
Després, va passar el temps.
Tots dos ens vam casar.
Una minsa felicitat fugaç
va apartar-nos d'allò
que ens feia tanta ràbia.
Ell va deixar l'alcohol
però no la poesia.
Jo vaig amagar els versos
i em vaig fer novel·lista.
La maduresa es plau, tem el poeta,
en fer de tu una cosa
que mai vas voler ser.
Una vegada vaig tenir un amic,
ja fa molt temps.
Tant, que ja no recordo
com és que el vaig tenir,
ni entenc què veia en mi,
ni què li vaig donar
ni què en vaig rebre.
El darrer cop, vaig veure'l
aturat a un semàfor,
a prop del Decathlon de Diagonal.
Ell era a l'altra banda
d'un pas de vianants
i en veure'm, va acotar
el cap, es va gratar una orella
i va decidir no travessar.
Qui sap
si no va ser
per no creuar-se amb mi.
Potser va recordar
així, de cop,
algú que l'esperava.
La vida es decideix en les cruïlles
i això nosaltres feia molt
que ho havíem après.
El cas és que tot ell
em va semblar inventat,
així, també de cop,
com una aparició,
un zombi d'una pel·li tronada
un mort que ressuscita,
quina angúnia,
un tros inert que avança
cap enlloc.
Mai no m'han agradat,
les històries de zombis.
No les comprenc.
Em faig preguntes
que no hauria de fer-me.
El mateix, aquell cop,
aturada al semàfor
a prop del Decathlon,
mentre el mirava,
vaig pensar:
Com pot ser que camini?
Com és que no es desfà?
Com és que encara és viu?
Tant que havia cregut
que ja era mort.
