Potser serà un dia ben clar,
d'aquells que el sol fa el cel més blau.
No mirarem l'hora
i ja ens haurem despertat.
El pare anirà a buscar el pa
i portarà l'aire més fresc
i les noves converses del veïnat:
"Tothom parlava del mateix.
Nois, vestiu-vos de pressa, que s'ha de celebrar”.
A dins del cotxe, entrant a l'autopista,
el pare ens dirà: “No oblideu mai aquest dia”.
I nosaltres, envaint-lo de preguntes,
voldrem saber el perquè de cada cosa:
“És tanta gent la que ha lluitat.
Ara hi sou vosaltres i no podeu fallar.”
La ciutat serà un mar de persones:
avui lluïm somriures, però no oblidem la guerra.
No haurem vist mai unes cares tan boniques,
ni els carrers tan plens de convivència i dels nostres himnes.
Com deixar a les teves mans,
i salpar quan surti el sol, el teu propi govern.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindran tot, i es parlarà de vida.
Certament, la vida no té límits en la bellesa,
i almenys el record és perdurable en el temps i en cada vers.
Encara queden massa estàtues de ferro,
antics règims a la memòria que cal esborrar.
Els mapes d'avui no poden permetre les atrocitats de l'ahir.
Foto: Gemma Ventura