Fa més o menys nou dies era dilluns i jo feia un cafè temperatura volcànica dolentíssim al bar de l'hospital. La ressaca emocional després d'un cap de setmana de retrobament amb coneguts i estimats es materialitzava en una lleu pressió occipital que em feia la guitza i em temptava a engolir sis-cents mil·ligrams d'ibuprofèn amb la discreció d'un drogoaddicte novell. Mossegava un croissant sintètic i repassava mentalment, amb una veu interior seriosa i organitzada, totes les cites, feines i deadlines setmanals que calia complir. Les rentadores que havia de posar, a qui havia de trucar i el reguitzell d'articles pendents de comprar que havien ascendit a rang de primera necessitat amb l'únic objectiu de subsistir set dies més. Vint-i-una hores i cap a casa, vint-i-una hores i cap a casa. El mantra es conjura sol els dies que tinc guàrdia.
Crec que va ser quan deixava el got de vidre buit però encara bullint sobre la safata marró, que es va il·luminar la pantalla del mòbil amb l'únic objectiu de caçar la meva atenció. Li va costar uns segons trobar-la perquè tenia el cervell en mode unitasca repetint el mantra, però finalment vaig redirigir els dos ulls cap a la pantalla. Vint-i-una hores i cap a casa.
Quan els ulls se'm van centrar en la pantalla i vaig obrir el correu electrònic, em vaig veure forçada a aturar el ritme del mantra frenètic. Com qui surt d'una discoteca on la música li fa ressonar la caixa toràcica, em vaig descobrir llegint una nota d'agraïment d'una familiar d'un pacient que havíem tingut a planta l'estiu de fa sis mesos. Vint ratlles escanejades de lletra Times New Roman i tot va parar mentre em trencava al bell mig del passadís polsegós subterrani que connecta la cafeteria amb els vestuaris.
Vint ratlles escanejades de lletra Times New Roman que em feien reconnectar amb el meu jo de fa tres, cinc i deu anys. Amb el meu jo que no tenia ni idea de què eren les guàrdies, les hores cansades, el mal de peus, els estudis científics ni els programes d'estadística, però tenia claríssim què volia dir ser metge.
I va venir l'emoció seguida de la vergonya d'haver-ho oblidat entre mantres, horaris, deadlines, cansament i llistes de coses a fer. La certesa de saber que ser metge era aquest ajudar i acompanyar com pots amb el que pots i fins que pots a qui ja no pot més. Aquest impuls que no s'entrena ni s'ensenya en sis anys de carrera, un de preparació de MIR i cinc de residència. Aquest intentar fer sentir algú com a casa en el moment en què s'adona que ja no hi tornarà.
Fa més o menys nou dies era dilluns, però mil sis-centes paraules em van tornar a la casella de sortida. Des de llavors hi ha guàrdies, hores sense son, mal de peus, deadlines i articles però també una nota de vint ratlles amb Times New Roman penjada a la paret del meu estudi. Una nota que em fa silenciar els mantres automàtics i em recorda, per si mai ho torno a oblidar, per què vaig decidir ser el que soc.
"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.
