¿I si la criatura que estàs gestant no neix viva? ¿Tiraries endavant un embaràs si té una discapacitat? Aquestes són algunes de les preguntes que la dramaturga Carla Rovira ens planteja a [Èxit] through the gift shop, que podeu veure fins al 2 de juny (de dimecres a dissabte a les 20h i diumenge a les 18h) a la Fundació Joan Brossa.
El 12 de març del 2020 una mare rep la pitjor notícia: no sap si el nadó que té al ventre viurà. Aquesta obra recorre el seu periple per descobrir si arribarà amb èxit al final. I mentrestant, analitza tot de tabús: la rellevància del concepte d’èxit en els processos de gestació i maternitat. Aquesta dramatúrgia posa en relleu com afrontem els possibles obstacles quan el nostre objectiu és aconseguir la nostra criatura, el nostre souvenir. Tot plegat, per detectar, legitimar i visibilitzar quines noves realitats emergeixen quan ens relacionem amb la possibilitat del fracàs. Us n'oferim un tast:
“Ella està asseguda a la sala d'espera de la planta de medicina fetal de la Maternitat de l'Hospital Clínic a Barcelona. Abans ja ha passat per la planta de ginecologia i obstetrícia per fer-se una ecografia… és la planta "normal" a la que van els embarassos "normals". Allà li han dit que a medicina fetal mirarien una coseta que no acabaven de veure..., però que, pel que es veu a l'ecògraf, té una criatura molt cuqui. Mentre espera fa feina al mòbil. Fa una trucada,… parla per whatsapp,… Arriba el seu torn i deixa la conversa a mitges perquè entra a la consulta: seguim quan surti, ¿ok? Aquesta conversa no es donarà mai perquè, de vegades, les coses no van com una espera.
Està estirada a una camilla, està de 26+4. Això vol dir que està embarassada de vint-i-sis setmanes i quatre dies. Sis mesos i mig d'embaràs. Està a punt d'entrar al tercer trimestre.
És la tercera ecografia que li fan avui. La “normal", una altra aquí, a medicina fetal i ara se'n fan una de vaginal. No és la teva tercera ecografia en un dia sense que no sospitis que alguna cosa està passant... Ja fa estona que sap que alguna cosa no rutlla... però ho pots tenir ben davant, que fins que no et forcen a mirar-ho, prefereixes, esculls fer veure que no existeix.
El metge remena amb força. Li fa mal. És igual. No és el que més li importa. Entra una metgessa, a qui ha fet cridar el metge per confirmar el que està veient. La metgessa entra a la consulta, no la mira; mira directament a la pantalla de l'ecògraf i diu: sí, malformació. I se'n va. Ho ha dit prou fort com perquè ella hagi de fer veure que no parla el català i que no ha entès el que ha dit. No només en el moment, ¿eh? Mentre es neteja el cos del gel conductor que li han posat per fer l'ecografia fa veure que no ha dit aquesta paraula; mentre es vesteix fa veure que no he entès la paraula malformació; mentre es desplaça cap a la taula de la consulta, que està a un metre, no gaire més lluny, ¿eh? Mentre camina, està fent l'esforç de fer veure que no ha sentit el que ha sentit i fins que no s'asseu a la cadira, al costat de la seva dona, i el metge comença a fer dibuixets en un paper i a dir que, efectivament, la criatura que duu dins té una malformació. Al cervell.“
