Foto: Les Films du Losange
"Creia que m'estimaries sempre, sóc una idiota", diu la Nathalie. Paul Newman i Joanne Woodward han fet molt de mal. Salta a la vista que ells són l'excepció, però mira, som idiotes i casem les respectives biblioteques. Amb sort, a la substituta de la Nathalie també li agradaran les flors i el jardí de la casa de la platja no notarà el canvi de dona.
"Els meus fills han marxat, el meu marit m'ha deixat, la meva mare ha mort: sóc lliure", exclama la protagonista, una esplèndida Isabelle Huppert. I no sap si riure o plorar. Perquè la llibertat pot fer mal i pot fer por. La llibertat és el nom artístic de la solitud. Però tampoc cal fer-ne un drama, el desconcert va per dins i això, al capdavall, és una pel·lícula francesa. L'avenir, de Mia Hansen-Løve.
L'estoica Nathalie explica als seus alumnes de filosofia que, en l'art, la veritat l'estableix el temps. I li fan una pregunta oportuna, que queda sense resposta: el temps no s'equivoca? Sempre he trobat sospitosa aquesta fe nostra en el temps disfressat d'heroi justicier. Em costa de creure que el futur sabrà valorar com cal allò que hem menysvalorat quan ho teníem més a mà. És com la història del cel i l'infern i els morts que es retroben al paradís: un conte fet a la mida de les nostres esperances.
Només som feliços abans de ser feliços, diu la professora a classe, citant Rousseau a Julie ou la Nouvelle Héloïse. Però aquesta és la visió optimista de la cosa. Algú altre deu haver dit que no som feliços ni abans ni durant ni després: estem separats de la felicitat per una distància petita però sovint insalvable. Com la que separa el tres coma nou periòdic del quatre.
I la vida empeny, malgrat la vida mateixa.
