I wish I could show you

El meu cervell frenètic postadolescent ja pràcticament ni ho recordava

Foto: Clàudia Codina


Fa set primaveres no hi havia pandèmia i el meu jo de vint anys aprofitava els caps de setmana llargs estudiantils per posar-se una motxilla a l'esquena i fer quilòmetres pels carrers de capitals europees. De manera totalment previsible i amb l'únic objectiu de donar un toc bohemi al fil argumental de la meva vida de dona alta jove amb gavardina i ganes de menjar-se el món que es perd per París, vaig acabar un matí passejant-me per la llibreria Shakespeare and Co. Mentre al·lucinava amb les cobertes i les edicions anglosaxones de clàssics que aquí tenien un aire avorrit, vaig decidir escapar-me al pis de dalt per donar un cop d'ull a la secció de poesia. Estava rodejada de versos de W. H. Auden i Thomas Hardy quan, en girar el cap amb l'únic propòsit de dirigir la mirada a les escales vermelles que grinyolaven i cruixien, vaig ensopegar amb aquelles vint paraules combinades amb l'única intenció de posar el dit al bell mig de la ferida.

I wish I could show you, when you are lonely or in the darkness, the astonishing light of your own being.

Com a bona millennial, la primera cosa que vaig fer va ser treure el mòbil de la butxaca exterior del motxillot i immortalitzar la imatge perquè-mai-se-sap. Un fons de pantalla, dues trucades i tres whatsapps més tard, la imatge circulava pels mòbils de la gent que estimo en un intent desesperat de fer-los partícips d'aquells microsegons a París. Un post d'Instagram, trenta m'agrades i dos comentaris més tard, el meu cervell frenètic postadolescent ja pràcticament ni ho recordava.

Els anys vindrien i les primaveres em dibuixarien pigues a la cara fins que aquest moment em tornaria al cap una tarda mentre em perdia entre llibres de medicina en una biblioteca de sostres alts. Després d'una recerca superficial descobriria amb sorpresa que les vint paraules en qüestió són una cita de Hafez de Shiraz, un poeta persa que va néixer fa més o menys sis-cents anys a l'actual Iran. Que són, de fet, part d'un gazal, un format de poema de la literatura persa amb l'únic requisit d'haver d'expressar un pensament complet en cinc o set apariats.

Passa poques vegades que llegeixes les paraules que les circumval·lacions del teu cervell es resisteixen a deixar anar, però quan passa és fortíssim. Potser va ser en aquell precís moment que em vaig adonar que Hafez de Shiraz havia creat un petit oasi molt dins meu, cedint-me de forma totalment desinteressada vint paraules que em permeto regalar a la gent que estimo quan el món fa un mal considerable i el sol no surt durant dues setmanes a Barcelona.

L'Aksel i la Julie són en una sala d'hospital mantenint una de les converses més boniques de la història recent del cinema a The Worst Person in the World i jo torno a les vint paraules. La L i la B esmorzen cereals a una taula blanca davant meu a Fuerteventura i jo torno a les vint paraules. La C bufa un pastís de trenta anys tancant fort els ulls en un local de Gràcia, i jo torno a les vint paraules. Tenir oasis a dins fins a inundar-te és bonic, i el meu el vaig trobar en vint paraules escrites amb pinzell blanc sobre unes escales vermelles que grinyolen.

"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.

Data de publicació: 30 de març de 2022
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze