Tinc la manta blanca sobre el cobrellit i he recuperat les sabatilles d'hivern de casa els pares però vaig amb màniga curta. Es fa de nit aviat i encara no m'atreveixo a treure a passejar l'abric pel barri. La pròrroga de l'estiu a l'altra punta del món no ha ajudat però segueixo pensant que aquest inici de tardor etern em té desorientada en temps i espai. El canvi d'armari es dilata i jo dono voltes i em marejo mentre alterno les puntes dels dits fredes amb les gotes de suor que em llisquen pel front i l'esquena. I dono voltes i em marejo mentre busco a les palpentes la manera de diferenciar el terra del sostre en aquest canvi de decorat on trobar quelcom familiar sembla impossible. El fred no és on ha de ser; jo tampoc.
Si tanco els ulls soc a un novembre i mig de distància. Seiem en un bar a cent metres del Parlament i sé que la tardor és de veritat perquè el meu nas vermell delata la sensació de temperatura a l'exterior. Tu portes l'anorac negre i amagues el somriure trapella dins la copa de cervesa mentre em mires gesticular i aixecar-me de la cadira. Pels escarafalls que faig intueixo que t'explico els casos de la guàrdia de la setmana anterior i la trifulga amb els veïns del segon. Al cap de cinc minuts de discurs, la meva cella dreta s'arquejarà i sacsejaré el cap mentre et miro fixament en silenci com qui retorna la pilota esperant el punt del partit. I tu prendràs la paraula al teu estil tímid i contingut mentre la nit avança i mengem poc i bevem massa rodejats de cares i ombres que no recordarem.
Més tard ens estirarem l'un al costat de l'altre i dins la foscor una frase coneguda em tallarà la respiració; les coses haurien de començar sempre i no continuar mai. I després dormiré tranquil·la i em caldrà un any per saber que en aquell precís instant el fred és on ha de ser i jo també. Que les coses han de continuar. Que tota tardor necessita com l’aire que respira el seu hivern.
"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.
